El voraviu

Els règims, com les persones, no sempre tanquen caixa de manera ràpida. No sempre el final és un pim-pam. No sempre s’acaben en plena forma. Sovint se’ls han de suportar llargues agonies en què mostren l’afebliment de moltes de les facultats que havien tingut. Com l’agonia dels peixos fora de l’aigua. Desvarien. Desvariegen. Deliren. Somien desperts. Parlen sols en veu alta. Repapiegen, que diria l’àvia Neus. És el que fa el règim del 78, per eufòric que es mostri quan se sap observat i quan puja a la trona. En la intimitat, repapieja. I repapieja molt. Bo i que a vegades vulguin fer passar les repapiejades com a mostres d’enteresa. Recorden? “La fiscalia t’ho afina”, li deia el ministre Fernández Díaz al cap de l’Oficina Antifrau de Catalunya. Ho recorden? “Controlarem la sala segona [del tribunal Suprem] des del darrere”, deia als seus companys el portaveu del PP al Senat. La fiscalia del Tribunal Suprem no va tenir cap sentit de la vergonya, del ridícul o de res que s’hi assembli per enviar una rogatòria el mes de maig a Suïssa en què mantenia que les regularitzacions fiscals de Joan Carles I varen ser “voluntàries” i “espontànies”. Què et sembla? “Voluntàries” i “espontànies”. Tones de voluntarietat i tones d’espontaneïtat! Parlen de les regularitzacions fiscals del desembre del 2020 i el febrer del 2021, quan ja s’havia fugat al paradís àrab i quan tothom menys Hisenda sabia de quin color porta les vetes dels calçotets. Com repapiegen, tu!

El virus de la pandèmia muta i ara haurem d’enfrontar-nos pel que s’escolta a la variant sud-africana batejada amb el nom d’òmicron, una lletra grega que la majoria d’humans incorporarem per aquesta via al nostre vocabulari. Ves que no acabi essent la paraula de l’any, si emprenya gaire. En canvi, l’alta judicatura i la policia espanyoles es mantenen inalterables com certa premsa addicta al règim. La mateixa variant de sempre. Ni que els matin, que deia l’àvia Neus. És el cas del jutge Llarena, dels policies contra “la llei mordassa” i del tractament informatiu a la decisió del TGUE sobre la immunitat de Puigdemont, Ponsatí i Comín i la validesa de les euroordres a tot Europa. Comencem per la premsa. Que altes les dosis de llepaculs! O ho amaguen tant com poden o ho expliquen al revés (la decisió europea i el dret que tenen reconegut els tres eurodiputats de no ser detinguts ni a Espanya). La variant de sempre. Com en la manifestació de policies de Madrid. Diuen que perilla el principi d’autoritat. Ara pla! I, és clar, es donen veu i suport mutu amb Casado, Arrimadas i Abascal, que són les autoritats que reconeixen i per les quals treballen a gust. “A por ellos!”, que canten quan ens encaren. La variant de sempre. Com Llarena, que a cada pas que fa a Europa aconsegueix que li contestin amb la mateixa delicadesa que experimentes quan et refreguen una argelaga per l’entrecuix. Però aquí l’homenatgen. La variant de sempre, ja us ho dic.

Quan aquest estiu va sortir amb la barbaritat del mallorquí, el menorquí, l’eivissenc i el formenterenc, alguns van enfocar-ho cap a la idea que el sol, la nit i l’esperit de vi de les Illes podia haver-li gastat una mala passada i li podia haver excitat el relé que els puja a la catifa màgica de la llengua de l’imperi i els llança contra la llengua de Catalunya i el parlar dels polacos. Lleig i de nivell baix per a un cap de l’oposició de l’Estat espanyol que aspira a president del govern, però en línia amb la tradició i l’estratègia mesetaria amb les llengües regionals. El sermó últim sobre la figura del metge de Lleó és la darrera mica que omple la pica. “Per què un metge de Lleó a Catalunya té el requisit de parlar en català, però un català, metge, pot exercir perfectament la medicina a Lleó?” Casado és un sonat? O és un estratega? O és que es fa el boig per no pagar el metge?, que deia l’àvia Neus. Una mica de tot. Insinua, una vegada més, que el català és un privilegiat, i així sembra una vegada més la sement que tants vots els fa recollir. Quan, en realitat, el metge català és algú preparat per no trepitjar els drets lingüístics dels seus pacients lleonesos. I on queden els drets lingüístics dels pacients catalans si el metge lleonès no aprèn el català? I on queda l’article 3 de la Constitució del 78 que tant enarboren? “La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció.”

