La República que bull
LA TAULA
No he cregut mai en la taula de diàleg. Ep, no és que no cregui en el diàleg i la negociació en la resolució de qualsevol conflicte. En el que no crec és en aquesta taula de diàleg concreta, orquestrada entre el govern espanyol i el català. Hi ha una condició que no s’hi dona: que el diàleg sigui necessari per a totes les parts. Catalunya necessita negociar. A Espanya no li fa cap falta. Sap que clavant una coça a la boca del formiguer català, estil 155, estil promeses vagues, n’hi ha prou perquè les formigues corrin esporuguides trencant la línia de laboriositat que en manté sòlida l’organització i l’estratègia.
La política catalana fa quatre anys que està passant el dol. Va per llarg. No hi ha gaires elements que permetin desencallar la situació si no és per empitjorar els efectes de la piconadora hispana, que, lenta però implacable, sovint de manera pràcticament imperceptible, està arrasant tot el teixit social i polític català davant d’unes forces catalanes escudades en la inoperància i la lluita caïnita. No hi ha gaires elements disruptius a curt termini. Un seria el retorn del president Puigdemont, que permetria recuperar la moral i un lideratge sòlid. L’altre seria una victòria clara d’Esquerra, un triomf pujolista en el sentit aritmètic de la paraula, que reforcés per la base la tàctica, fos quina fos. Perquè la idoneïtat d’una estratègia no depèn tant de la validesa real com del suport en què s’apuntala. És allò de val més equivocar-nos junts que encertar-la per separat. Mireu el nacionalisme espanyol, l’error històric més cohesionat del planeta.
Com que ni els més optimistes dels respectius equips confien que passi cap de les dues coses (bé, els més optimistes de Waterloo sí, però mai no es pot perdre de vista allò del sac i el blat), la taula de diàleg, doncs, és com una caixa d’Ikea, posem per cas del model Skogsta, que vam comprar un dia que, ja que érem a la botiga, ens va semblar que no podíem tornar amb el cotxe buit i ara reposa morta de fàstic al mig del pas.
L’article pot ser un pèl irònic però és de riure per no plorar. Perquè som molts els catalans sense interessos partidistes especials que, malgrat que ja vèiem venir que la cosa no rutllaria, en el fons desitjàvem estar equivocats. El fracàs de la taula, suposo que a hores d’ara tothom el veu, és un fracàs col·lectiu que els nostres representants haurien de mirar de superar evitant l’estratègia habitual de tirar-se els plats pel cap. En aquest mentrestant, no poden estar la meitat esperant el retorn del messies i l’altra meitat parant l’orella a veure si sona la flauta sense bufar.
