HI HA PAÍS PERQUÈ HI HA LLENGUA

Cata­lu­nya és país perquè s’hi parla català. No només català, però el català és el que ens fa país. Qual­se­vol altra carac­terística naci­o­nal, cívica, social, cul­tu­ral, econòmica, reli­gi­osa, antro­pològica, política, etcètera, té punts de con­tacte amb altres con­junts humans tant geogràfica­ment pròxims com més llu­nyans. És l’idi­oma que ens indi­vi­du­a­litza com a col·lec­ti­vi­tat, encara que la com­bi­nació d’indi­vi­dual i col·lec­tiu pugui sem­blar para­do­xal. En altres ban­des, l’existència de la nació no va tan lli­gada a l’idi­oma. Cada casa és un món. Cada cas és un món. Però, cal insis­tir-hi, Cata­lu­nya és país perquè s’hi parla català. Els pri­mers des­co­bri­dors de la nos­tra par­ti­cu­la­ri­tat naci­o­nal van ser els espa­nyols. Com que saben que morta la llen­gua, mort el país, fa segles que es dedi­quen obs­ti­na­da­ment erra­di­car-nos la prin­ci­pal eina naci­o­nal.

Fins ara havíem resis­tit tots els atacs, aquí caic i allà m’aixeco, perquè hi havia prou cri­teri intern per enten­dre que, quan en els intents d’exter­mi­nar-nos com a país no ens ha que­dat res més, sem­pre ens ha que­dat la llen­gua. El nos­tre valor refugi. El nervi on s’ha arre­mo­li­nat tota la capa­ci­tat de resistència i rege­ne­ració, la porta d’entrada a reforçar demogràfica­ment la cata­la­ni­tat en un país que fa centúries que té un crei­xe­ment vege­ta­tiu defi­ci­tari. El cata­la­nisme s’ha fet fort no pas parint molts cata­lans, sinó incor­po­rant-ne a l’idi­oma. Un procés de sedi­men­tació lent, i sem­pre amenaçat, però sòlid.

Tot anava rela­ti­va­ment bé fins que alguna ment bri­llant en els par­tits inde­pen­den­tis­tes va deci­dir que la llen­gua era un obs­ta­cle per sumar votants, quan jus­ta­ment fins ales­ho­res havia estat el meca­nisme d’acos­tar els votants a una manera de veure el país, a la manera de veure’l com a país. Avui, després d’una dècada de renun­ciar al català per gua­nyar un estat, els nos­tres mana­ies con­tem­plen des­con­cer­tats com ens estem que­dant sense cap de les dues coses. I com que la crisi lingüística ha aga­fat la política a con­tra­peu, tot són pres­ses i pegats que mos­tren que en rea­li­tat no tenien cap pro­jecte de país que tingués el català com a eix estratègic, perquè l’eix cen­tral de la majo­ria de govern és enfor­tir els par­tits en una lluita caïnita en comp­tes de con­so­li­dar un model de país. El català el sal­varà bàsica­ment la res­pon­sa­bi­li­tat dels par­lants, però també la soli­desa d’uns lide­rat­ges que, com va pas­sar amb els pro­homs de la Man­co­mu­ni­tat, els líders d’ERC dels anys trenta i el pujo­lisme, tin­guin un pro­jecte sòlid de país al cap i no només al cul amb què s’aclo­fen a les cadi­res.