El voraviu

Les coses van com van i amb el pas del temps ha estat L’estaca la cançó que ha desbordat el país petit on es va crear i ha aglutinat societats, cultures, nacions i revoltes a tot el món. Això és irrefutable. I admirable. I als del Baix Empordà “ens posa”, que diuen ara. Com explica en Lluís Llach, la cançó ja no és seva, és de la gent. Però jo (deu ser que porto dins l’esperit de la contradicció, com em deia l’àvia Neus) soc més de La gallineta que de L’estaca. De dir prou, i jo, dir-ho. De no pondre cap més ou, i jo, no pondre’l. De triar galls sans i valents per dormir, i jo, triar-los. D’entendre’m amb les veïnes, i jo, entendre-m’hi. D’enviar el sou a fer punyetes, i jo, enviar-li. Crec molt en l’individu (o he d’escriure indivídua per dir-ho correcte políticament?). El que defineix la vida és la força del grup, tant se val. Però sense revolta individual (sense La gallineta) no estirem ni estirarem res tots junts, i L’estaca, sense revolta individual, és molt difícil que tombi, és impossible que ens alliberem, i es queda en una elegant estètica revolucionària, que es converteix en un bram d’ase, i ja sabeu que brams d’ase no arriben al cel. Escric tot això perquè demà a la tarda seré al Sant Jordi, amb milers de gallinetes somovent estaques. Seré al Sant Jordi amb la gent de Debat Constituent perquè trobo imprescindible que la gallineta (totes les gallinetes, de fet) recuperi la força de volar i s’oblidi de tant de gra deblat que ens enfarfega.

En Barto és a la presó des de diumenge i en Bustos hi ha d’entrar abans d’un mes si no troba escletxes per anar-ho endarrerint com les ha trobat en Barto. Ja fa deu anys dels dies en què eren forts i valents (políticament parlant) i ara potser no se’n recorda gaire ningú, d’ells. A la vida pública la memòria és de peix. Per a bé i per a mal. Quan en Barto i en Bustos manaven als ajuntaments de Santa Coloma i Sabadell i en els socialismes del Barcelonès Nord i del Vallès Occidental, tothom qui pretenia remenar alguna cirera sabia qui eren. Els vaig conèixer tots dos i em va tocar provar de fumar-hi pipes de la pau perquè entre el seu cercle de poder i el diari El Punt havia saltat més d’una guspira, s’havia encès més d’un foc i s’havia enquistat més d’un conflicte. Eren potents. Tant l’un com l’altre. Anaven forts. Molt forts. I tant a l’un com a l’altre se’ls veia contents d’haver-se conegut a ells mateixos. En Manuel Bustos, avui en una entrevista al Diari de Sabadell lamenta haver estat “tan ingenu” amb la retirada de les multes de la seva dona i el seu fill. S’accepta la ingenuïtat com a estratègia de defensa, però dono fe que d’ingenuïtat, poca. “Més putes que bonics”, eren tots dos, en expressió de l’àvia Neus. Tractar amb ells quan eren al cim podia resultar desagradable. Eren molt cantelluts si volien. Per dir-ho suaument. Que xoriços i cacics passin per caixa és una bona notícia, ni que sigui deu anys després. Ara veurem com estan els temps per als indults.

M’haurà de perdonar qui perdoni la falta de caritat cristiana, si és que hi ha algú que la perdona; i si no me la perdona se me’n refot, perquè vaig xalar que ni us ho explico. L’àvia Neus m’hauria tocat el crostó perquè trobava indigne riure’s de les desgràcies de ningú. Però jo dissabte vaig més que cedir. Vaig entregar-me a les baixes passions i vaig assaborir la portada de l’ABC en què sense voler (i pretenent just el contrari) ens ensenyaven el dolor i el patiment de la bèstia (Cs). Paralitzada i caiguda, udola ferida de mort i s’arrebossa en un fang pudent fet de terra fosca, els seus propis excrements i la seva pròpia sang. Com un verro m’ho passo contemplant l’agonia. Després de dues setmanes mirant de fer calaix a Canet, histèrics contra el suposat assetjament i reclamant la protecció i l’anonimat de la família que tenen o tenien en plantilla al partit, ara van i es presenten en societat amb trompetes i xaranga. Ara s’assenyalen sols. Tota plana a la portada de l’ABC. Jordi López Gil. Regidor de Cs al Prat de Llobregat retratat davant l’escola dels seus fills. “Estem preparats per resistir com els pares de Canet.” “Un pels seus fills es trenca la cara, lluita fins al final, sobretot si sap que amb la seva lluita l’ajudarà.” Resulta que el paio té presentada una demanda i calculen que podria ser el proper a qui el TSJC concedeixi el 25% d’ensenyament en castellà per al seu fill en uns mesos. Tronats i agònics. I jo, feliç!

