OBJECTIU: ALAY

Al llarg d’aquests quatre últims anys he vist, crec que tots ho hem vist, un cúmul increïble de disbarats que pot fer que més d’un pensi que el dret pot amb tot o que en dret tot està permès, i no és així. L’última absurditat és l’acusació que pesa sobre el meu amic i defensat Josep Lluís Alay, a qui ni més ni menys se l’acusa de ser “cooperador necessari” de dos delictes, un de malversació de cabals públics i un altre de prevaricació.

Si fa o no fa, el que la fiscal del cas transmet en el seu escrit d’acusació, dit en llenguatge col·loquial, és que se l’acusa d’haver ajudat algú, l’autor, a cometre un delicte de malversació i, també, d’haver-lo ajudat a prevaricar. Sense l’ajuda d’Alay aquests delictes no s’haurien pogut cometre. Fins aquí, tot bé o, almenys, l’acusació seria jurídicament comprensible si hi hagués indicis, no proves, que hagués ajudat l’autor a cometre aquestes conductes i, sobretot, que hi hagués proves o indicis que l’autor va cometre aquests delictes. Ara bé, en el cas d’Alay, com en qualsevol altra persecució política, es forcen no només els fets i el dret, sinó fins i tot la lògica més bàsica. M’explicaré.

En el cas de la matussera i forassenyada acusació contra Alay, el major dels problemes és que no hi ha un autor, així de simple: no és que no hi hagi un acusat com a autor perquè no se l’hagi trobat o no se n’hagi pogut determinar la identitat... La realitat supera la ficció i, aquesta realitat sempre ve en forma d’acusacions que no tenen la més mínima credibilitat ni lògica. La persona que va acordar, és a dir que va dictar la resolució en què es basa la prevaricació i que va materialitzar la compra del bitllet aeri està perfectament identificada i localitzada; de fet, se la proposa com a testimoni; dit més clarament, si els fets fossin delictius hi hauria autor.

L’atemptat a la lògica sorgeix no només de la condició en què compareixerà a judici qui va acordar i materialitzar la despesa –com a testimoni–, sinó que aquesta persona, i me n’alegro, va ser sobreseguda a petició de la mateixa fiscal Teresa Duerto, que va explicar, en el moment d’instar el seu sobreseïment, que la conducta del no autor no era constitutiva de delicte..., criteri que comparteixo. Dit d’una manera més clara, per a Duerto, Alay va cooperar, de manera determinant, amb una persona que no ha delinquit, tot i que Alay, per cooperar amb ella no només ha delinquit, sinó que es mereix tres anys de presó i disset d’inhabilitació.

Sí, al trapezi jurídic on es gronxa la fiscal Teresa Duerto, amb el suport de la jutgessa Olalla Ortega, tot és possible, fins i tot cooperar amb ningú... Cooperar en una conducta que és penalment irrellevant per al no autor i criminal per al cooperador, el sempre present en tota causa penal que es preï com a forassenyada Josep Lluís Alay.

Saber quan s’està al davant d’una persecució política és, en termes generals, bastant senzill, però en algunes ocasions no és fàcil acreditar-ho perquè, entre altres coses, les persecucions polítiques no solen ser així de matusseres; els seus autors, experts juristes, solen alambinar molt més els relats i les construccions perquè, almenys a simple vista, no semblin el que realment són.

En el cas d’Alay s’han traspassat totes les línies vermelles de l’ordenament jurídic, també s’ha perdut qualsevol indici de vergonya, perquè en una mateixa causa, una mateixa acció no pot ser i deixar de ser delictiva només en funció de a qui es persegueixi, a qui es vulgui eliminar... Aquesta vegada han perdut la vergonya i les formes.

Deixem les coses clares: a Alay no se’l persegueix perquè hagi gastat indegudament diners públics, que no ho ha fet, ni per haver dictat resolucions administratives injustes, que ni les ha dictat ni les pot dictar; se’l persegueix per ser el cap de l’oficina del president Puigdemont i pel seu inviolable compromís amb allò que creu: la lluita per la independència de Catalunya... Aquest, i no cap altre, és el delicte d’Alay, i tota la resta no són més que maniobres matusseres per treure’l de circulació.

Tornem enrere: sostenir que algú pot ser cooperador necessari d’un delicte de malversació de cabals públics i un altre de prevaricació sense que l’executor de la despesa i l’emissor de la resolució en sigui penalment responsable és d’una gravetat per la qual més d’un hauria de donar explicacions, i per diverses raons. Primer, pel que ja hem explicat: que es tracta d’una aberració jurídica i d’una plantofada a qualsevol manual de lògica per senzill que sigui. Segon, perquè el procediment contra Alay parteix de peatges per valor de 12 euros i ara se centra en un viatge com a observador, en substitució del president Puigdemont, al referèndum d’autodeterminació de Nova Caledònia, celebrat d’acord amb el govern francès. Tercer, i no menys important, perquè per perseguir Alay per un bitllet aeri seria molt bo saber quants diners públics han malgastat la fiscal, la jutgessa i les administracions públiques en el seu conjunt... Ja fa molt de temps que tinc la sensació que els collarets estan sortint més cars que els gossos, i això no sembla que importi ningú ni que sigui vist com l’autèntica malversació.

Com si res del que hem esmentat anteriorment fos bastant en aquesta insensata persecució política, són sorprenents els criteris que segueix la fiscal Teresa Duerto que, per inversemblant que sembli, durant mesos ha dubtat de l’existència mateixa de Mickael Forrest i Daniel Goa, líders independentistes de Nova Caledònia, i que ara encapçalen la seva llista de testimonis, com si això reforcés la seva forassenyada acusació. Segurament la intenció de la fiscal és una altra: ajudar a internacionalitzar el cas i el conflicte.

La proposició d’aquests testimonis no és res més que una altra tombarella al trapezi jurídic on s’ha enfilat la fiscal Teresa Duerto. M’explicaré: mai truquis a un testimoni a qui no coneguis i mai li preguntis una cosa la resposta de la qual o no coneguis o no puguis encaixar… En qualsevol cas, no seré jo qui li ensenyi, de moment, com s’interroga un testimoni ni com es desmunta una acusació política.

La major part dels processos penals orquestrats per reprimir l’independentisme acabarien sent absurds, risibles, si no fos pel que està en joc, però aquesta causa contra Alay és absurda des d’un començament i em recorda els deu mil soldats russos que estaven preparats per defensar Catalunya un cop culminada la independència... Sí, ambdues coses són absurdes, però totes dues han acabat judicialitzades i en les dues ocasions l’objectiu ha estat Alay.

Vist tot això, la fiscalia faria bé de replantejar-se aquest tipus d’actuacions i revisar els criteris amb què alguns fiscals, afortunadament no tots, han estat actuant aquests anys en els quals la bandera, d’una banda, els ha deixat al descobert les vergonyes i, de l’altra, els ha ennuvolat la vista i arrossegat al pla de la irracionalitat.

En qualsevol cas, aquest tipus d’actuacions ens omplen de raó, ens reforcen i, sobretot, acrediten que hi ha gent a qui la defensa de la nacionalitat, de l’essència de l’espanyolitat, els permet justificar aquesta i qualsevol altra aberració, per irracional que sigui.