DE Schleswig-Holstein A L’ALGUER

Al llarg de quatre anys de defensa de l’exili, les actuacions judicials i jurídiques que hem hagut d’abordar han estat moltes i molt variades i, moltes vegades, és evident que la complexitat del trencaclosques fa que qualsevol s’hi enredi i que no ho vegi clar; això mateix li succeeix als que, sense cap afecció per la legalitat i la realitat europea, no paren d’intentar allò que des d’un començament diem que és inviable: presentar com delictiu a Europa el que no ho és.

Gran part de les accions defensives que hem abordat, moltes per imposició d’una erràtica estratègia persecutòria, se sustenten en dos marcs jurídics fonamentals en un cas d’aquestes característiques: el dret penal i el dret de la Unió Europea, que, combinats, fan inviable una persecució que ja supera el que Europa està disposada a tolerar.

L’essència de tot es basa en una cosa tan senzilla, i alhora tan complexa, com és el dret a la lliure circulació, que és un dels eixos sobre els quals s’ha construït l’espai comú europeu. Això, traslladat al cas que ens ocupa, implica –sempre dit a grans trets i de manera col·loquial– que uns determinats fets si no són delictius en un estat membre no ho poden ser en un altre –això afectaria la lliure circulació– i, per tant, són els instruments legals de la Unió els que garanteixen aquesta lliure circulació a partir de l’atipicitat dels fets imputats.

Tenint present aquestes premisses és evident que en la defensa dels exiliats han existit dos punts, moments o situacions clau a partir dels quals la situació ha acabat sent irreconduïble per als que la persegueixen: Schleswig-Holstein i l’Alguer, tots dos buscats o provocats per les actuacions del Tribunal Suprem. M’explicaré.

Quan el president Puigdemont va ser detingut a Schleswig-Holstein el 25 de març del 2018, molts al Regne d’Espanya se’n van alegrar, gairebé els mateixos que van donar per liquidat l’exili i per destrossada la nostra estratègia de defensa. No hi havia res més lluny de la realitat, però la “miopia subpirinenca” els va impedir veure que les maniobres encaminades a gestar aquesta detenció només servien per situar-nos en un escenari del qual sortiríem amb la resposta a una part fonamental del dilema jurídic a què van arrossegar els exiliats a partir de la judicialització de la política.

Demostrar i determinar que els fets pels quals els perseguien no eren constitutius de delicte era la base mateixa de la consolidació d’una línia de defensa en què gairebé ningú confiava fa quatre anys. En qualsevol cas, el nostre problema era que aquesta constatació de l’atipicitat dels fets no era suficient per consolidar la nostra posició i generar l’espai necessari per revertir una trastocada judicialització de la política. Es necessitava alguna cosa més i, el temps ho ha demostrat, aquesta “cosa més” provindria dels mateixos que ens havien servit en safata la primera de les respostes.

Quan el president Puigdemont va ser detingut la nit del 23 de setembre del 2021 a l’Alguer, els que se’n van alegrar van ser gairebé els mateixos, però, tenint en compte els precedents i tot el que s’ha construït des de l’exili, l’alegria ja no va anar acompanyada de la injustificada eufòria generada quan el van detenir a Alemanya. A més, aquesta vegada no detenien un ciutadà qualsevol, sinó tot un eurodiputat que disposava, igual que la resta d’exiliats, d’una sòlida estructura jurídica farcida de diversos èxits i que assegurava que el resultat no només no seria dolent sinó, sens dubte, positiu.

El pas per l’Alguer, partint de tot el que havíem aconseguit a Schleswig-Holstein i de moltes altres resolucions tan sòlides com la que va denegar l’entrega de Lluís Puig per risc de vulneració de drets fonamentals i falta de competència del Tribunal Suprem, ens permetien, com ja va succeir a Alemanya, estar confiats sobre quin seria el resultat, tot i que, en tot cas, a Itàlia la batalla es va centrar en un fet molt diferent: l’aplicació pràctica del dret de la Unió.

Va ser la inexplicable posició del Tribunal Suprem la que va obligar les autoritats judicials italianes a entrar en l’anàlisi de quines eren les normes aplicables al cas i, ràpidament, van arribar a la conclusió, com no podia ser d’una altra manera, que estaven supeditats al dret de la Unió, principalment, i no a l’italià, com pretenien des de Madrid.

A l’Alguer es va establir, en termes pràctics, visibles i indiscutibles que en el cas dels exiliats preval el dret de la Unió i que aquest dret els garanteix la llibertat de circulació per múltiples raons. A més, tot interpretat a la llum d’un aspecte que sempre ha sobrevolat tot el nostre plantejament: els fets no són constitutius de delicte i, justament per aquest motiu i més coses, es tracta d’una persecució política.

És a dir, després de Schleswig-Holstein i de l’Alguer, passant per Brussel·les i Edimburg, només des d’una profunda “miopia subpirinenca” no s’arriba a veure la inviabilitat d’una persecució que, com he dit, ja ha traspassat tots els límits del que Europa està disposada a tolerar.

L’entrega no es produirà, i en el trastocat intent d’aconseguir-la potser acaben arrossegant Espanya a una situació que difícilment es pot permetre.

Per als que vulguin veure-la, la resposta o solució a aquest cas depèn, des d’Europa i amb Europa, de desmuntar la bastimentada judicial creada per perseguir els exiliats i reprimir els catalans, i desembarassar així el camí per buscar vies polítiques que permetin una solució política a un problema que sempre ha estat polític. Qualsevol altra solució no és res més que focs artificials i negar-se a acceptar dues realitats inamovibles com les sorgides de Schleswig-Holstein i l’Alguer.