MÓN REAL

Hi ha un dia que dius: “Ves, m’obriré un compte de Twit­ter, a veure què. I un altre d’Ins­ta­gram. Que això del Face­book és molt avor­rit i allò del Tik­Tok és per fer balla­rus­ques i un ja té una edat.” Comen­ces a nave­gar cada dia. Pri­mer com a obser­va­dor, mirant qui pot ser interes­sant seguir, ata­la­iant una mica l’actu­a­li­tat. Pas­sat un temps iniciàtic, tímida­ment, comen­ces a cli­car el cor del “m’agrada”. Fas alguna repiu­lada. Sense afe­gir-hi res de collita pròpia. Vas seguint gent i poca gent et segueix. Com a tui­taire pas­siu, no gene­res cap interès més enllà dels amics, cone­guts i salu­dats que ja tro­bes al món real.

Cada dia hi esmer­ces més temps. La pro­gressió és imper­cep­ti­ble, però cons­tant. Un dia escrius el pri­mer comen­tari. Quin pes­si­go­lleig a l’estómac. De moment, no domi­nes el to. No hi ha gai­res reac­ci­ons. Aviat des­co­brei­xes que, excepte que tin­guis res real­ment interes­sant per dir (interes­sant per als altres, vull dir), només pots gua­nyar noto­ri­e­tat sumant-te al club A-veure-qui-la-diu-més-grossa. Com més ani­mal, més popu­lar. Embo­lica que fa fort.

Paral·lela­ment, a ca l’Ins­tra­gram, si fa no fa. Xafar­deig, d’entrada. Un dia pen­ges una foto­gra­fia que has fet en una excursió a Sant Miquel del Fai que a tu et sem­bla una obra d’art que mereix ser com­par­tida amb la huma­ni­tat. Al cap d’un temps, a les foto­gra­fies hi sor­tiràs tu. Pri­mer, una vista dels peus nus amb l’aigua de mar al fons. Un clàssic. Després, de cos sen­cer. Un viatge amb la pare­lla, els amics, etcètera. Més etcètera. Encara més etcètera. Com­par­tei­xes urbi et orbe aquell càstig de les dia­po­si­ti­ves que fins fa qua­tre dies només infrin­gies als més íntims. També vols fer venir sali­vera retra­tant tots els àpats més o menys excep­ci­o­nals. Arros­sa­des. Cos­te­lla­des. Calçota­des. Vet­lla­des en res­tau­rants bons, si t’ho pots per­me­tre. Que es vegi que t’ho pots per­me­tre. Un dia retra­tes el plat de patata i bleda. No és res de l’altre dijous però t’aporta un toc de per­sona nor­mal. A poc a poc vas que­dant xuclat per la rea­li­tat paral·lela. Com­par­tint amb des­co­ne­guts la teva pro­funda sole­dat exis­ten­cial. Entre piu­la­dissa i piu­la­dissa, per postres, que­des abduït pel Paraulògic, que ara s’ha posat de moda i fa intel·lec­tual.

Fins que un dia, si tens sort, aixe­ques els ulls del mòbil, arron­ses el nas, arru­fes les celles, cor­ru­gues el front i dius, per a tu mateix, aquesta vegada sense com­par­tir-ho a les xar­xes: “Per què coi estic per­dent el temps tenint una cosa tan interes­sant al meu vol­tant com és la vida real?” Els meus desit­jos per a l’any que comença són que tots ens puguem dis­treure amb exer­ci­cis més edi­fi­cants que els de l’agror de les polèmiques i la vani­tat amb fil­tres. Un desig que adreço amb espe­cial inten­si­tat a una fauna política, i també a la periodística, cada cop més pre­o­cu­pada pel que diran, per fer-se veure i per xipo­lle­jar en fan­gars inne­ces­sa­ris. Que el 2022 sigui de més rea­li­tat i menys arti­fici. Bon any!