DE PANDÈMIA A ENDÈMIA

En el pic de la sisena onada, amb rècords en les xifres de con­ta­gis per culpa de la vari­ant òmicron, al pre­si­dent espa­nyol, Pedro Sánchez, no se li ocorre res més que expli­car en un pro­grama de ràdio que el seu govern ja s’està plan­te­jant com pas­sar de la pandèmia a l’endèmia. És a dir, començar a trac­tar el SARS-CoV-2 com si fos un virus sem­blant al de la grip, una malal­tia que va cir­cu­lant i que en deter­mi­nats moments causa un pic de morts. Dei­xar de comp­tar els con­ta­gis per cen­trar-se només en els ingres­sos hos­pi­ta­la­ris. Com era d’espe­rar, tot de científics han res­post que encara és massa aviat per ser tan opti­mista. Ens agradi o no, aquest virus no està “huma­nit­zat”. Les vacu­nes estan aju­dant, i molt, que les xifres de morts no es dis­pa­rin, però també poden haver gene­rat una falsa sen­sació de segu­re­tat, jun­ta­ment amb el fet que tot­hom es pensi que l’òmicron és una vari­ant més lleu. “Ho he pas­sat com un refre­dat fort.” “Gai­rebé no he tin­gut cap símptoma.” Escol­tar aques­tes fra­ses per tot arreu no ajuda a assu­mir que el coro­na­vi­rus encara està matant una de cada cent per­so­nes con­ta­gi­a­des. Pot sem­blar poc, però ima­gi­nem que al final –tal com sem­blen indi­car les parau­les de Sánchez– tot­hom s’acaba con­ta­gi­ant en un moment o altre. Supo­sant que cadascú de nosal­tres cone­gui de manera més o menys estreta 400 per­so­nes, podem pre­veure que qua­tre dels nos­tres fami­li­ars, amics o cone­guts aca­ba­ran morint. Pot­ser nosal­tres no estem en cap grup de risc i això ens dona una certa tran­quil·litat, però la pos­si­bi­li­tat hi és. Si ens ofe­ris­sin bit­llets de rifa amb aques­tes opci­ons de gua­nyar un premi, segu­ra­ment hi jugaríem. Però què passa si el premi és un desen­llaç fatal? Les parau­les de Sánchez no s’adi­uen amb la gra­ve­tat de la situ­ació i demos­tren un altre cop els greus pro­ble­mes de comu­ni­cació que les admi­nis­tra­ci­ons han demos­trat durant la pandèmia. Segur que aquesta és una situ­ació com­pli­cadíssima de ges­ti­o­nar, això no ho nega ningú, però també és cert que ja acu­mu­lem dos anys de rodatge i que si alguna cosa ha demos­trat aquest virus és la seva capa­ci­tat de sor­pren­dre. Que els governs facin els seus plans, només fal­ta­ria, però que no comen­cin a par­lar d’endèmia quan encara no toca. Com diuen els experts, no pel fet de dei­xar de comp­tar els con­ta­gis s’aca­barà el pro­blema, tot el con­trari. De moment, la covid no és ni un refre­dat ni una grip, així que no ens fem tram­pes al soli­tari i sobre­tot no abai­xem la guàrdia. Per­dre el res­pecte al virus és el pit­jor que es pot fer ara, per molt can­sats i farts que n’esti­guem tots. Encara que la mor­ta­li­tat s’hagi fre­nat gràcies a les dosis de reforç, la satu­ració sanitària és un pro­blema per a tot­hom. La grip pot arri­bar a col·lap­sar el sis­tema un cop l’any, però el coro­na­vi­rus no dona treva i ho està fent en cada nova onada.