Ves a saber què s’empescarà el jutge Llarena a la vista de l’escrit que l’advocat Gonzalo Boye ha presentat al Tribunal Suprem preguntant-li si ja ha cursat les notificacions que ha de cursar, a les policies a qui les ha de cursar, sobre la suspensió de les euroordres i les ordres nacionals de detenció dels eurodiputats Puigdemont, Comín i Ponsatí. Obeirà o no obeirà, Llarena, la justícia europea a qui deu obediència? Però, més que el que faci el jutge, que com que treu foc pels queixals pot sortir per fandangos, soleàs, buleries o rumbes, veurem què fan tots els Maginets Pelacanyes que davant la resolució del 25% de castellà a l’escola han dit allò tan castís que han dit. “És una sentència ferma, s’ha de complir.” La indicació del TGUE també ho és, de ferma, i ja ho era quan Llarena va mentir als italians per fer realitat el seu somni humit de detenir el 130è president de la Generalitat i agafar així la peça major de la cacera que tenen organitzada. També és ferma i també s’ha de complir la indicació del TGUE. Tornarà a mentir? Callarà sense consentir? L’àvia Neus, en aquells anys en què en el llenguatge no s’havia de filar tan prim, reclamava que o tots moros o tots cristians. Temo que no anirà per aquí. A uns quants milions de catalans ens tocarà fer de moros, i a Llarena, de cristià. Vostès s’imaginen Cunillera, Illa, Iceta o el mateix Sánchez recordant-li al jutge que mentir és lleig i que té els tribunals europeus sobre seu i que ha d’obeir?

Per dues vegades en qüestió de mesos, el govern ha estat incapaç de calcular quina dimensió, quin tub, quina capacitat o com es digui el que no han calculat, havia de donar a una aplicació informàtica que considerava de màxim interès i necessitat per a la ciutadania. Les dues vegades (primer amb el cas dels autònoms i ara amb el passaport covid) ens hem trobat amb una botifarra informàtica als morros i centenars de milers de ciutadans han hagut de girar cua. No diu gaire a favor de tanta gestió del mentrestant com ens volen vendre i prioritzen. Tampoc llueix el silenci que els consellers Puigneró i Argimon varen mantenir fins dilluns al matí i es podrien haver estalviat les excuses de mal pagador que han provat d’engargallar-nos. Que varen prendre decisions de seguretat per indicis d’un miniciberatac des de l’estranger? Que “no es podia pensar” aquest “volum inesperat” de gent que se’l va tornar a descarregar? Si mentre només era per a l’oci nocturn i per viatjar ja hi havia nou milions de descàrregues! No el podien veure, l’índex de repetició? Aquest ciutadà que ara diuen que se l’ha baixat dues-centes vegades, quantes ho havia fet ja abans del divendres? Perquè si ho ha fet amb l’aplicació, el web o el que sigui col·lapsat, hem de nomenar-lo a ell conseller per a aplicacions informàtiques. Si no res més, per a atenció al client! Nois, que ens havíeu promès la república digital! Sort que no l’heu implementat!

Ja ho han vist, oi, de quina mena és el blindatge que li han fet al català en les negociacions a Madrid? Un blindatge de nassos! I ara, després de la dutxa escocesa de la ministra Calviño, ERC amenaça de no aprovar la llei espanyola de l’audiovisual, i anuncia una gran batalla en el tràmit de les esmenes, i, fins i tot, de tombar els comptes al Senat i, si no, també al final, quan facin el darrer tràmit al Congrés dels Diputats. Prenguin per ses cul, que diuen a les Illes, i prenguin paciència. Per què no? De la mateixa manera que a Ernest Maragall li feien dir un dia que no i l’altre que sí sense que canviés res, a Madrid també podem fer-ho al revés. Ahir sí i demà no. I de totes maneres, mentrestant, s’entretenen i ens entretenen. Perquè de totes maneres no canviarà res. S’ensuma que la qüestió de fons és molt simple. El clau no ha entrat mai per la cabota. Les plataformes a Europa pacten pels idiomes oficials europeus. La resta, com l’autodeterminació, són qüestions internes. Si la Unió Europea no ha reconegut el català, per què ho haurien de fer plataformes privades quan negocien amb la Unió Europea? Ni amb fum de sabatots, diria l’àvia Neus. Rufián dimarts va ser contundent. “Mal negoci, tocar-li els nassos a Esquerra Republicana.” Però no s’ha vist gaire ningú esverat per l’amenaça. La percepció general més aviat és que els tenen ben agafats pel ganyot i que des del nas, com a molt, un pam i pipa. Del PSOE, és clar.

No tinc bola de vidre ni hi crec, en les boles de vidre. Però aquest assumpte de les quotes, els blindatges, la producció audiovisual, les plataformes i el suport independentista als comptes de l’Estat, m’han anat formant un pes i una taparada aquí, a la boca de l’estómac, que havia anat creixent aquests darrers dies i que ha desaparegut del tot quan he decidit que escriuria un vaticini i faria una predicció en aquest Voraviu d’avui. Poden trobar lleig que jo avanci el final quan ells s’esforcen per fer veure que totes les negociacions estan obertes i que tots hi van de molt bona voluntat i que amb diàleg hi ha marge per a les solucions. Però no n’hi ha. De les moltes intervencions de les darreres hores, n’hi ha dues en què hem de parar esment. Primer, en el president de Castella-la Manxa, el socialista Emiliano García Page, que es troba divertit fent la brometa que per què ERC s’obsessiona amb el 6% quan el percentatge tradicional a Catalunya era el 3%. Segon, la declaració d’Uteca, agrupació de televisions privades espanyoles, que veuen discriminatòria la quota del 6% perquè les situa en desavantatge enfront de les grans plataformes estrangeres, que no l’hauran d’aplicar. El vaticini que m’ha desembossat és ben simple. Els pressupostos tiraran endavant amb el vot d’ERC i s’arribarà a un acord enrevessat que no entendran ni els signants, que el sector judicialitzarà i que deixara la presència del català en res.