L’ETAPA DEFINITIVA

L’exili, que ja ha complert quatre anys, s’endinsa aquest any que comença en una etapa judicial que, en gran mesura, podem qualificar de definitiva; serà l’any en què el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) i el Tribunal General de la Unió Europea (TGUE) es pronunciaran sobre les prejudicials de Llarena i una sèrie de demandes interposades contra diverses decisions del Parlament Europea, respectivament.

Alguns, especialment des de Madrid, s’ho plantegen com una mena de superfinal de futbol quan, en realitat, no és més que una contesa jurídica el desenllaç de la qual està, en gran mesura, ja decantat i, en tot cas, sempre serà a favor del dret de la Unió com a via d’integració dels diversos estats membres.

Una cosa diferent és que dels diferents procediments surtin unes resolucions que generaran el marc jurídic necessari per, primer, garantir els drets i llibertats dels exiliats a tot el territori de la Unió; en segon lloc, també sortiran d’aquí conclusions que permetran establir la intensitat dels drets vulnerats, i, finalment, s’establirà, més clarament si és possible, com s’han d’interpretar les normes europees que són atonyinades per Espanya en aquesta dinàmica repressiva que van desencadenar en contra de l’independentisme català a partir del referèndum de l’1 d’octubre del 2017.

Per a alguns, els de sempre, les expectatives estan totes posades en les prejudicials remeses al TJUE pel jutge Llarena, però el que no han estat capaços de comprendre, fins ara, és que el seu recorregut és més aviat curt, i això es deu, principalment, al fet que tot se sustenta en una comprensió errònia d’una traducció.

Sí, Llarena va basar la seva decisió de fer aquesta remesa en la creença que les autoritats belgues van revisar la competència del Suprem espanyol en funció del que preveu l’“article 14 de la llei de processament penal belga” quan, en realitat, ho van fer sobre la base de l’article 14 de la llei d’enjudiciament criminal espanyola, que va ser citat pel mateix Llarena davant de la justícia belga.

Però la cosa no queda aquí, una part essencial d’aquestes prejudicials es basa en el fet de qüestionar si un estat membre pot revisar la competència de l’autoritat reclamant; en realitat, Llarena intenta reconduir un tema de drets fonamentals –el dret al jutge predeterminat per llei– a una mera qüestió de competència com si fos un assumpte menor i intocable en el marc d’un procediment de lliurament.

La jurisprudència del TJUE és clara sobre aquesta matèria i per veure-ho així no calien unes prejudicials, sense perjudici que això ens ha obert una porta que, en quatre anys, ens tenien tancada: la de discutir una altra sèrie de temes relacionats, directament, amb la persecució a què són sotmesos els exiliats.

El que resolgui el TJUE en aquest tema encara s’ha de veure; sens dubte serà rellevant, però si hi ha alguna cosa que tenim clara és que no canviarà la seva jurisprudència per donar un cop de mà a Llarena; simplement es limitarà a aclarir i consolidar una línia jurisprudencial de la qual nosaltres mai no ens hem separat i amb la qual en tenim prou per garantir els drets dels exiliats.

A banda d’això, si hi ha alguna cosa que el TJUE tindrà molt en compte són les deslleialtats processals i les amenaces velades que s’inclouen en la remesa de les qüestions prejudicials.

D’una banda, Llarena estableix que les qüestions prejudicials es plantegen sense perjudici “de la possibilitat que per part de l’Estat espanyol es pugui arribar a plantejar un recurs per incompliment en els termes de l’art. 259 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea”, cosa que no deixa de ser una amenaça velada en contra de les autoritats belgues per molt estrambòtic que sembli aquest plantejament.

D’una altra banda, no és menor que en aquesta resolució, per la qual remet les qüestions prejudicials, el mateix Llarena hagi sostingut que cal tenir present que “hi ha un únic procediment per depurar l’eventual responsabilitat penal de tots ells, el qual es troba avui plenament paralitzat”, afirmació que va quedar clarament desmentida, pel mateix jutge remitent, quan el president Puigdemont va ser detingut a l’Alguer al setembre.

És molt complex buscar a Europa una resposta útil quan aquesta es demana des d’un plantejament com l’aquí exposat que va portar no només el Tribunal General a l’error d’entendre que les OEDE estaven paralitzades, sinó també la mateixa Advocacia de l’Estat, que defensa els interessos del Regne d’Espanya, que haurien de ser els del jutge Llarena.

Ara bé, no ens confonguem, perquè el jutge Llarena en aquesta aventura de les prejudicials no està sol; cada vegada que es plantegen unes qüestions prejudicials, per la seva pròpia naturalesa, tots els estats membres de la Unió Europea que considerin que pot ser rellevant per als seus interessos poden participar dels procediments esmentats; en aquest cas, a Llarena l’acompanyen Polònia i Romania, que són els únics que s’han volgut sumar a una visió tan en blanc i negre del dret de la Unió.

Sigui com sigui, a través d’aquestes prejudicials i dels altres procediments que tenim oberts als dos Tribunals de Luxemburg, aquest serà l’any de les grans respostes i, sobretot, l’any en què es podrà començar a desjudicialitzar la política perquè els que segueixen creient en allò que la majoria dels catalans van votar l’1-O puguin començar a buscar una solució política a un tema que mai no hauria d’haver estat judicial.