SUSPESOS AMB NOTA

Una de les lleis més res­pec­ta­des per l’espècie humana és la del mínim esforç. No cal impo­sar-la. És accep­tada de bon grat i arreu. El cer­vell sem­pre busca la manera més sen­zi­lla, pràctica i efec­tiva per obte­nir resul­tats.

Que la llei del mínim esforç imperi amb auto­ri­tat i sense pràctica con­tes­tació pla­netària no vol dir pas, tan­ma­teix, que no ens cal­gui fer mai esforços. Una cosa és estal­viar-nos-els sem­pre que puguem i l’altra que hi ha vega­des que no els podem defu­gir. Per esca­lar una mun­ta­nya, per exem­ple, cal un cert esforç. Per batre el rècord del món dels, posem per cas, cent metres lli­sos, cal un esforç. Per pujar el cabàs de la com­pra per les esca­les, cal un esforç. Per lle­gir les novel·les de Víctor Amela o mirar el FAQS a la tele­visió, en el cas que algú ens hi obli­gui, també cal apli­car una des­pesa d’ener­gia suple­mentària. Per recu­pe­rar la motri­ci­tat després d’un acci­dent, cal un esforç. Per estar-se de come­tre exces­sos amb el men­jar o el beure, cal un esforç. Sovint, fins i tot, cal un grau d’esforç tan alt que es pot qua­li­fi­car de sacri­fici.

Per apren­dre, cal esforçar-se. Per adqui­rir conei­xe­ments, cal esmerçar-hi grans ener­gies. No hi ha ningú que apren­gui per ciència infusa. La cul­tura de l’esforç, la de l’esforç neces­sari, no està de moda. El preu que cal pagar per apren­dre, en la nos­tra soci­e­tat, es con­si­dera exces­si­va­ment alt. I pres­cin­di­ble. És cert que, avui i sem­pre, ser un burro car­bas­ser, espe­ci­al­ment en l’ado­lescència, ha donat una certa aura seduc­tora d’enfant ter­ri­ble, una pàtina d’heroïcitat con­tes­tatària atrac­tiva per als espe­rits més rebels i trans­gres­sors. Una opció temp­ta­dora en el marc del gre­ga­risme típic de l’edat. De petit tenia un mes­tre que, quan no arribàvem al nivell exi­gi­ble, ens deia que si ell ens apro­vava, més enda­vant la vida ens sus­pen­dria. Una veri­tat par­cial. He cone­gut per­fec­tes ases que se n’han sor­tit prou bé i alum­nes apli­cats que s’han estim­bat al pri­mer revolt de la tra­jectòria adulta. En un i altre cas, són mino­ria. En línies gene­rals, l’èxit o el fracàs està direc­ta­ment rela­ci­o­nat amb el grau d’apro­fi­ta­ment de l’etapa de for­mació. Aquesta set­mana s’ha sabut que es podrà anar pas­sant de curs amb assig­na­tu­res sus­pe­ses. I obte­nir el títol de bat­xi­lle­rat dei­xant pen­jada una assig­na­tura. Erasme de Rot­ter­dam va dei­xar escrit fa segles que si bé hi ha mètodes pedagògics millors i pit­jors, cap no per­met conèixer res a fons sense esforç. S’equi­vo­cava. Les auto­ri­tats edu­ca­ti­ves han inven­tat l’ense­nya­ment sense esforç. Per evi­tar la frus­tració del fracàs, queda supri­mit el fracàs. Per evi­tar que la gent quedi enrere, anem tots enrere.