HI HA PAÍS PERQUÈ HI HA LLENGUA

Catalunya és país perquè s’hi parla català. No només català, però el català és el que ens fa país. Qualsevol altra característica nacional, cívica, social, cultural, econòmica, religiosa, antropològica, política, etcètera, té punts de contacte amb altres conjunts humans tant geogràficament pròxims com més llunyans. És l’idioma que ens individualitza com a col·lectivitat, encara que la combinació d’individual i col·lectiu pugui semblar paradoxal. En altres bandes, l’existència de la nació no va tan lligada a l’idioma. Cada casa és un món. Cada cas és un món. Però, cal insistir-hi, Catalunya és país perquè s’hi parla català. Els primers descobridors de la nostra particularitat nacional van ser els espanyols. Com que saben que morta la llengua, mort el país, fa segles que es dediquen obstinadament erradicar-nos la principal eina nacional.

Fins ara havíem resistit tots els atacs, aquí caic i allà m’aixeco, perquè hi havia prou criteri intern per entendre que, quan en els intents d’exterminar-nos com a país no ens ha quedat res més, sempre ens ha quedat la llengua. El nostre valor refugi. El nervi on s’ha arremolinat tota la capacitat de resistència i regeneració, la porta d’entrada a reforçar demogràficament la catalanitat en un país que fa centúries que té un creixement vegetatiu deficitari. El catalanisme s’ha fet fort no pas parint molts catalans, sinó incorporant-ne a l’idioma. Un procés de sedimentació lent, i sempre amenaçat, però sòlid.

Tot anava relativament bé fins que alguna ment brillant en els partits independentistes va decidir que la llengua era un obstacle per sumar votants, quan justament fins aleshores havia estat el mecanisme d’acostar els votants a una manera de veure el país, a la manera de veure’l com a país. Avui, després d’una dècada de renunciar al català per guanyar un estat, els nostres manaies contemplen desconcertats com ens estem quedant sense cap de les dues coses. I com que la crisi lingüística ha agafat la política a contrapeu, tot són presses i pegats que mostren que en realitat no tenien cap projecte de país que tingués el català com a eix estratègic, perquè l’eix central de la majoria de govern és enfortir els partits en una lluita caïnita en comptes de consolidar un model de país. El català el salvarà bàsicament la responsabilitat dels parlants, però també la solidesa d’uns lideratges que, com va passar amb els prohoms de la Mancomunitat, els líders d’ERC dels anys trenta i el pujolisme, tinguin un projecte sòlid de país al cap i no només al cul amb què s’aclofen a les cadires.