SALVAR LA LLENGUA

Fa anys que Espanya s’obstina a condemnar-nos a un mite inexistent: el bilingüisme. Una ofensiva per incrustar l’espanyol a Catalunya que en realitat és fruit de la constatació que l’equiparació que reclamen ja fa almenys un parell de dècades que, sociològicament, ha passat avall.

El bilingüisme, certament, va tenir un cert arrelament durant la segona meitat del segle XX. No pas de forma natural, sinó després de quaranta anys de dictadura durant els quals es va intentar suplantar a cops de repressió la llengua pròpia, amplíssimament majoritària fins llavors. Avui vivim en una societat multilingüe, amb parles pròpies d’uns quants centenars de milers de conciutadans. Només cal sortir al carrer per comprovar-ho. Segons en quins barris metropolitans, segons en quines urbanitzacions de la Costa Brava durant tot l’any, el castellà, i també el català, hi són en franca minoria.

Catalunya és una societat plurilingüe perquè hi ha molts ciutadans que enraonen més de dos idiomes com a propis. I sota la cantarella anacrònica del bilingüisme s’oculta la intenció real d’implantar el castellà, en comptes del català, com a lloc de confluència des de la diversitat. El català no divideix, sinó que agrega i cohesiona. Per això ens el volen exterminar. I, d’ençà que va arrencar el procés, amb els partits sobiranistes com a cooperadors necessaris en una discutible opció estratègica d’atraure vots cap a l’independentisme que ara comencen a veure que ha estat un remei que ha empitjorat la malaltia. Guanyar un estat a canvi de liquidar una llengua. Què som, sense la llengua? Som, sense la llengua? Catalunya no hauria sobreviscut com a comunitat nacional sense haver-se arremolinat al voltant del nervi lingüístic. El català històricament ha estat el que ens quedava quan no ens quedava res més. Renunciar-hi a canvi d’un estat és negar que som capaços de tenir totes dues coses i encaminar-nos a acabar sense cap.

No cal buscar tots els culpables a fora. Perquè, per exemple, només en una comunitat humana amb mentalitat esclava vuit de cada deu catalanoparlants canvia d’idioma quan algú se’ls adreça en castellà, com diu l’últim estudi presentat. Creure que canviar de llengua és un acte de respecte o d’educació només pot sortir d’individus amb l’autoestima trinxada. Tan valents que són molts per demanar impossibles i tan covards per actuar amb normalitat en el dia a dia. Tenim l’idioma que ens mereixem. I aquells que no ens ho mereixem som víctimes de l’Estat i també de molts dels nostres submisos conciutadans.