NADAL LLUNY DE CASA

Vista la situació de la pandèmia, un es pregunta si és necessari celebrar puntualment totes les trobades familiars d’aquestes festes o si no es podrien posposar, per agafar una data aleatòria, al cap de setmana del 26 de febrer. Sanitàriament resultaria molt més prudent. Els regals que ens farem els uns als altres i els altres als uns estarien molt més bé de preu. L’escudella seria igual de bona, i si calgués canviar-la per una calçotada, més adequada al calendari, tampoc no passaria res. És una reflexió que admeto que resulta absolutament gratuïta, recreativa, sense cap possibilitat d’èxit. Els humans encara estem en un graó evolutiu on posem les rutines socials al davant de la raó i el seny. Que la vacunació hi faci més que nosaltres.

Sigui pel desembre o pel febrer, tanmateix, hi haurà un grapat de famílies catalanes que no podran aplegar-se o que ho hauran de fer lluny de les seves llars. Em refereixo als exiliats Carles Puigdemont, Marta Rovira, Toni Comín, Clara Ponsatí, Lluís Puig i Anna Gabriel. I a Valtònyc. Sumaran el cinquè Nadal fora de casa per culpa de la insaciable fam repressora de l’Estat espanyol. Només ens queda l’esperança i, sobretot, la confiança en la justícia europea, per creure que la situació pugui canviar a curt o mitjà termini. Tot allò que depengui de Madrid, dels seus jutges i del seu govern, és picar ferro fred.

No tot és pas foscor, però. Els que tornaran a celebrar el Nadal envoltats dels seus després de quatre anys d’infame reclusió són Oriol Junqueras, Jordi Sànchez, Dolors Bassa, Carme Forcadell, Raül Romeva, Jordi Turull, Josep Rull, Quim Forn i Jordi Cuixart. Un motiu de celebració compartida per tots els catalans que, independentistes o no, creuen en la justícia i en la dignitat de les persones.

L’indult ha estat un pas endavant cap a la normalització de la situació personal i política d’alguns dels represaliats. Però és, manllevant oportunament la metàfora nadalenca, un pas de pardal. Hi ha uns quants centenars de persones que continuen vivint en la incertesa i tenint la por al cos, empantanegats en el llot judicial hispànic. Per tots ells, no hem de frenar la marxa. Per tots ells, cal fer més passes i més llargues. Arribats a aquest punt, ens calen poques proves més per concloure que cada cop ens queda menys temps per fugir d’un Estat espanyol que no té cap altre projecte de cohesió política que no sigui el consens transversal per ensorrar Catalunya. Tinguem la festa en pau, però no oblidem que, un cop passat el recolliment, caldrà tornar a la lluita.