SALVAR LA LLENGUA

Fa anys que Espa­nya s’obs­tina a con­dem­nar-nos a un mite ine­xis­tent: el bilingüisme. Una ofen­siva per incrus­tar l’espa­nyol a Cata­lu­nya que en rea­li­tat és fruit de la cons­ta­tació que l’equi­pa­ració que recla­men ja fa almenys un parell de dècades que, sociològica­ment, ha pas­sat avall.

El bilingüisme, cer­ta­ment, va tenir un cert arre­la­ment durant la segona mei­tat del segle XX. No pas de forma natu­ral, sinó després de qua­ranta anys de dic­ta­dura durant els quals es va inten­tar suplan­tar a cops de repressió la llen­gua pròpia, amplíssi­ma­ment majo­ritària fins lla­vors. Avui vivim en una soci­e­tat mul­ti­lingüe, amb par­les pròpies d’uns quants cen­te­nars de milers de con­ciu­ta­dans. Només cal sor­tir al car­rer per com­pro­var-ho. Segons en quins bar­ris metro­po­li­tans, segons en qui­nes urba­nit­za­ci­ons de la Costa Brava durant tot l’any, el cas­tellà, i també el català, hi són en franca mino­ria.

Cata­lu­nya és una soci­e­tat plu­ri­lingüe perquè hi ha molts ciu­ta­dans que enra­o­nen més de dos idi­o­mes com a pro­pis. I sota la can­ta­re­lla anacrònica del bilingüisme s’oculta la intenció real d’implan­tar el cas­tellà, en comp­tes del català, com a lloc de con­fluència des de la diver­si­tat. El català no divi­deix, sinó que agrega i cohe­si­ona. Per això ens el volen exter­mi­nar. I, d’ençà que va arren­car el procés, amb els par­tits sobi­ra­nis­tes com a coo­pe­ra­dors neces­sa­ris en una dis­cu­ti­ble opció estratègica d’atraure vots cap a l’inde­pen­den­tisme que ara comen­cen a veure que ha estat un remei que ha empit­jo­rat la malal­tia. Gua­nyar un estat a canvi de liqui­dar una llen­gua. Què som, sense la llen­gua? Som, sense la llen­gua? Cata­lu­nya no hau­ria sobre­vis­cut com a comu­ni­tat naci­o­nal sense haver-se arre­mo­li­nat al vol­tant del nervi lingüístic. El català històrica­ment ha estat el que ens que­dava quan no ens que­dava res més. Renun­ciar-hi a canvi d’un estat és negar que som capaços de tenir totes dues coses i enca­mi­nar-nos a aca­bar sense cap.

No cal bus­car tots els cul­pa­bles a fora. Perquè, per exem­ple, només en una comu­ni­tat humana amb men­ta­li­tat esclava vuit de cada deu cata­la­no­par­lants can­via d’idi­oma quan algú se’ls adreça en cas­tellà, com diu l’últim estudi pre­sen­tat. Creure que can­viar de llen­gua és un acte de res­pecte o d’edu­cació només pot sor­tir d’indi­vi­dus amb l’auto­es­tima trin­xada. Tan valents que són molts per dema­nar impos­si­bles i tan covards per actuar amb nor­ma­li­tat en el dia a dia. Tenim l’idi­oma que ens merei­xem. I aquells que no ens ho merei­xem som vícti­mes de l’Estat i també de molts dels nos­tres sub­mi­sos con­ciu­ta­dans.