EL ‘MENTRESTANT’ COM A PARANY

Per bé que cada setmana tenim prou evidències del fangar on ha anat a parar l’independentisme, les d’aquests darrers dies ja no permeten mirar més temps cap a una altra banda. Des de la imposició de quotes d’espanyol a les escoles, fins a l’engany en la negociació per aconseguir una llunyana i exigua presència de català a les plataformes televisives; des de les paraules del monarca del 3-O que dilluns al matí a Barcelona avalava la repressió judicial, fins a la imatge del president de la Generalitat, que al vespre hi confraternitzava compartint taula amb tots els còmplices necessaris del 155, totes les cartes ja han són damunt la taula. L’actual mentrestant autonòmic, ho torno a escriure, no és altra cosa que una espera sense esperança, una oferta de diàleg sense paraules i una promesa sense horitzó.

Davant d’aquesta realitat, crec que l’independentisme no podrà recuperar l’alè d’abans de l’1-O fins que no toqui de peus a terra, abandoni la fanfarroneria dels desafiaments retòrics i faci una bona anàlisi de quin és el nou punt de partida. No es tracta de crucificar-se més del que ja s’ha fet buscant culpables sota les pedres, ni de rabejar-se en retrets tan feridors com sovint injustos i, sobretot, inútils. Només es tracta d’afegir veritat a l’hora de mesurar les pròpies forces per evitar malbaratar les que li queden –siguin poques o moltes–, per tornar a guanyar terreny sense enganyar-se ni amb el parany del mentrestant autonòmic ni amb fal·laces ampliacions de la base.

Sense discutir l’èxit popular del desafiament que va ser el referèndum de l’1-O, tampoc no es pot obviar el consegüent fracàs polític en l’objectiu, tant d’assolir la independència com d’imposar un torcebraç negociador a l’Estat. A més, l’actual resignació autonòmica tampoc no es pot presentar com un simple retorn als escenaris previs a l’intent de reforma de l’Estatut. Les ferides provocades la tardor del 2017 per l’ultratge a les institucions democràtiques catalanes, la persistència de les amenaces repressives i les humiliacions continuades a qualsevol intent de negociar un petit avenç autonòmic o la desídia demostrada a l’hora de seure a parlar sense condicions –fins i tot, per prendre un cafè, se’n van al bar del costat de Palau–, deixen clar que l’Estat ja ha amortitzat les esgarrinxades d’aquell 1-O.

Ara mateix, doncs, l’independentisme mostra una escassa capacitat de confrontació –ni intel·ligent ni babaua– amb l’Estat. Queda Waterloo i el Consell per la República, que fins ara han mantingut una més que digna força exterior, sobretot en el pla judicial i en la internalització de la causa. Però pateixen una feblesa interior conseqüència de l’aïllament a què els han sotmès els qui els veuen com a competidors incòmodes, amb l’impagable suport que obtenen de bona part de l’opinió publicada. I queden les propostes de desobediència civil, tan ben fonamentades com, fins ara, poc efectives a causa d’un clima de desmobilització, encara que per fortuna no sigui de deserció.

L’independentisme acumula tantes o més raons després de l’1-O que les d’abans per mantenir-se ferm en els seus propòsits. No pas pel gruix, sinó per la nova evidència d’un estat que no té cap capacitat per assumir ni la més mínima ambició nacional dels catalans. I no tan sols això, sinó que després de sentir-se amenaçat la tardor del 2017, ara encara posa més afanys a forçar la total desintegració de l’independentisme, sigui amb guants de seda, amb punys de ferro, o de totes dues maneres alhora.

Cal recordar que quan a l’hivern del 2006 es va iniciar el desvetllament de l’aspiració independentista fins llavors somorta en l’ànima catalana, com ara, tampoc no hi havia cap mena d’unitat dels partits catalanistes. Per tant, no és una unitat impossible el que cal esperar. L’independentisme només reviscolarà si s’obre un nou cicle d’autoestima i confiança en el país. Només es tornarà a tenir horitzó si es deixa de creure en les virtuts d’aquesta reedició del vell anar tirant, ara dit mentrestant. Els mentrestant rai, que ja venen sols! Es pot ser benèvol amb els que se sacrifiquen a l’altar del mestrestant, però cal tornar a l’esperit del plantar cara de Joan Solà i, sobretot, al treball d’imaginar com serà una Catalunya sobirana, com ens proposa el Debat Constituent.