Les restes del naufragi Valls, o la part de les restes del naufragi que lidera Eva Parera, anuncien un canvi de nom i ja no són Barcelona pel Canvi. Es diran Valents. Sí, sí, Valents. Al principi estranya una mica, però ràpidament ho lligues amb les virtuts de la líder. Resseguiu els seus quinze anys en la política activa i veureu com es tracta realment de la Valenta Arrencapins dels contes a la vora del foc que li escoltava a l’àvia Neus en la infantesa. Verdaderes situacions de risc en defensa de les seves incòmodes idees, les que ha viscut en quinze anys de càrrecs (2006-2021) en què ha passat per Unió Democràtica de Catalunya, Units per Avançar, Barcelona pel Canvi / Cs, Barcelona pel Canvi / PP i ara Valents. Misèries col·lectives, però ella sempre a redós. Per CiU, regidora de Corbera, consellera comarcal del Baix Llobregat, diputada al Parlament, senadora, vocal del Consell d’Europa i consellera del CAC. Amb el naufragat Valls, regidora de Barcelona. Ara torna a ser al Parlament, però amb el PP. Diu això: “Avui has de ser valent per invertir a Catalunya; per defensar el castellà a l’escola i en la cultura; per defensar la unitat d’Espanya i la monarquia parlamentària; per assenyalar l’independentisme com un moviment d’odi, excloent i fins i tot d’extrema dreta; per defensar el dret a la propietat privada, la família i que ets pro vida.” Jo la trobo pallussa i aprofitada, però des d’avui és “valenta”. S’hi ha autoproclamat.

En diuen fons de contingències. Apareixen una mica a traïció, però no del tot. Els que les han ocasionades (les contingències) ja estan ben escarxofats en altres trones. N’havien dit alguna cosa, però sempre s’havia parlat de quantitats molt més petites, que s’inflen en el darrer moment per art d’una màgia a la qual se li veuen tots els trucs. Engreixen uns comptes als quals no els feia pas cap falta. D’una manera o una altra, ho expliquin com ho expliquin, acaben engrandint el forat de la teva butxaca, de la meva i la de tots els manobres del cens. En el Consell de Ministres d’avui n’ha aparegut un, de fons de contingència. Mil nou-cents vuit (1.908) milions que sumen directes al dèficit del 2021. Venen del cànon hidràulic anul·lat per una sentència del TS. Qui hi havia en l’origen? Un decret del ministre Soria de l’any 2015 amb el qual s’arreglava, segons ell, el dèficit tarifari. De què es va parlar a començament d’any quan es va conèixer la sentència? Que ens hauríem de rascar 500 milions de la melsa. Els analistes pensaven que tornaríem el cànon aplicat retroactivament del 2013 i el 2014. El mes passat la ministra ja va parlar de 1.500 milions perquè la sentència es referia al període 2013-2021. I ara han aparegut (ves, qui ho havia de dir!) els interessos. Quatre-cents milions d’interessos! Que qui cobrarà? Qui li sembla? Les pobres empreses a les quals s’havia cobrat indegudament. Iberdrola, Endesa i Acciona, les que més.

Grato i grato des de dilluns a veure què trobo que doni algunes claus verdaderes sobre la destitució del major Trapero. Res de res excepte les quatre obvietats que tots sabem i l’evidència que era dels pocs “alts càrrecs” que quedaven actius en conselleries que han canviat de soci de govern. A Trapero el va restituir Junts i ara Interior és un departament d’ERC. Ells ho deuen saber! I que consti que quan dic que ells ho deuen saber no atino ben bé a saber a qui em refereixo com a ells. Però algú ha de saber-ho, és clar. No pot ser que la versió cupaire aquesta que es dona que el futur ha de tenir més a veure amb un comandament “coral” que amb direccions “personalistes” sigui una altra cosa que una estratègia de comunicació d’aquelles de parlar per no callar. Perquè si realment anem cap a un comandament coral de la policia del país, podem riure molt. Els dos grans episodis comunicatius de Trapero es veuran desbordats d’aquí a poc. El “Bueno, pues molt bé, pues adiós” que tant vàrem elogiar i el “pla per detenir jo mateix Puigdemont” que va dir que tenia al Tribunal Suprem i que tant ens va destrempar, seran cendra en un tres i no res. Comandament policial coral! Això sí que és modernitat i canvi! Per què no hi deixem el cant, de coral? De veritat que és necessària tanta innovació amb sistemes que fa anys que funcionen bé arreu? De veritat que és necessari jugar tot el dia amb les coses de menjar? Deixem-hi el cant, com a coral!