SAGRADA FAMÍLIA

Aquesta tem­po­rada els pes­se­bres de les llars cata­la­nes venen enfa­ri­nats amb la caspa catòlica que neva amb pro­fusió bor­ras­cosa arran de la inau­gu­ració de l’estre­lla monu­men­tal que encim­be­lla una de les tor­res de la Sagrada Família de Bar­ce­lona. Un pina­cle dedi­cat a la mare de Déu, també dita Verge Maria, com si ser verge i ser mare, en un marc men­tal de per­so­nes adul­tes, fos pos­si­ble més enllà de l’àmbit de la ciència-ficció.

No vol­dria entrar a dis­cu­tir l’estètica del tem­ple bar­ce­loní, ni encara menys deba­tre sobre la fide­li­tat i el res­pecte a l’obra i la geni­a­li­tat fora de dubte de Gaudí. És un tema massa seriós. El que sobta, en canvi, és veure com es riuen les gràcies a uns senyors més aviat gra­na­dots que es dis­fres­sen com per­so­nat­ges extrets del claus­tre de pro­fes­sors de l’escola de Harry Pot­ter per dir ber­tra­na­des de l’alçada d’un cam­pa­nar i llançar sor­ti­le­gis a l’hora d’encen­dre un llum que si no fos per la con­tri­bució de la ciència en gene­ral i de les com­pa­nyies d’elec­tri­ci­tat en par­ti­cu­lar no s’hau­ria encès ni s’hau­ria pogut enfi­lar fins on ara penja ni resant un milió de pare­nos­tres tots de geno­llons.

Sobta encara més veure com, per inau­gu­rar aquest arte­facte pun­xant que il·lumi­narà la cata­lana terra, s’hi van con­gre­gar, arren­gle­rats a la nau de la basílica, una bona colla d’auto­ri­tats civils obe­di­ents i res­pec­tu­o­ses, que van assis­tir ria­lle­res i feli­ces a una cele­bració en què el màxim coman­da­ment cape­lla­nesc (optant per la tec­no­lo­gia audi­o­vi­sual en comp­tes d’apli­car el do de la ubiqüitat, no fos cas que fallés la con­nexió) se’ls va pixar a la boca de Roma estant, con­cre­ta­ment a la llen­gua. Una humi­li­ació lingüística que alguns dels nos­tres gover­nants i mana­ies del Par­la­ment van ento­mar amb una sub­missió només inter­rom­puda per la sessió habi­tual de foto­gra­fia amb què els esti­mats càrrecs elec­tes van com­par­tir la seva joia a les xar­xes soci­als. Com aquell que va a pas­sar un dia a Dis­ney­land, amb la diferència que els ges­tors del parc catòlic vin­drien a sos­te­nir que els equi­va­lents seus a l’ànec Donald, Mickey Mouse i l’ele­fant Dumbo són reals.

De vega­des penso què diria sobre aques­tes auto­ri­tats repu­bli­ca­nes mis­sai­res d’avui un repu­blicà des­cre­gut d’abans com ho va ser un dels meus besa­vis, fer­ro­vi­ari tor­tosí. En ple fran­quisme i der­ro­tat per les armes, s’asseia a pren­dre el sol a la plaça i, veient des­fi­lar els par­ro­quians que sor­tien de missa de dotze domi­ni­cal, s’excla­mava, sarcàstic: “Quanta llana!” Dècades després, és ben bé que molts com­panys de files han pas­sat a for­mar part del ramat.