NADAL LLUNY DE CASA

Vista la situ­ació de la pandèmia, un es pre­gunta si és neces­sari cele­brar pun­tu­al­ment totes les tro­ba­des fami­li­ars d’aques­tes fes­tes o si no es podrien pos­po­sar, per aga­far una data aleatòria, al cap de set­mana del 26 de febrer. Sanitària­ment resul­ta­ria molt més pru­dent. Els regals que ens farem els uns als altres i els altres als uns esta­rien molt més bé de preu. L’escu­de­lla seria igual de bona, i si calgués can­viar-la per una calçotada, més ade­quada al calen­dari, tam­poc no pas­sa­ria res. És una reflexió que admeto que resulta abso­lu­ta­ment gratuïta, recre­a­tiva, sense cap pos­si­bi­li­tat d’èxit. Els humans encara estem en un graó evo­lu­tiu on posem les ruti­nes soci­als al davant de la raó i el seny. Que la vacu­nació hi faci més que nosal­tres.

Sigui pel desem­bre o pel febrer, tan­ma­teix, hi haurà un gra­pat de famílies cata­la­nes que no podran aple­gar-se o que ho hau­ran de fer lluny de les seves llars. Em refe­reixo als exi­li­ats Car­les Puig­de­mont, Marta Rovira, Toni Comín, Clara Pon­satí, Lluís Puig i Anna Gabriel. I a Valtònyc. Suma­ran el cinquè Nadal fora de casa per culpa de la insa­ci­a­ble fam repres­sora de l’Estat espa­nyol. Només ens queda l’espe­rança i, sobre­tot, la con­fiança en la justícia euro­pea, per creure que la situ­ació pugui can­viar a curt o mitjà ter­mini. Tot allò que depen­gui de Madrid, dels seus jut­ges i del seu govern, és picar ferro fred.

No tot és pas fos­cor, però. Els que tor­na­ran a cele­brar el Nadal envol­tats dels seus després de qua­tre anys d’infame reclusió són Oriol Jun­que­ras, Jordi Sànchez, Dolors Bassa, Carme For­ca­dell, Raül Romeva, Jordi Turull, Josep Rull, Quim Forn i Jordi Cui­xart. Un motiu de cele­bració com­par­tida per tots els cata­lans que, inde­pen­den­tis­tes o no, cre­uen en la justícia i en la dig­ni­tat de les per­so­nes.

L’indult ha estat un pas enda­vant cap a la nor­ma­lit­zació de la situ­ació per­so­nal i política d’alguns dels repre­sa­li­ats. Però és, man­lle­vant opor­tu­na­ment la metàfora nada­lenca, un pas de par­dal. Hi ha uns quants cen­te­nars de per­so­nes que con­ti­nuen vivint en la incer­tesa i tenint la por al cos, empan­ta­ne­gats en el llot judi­cial hispànic. Per tots ells, no hem de fre­nar la marxa. Per tots ells, cal fer més pas­ses i més llar­gues. Arri­bats a aquest punt, ens calen poques pro­ves més per con­cloure que cada cop ens queda menys temps per fugir d’un Estat espa­nyol que no té cap altre pro­jecte de cohesió política que no sigui el con­sens trans­ver­sal per ensor­rar Cata­lu­nya. Tin­guem la festa en pau, però no obli­dem que, un cop pas­sat el reco­lli­ment, caldrà tor­nar a la lluita.