TEMPS PERDUT

Quan reme­nem al cabàs de les raons per defen­sar la neces­si­tat de la inde­pendència sem­pre hi tro­bem l’espoli fis­cal, l’ofen­siva judi­cial, els atacs con­tra la llen­gua, etcètera. El cabàs és força ple, com bé sabem. Si a la metàfora del cabàs hi afe­gim la de la balança, tot aquest mate­rial posat en un dels pla­tets resulta insu­fi­ci­ent per con­tra­res­tar l’estre­bada d’un pes mort a l’altre plat: el llast dels par­tits inde­pen­den­tis­tes.

La nego­ci­ació dels comp­tes del 2022 ha posat de mani­fest una evidència palmària. En cinc anys hem pas­sat del “o referèndum, o referèndum” al “o pres­su­pos­tos, o pres­su­pos­tos“. Pres­su­post autonòmic: la demos­tració amb xifres que tenir una auto­no­mia no ser­veix per resol­dre els pro­ble­mes reals del país, sinó per eter­nit­zar-los amb l’infra­fi­nançament i la falta de poder de decisió sobre temes estratègics. Ens diuen que abans de tor­nar-ho a fer cal gover­nar bé, però con­ti­nuen picant amb la mateixa eina escapçada que fa més evi­dent la seva impotència. Qui té el cul llo­gat, no seu quan vol.

Sigui com sigui, la rebaixa de les ambi­ci­ons és tanta i tan evi­dent que poca gent creu que en cap dels tres par­tits que sumen el 52% del vot inde­pen­den­tista hi hagi actu­al­ment intenció d’avançar cap a l’alli­be­ra­ment naci­o­nal. Ningú amb tres dits de front demana que sigui demà, però d’aquí a aco­mo­dar-se en l’auto­no­misme escapçat actual hi ha un bon tros. D’una banda, Esquerra i Junts s’afer­ren al repar­ti­ment de càrrecs per anar con­so­li­dant-se amb la men­ja­dora pública men­tre espe­ren temps millors. Millora que deuen fiar a la inter­venció d’un mete­o­rit que ens separi d’Espa­nya. I la CUP és víctima del paper ator­gat en l’auca del procés. Rebutja els comp­tes perquè és allò que s’espera d’ells.

Arri­bats a aquest pic, em penso que ningú no espera pas gaire res ni de la CUP, ni de Junts, ni d’Esquerra. Estem ater­rant en la llarga pista de l’estoïcisme “amb aquell arron­sa­ment d’espat­lles que només saben fer els cata­lans” que va cop­sar tan bé fa molts anys Nancy Johns­tone, l’obser­va­dora britànica autora del lli­bre Un hotel a la costa, d’on està extreta aquesta citació. Sense l’alè al cla­tell de l’elec­tor, que si avui esbu­fega per res és per la fatiga, els par­tits del govern ni tan sols són capaços de ser cons­ci­ents que gover­nen no pas perquè els votants els con­si­de­rin bons, sinó perquè temen que qual­se­vol alter­na­tiva sigui pit­jor. Una per­cepció que no durarà sem­pre si els que es bene­fi­cien d’aquest avan­tatge el dila­pi­den en un auto­no­misme eixorc. Per no anar enlloc, ser­veix qual­se­vol.