El voraviu

Què es pot esperar d’una Espanya a la qual el seu rei parla de “l’altesa moral de les víctimes d’ETA, que serveix de guia per a tots els espanyols”? Fa deu anys que ha cessat la violència i hi ha dues-centes manifestacions convocades per millorar la situació dels presos. No s’acabarà mai la manipulació dels sentiments extrems? Altesa moral? Què punyetes és l’altesa moral? De què caram parla? I a quines víctimes es refereix? A les que troben fluixes les condemnes, no aplicarien cap rebaixa penitenciària i els mantindrien a les presons més allunyades possible dels domicilis per a tortura dels familiars? O a les que han iniciat de fa anys un procés de contacte, reconeixement, reconciliació i perdó (o no) amb els seus botxins? Quina de les dues opcions (o quina altra, perquè els sentiments són individuals) és “la guia per a tots els espanyols”? I per què tornes a oblidar les altres víctimes, senyor rei? No hi ha “altesa moral” en els que van caure assassinats per la ultradreta, senyor rei? I en els que van ser víctimes (reconegudes pels seus propis tribunals) de la violència d’estat exercida per l’estat del qual ostentes la condició de cap, senyor rei? Què podem esperar d’una Espanya a la qual el seu rei parla de “l’orgull de la societat espanyola cap a la institució militar”? L’augment del pressupost militar que ha perpetrat el govern més progressista de la història mentre ens distreu amb xavalla per al català a Netflix.

A finals de la setmana passada es van publicar unes declaracions de l’apreciable actor malagueny Antonio Banderas que han fet un cert recorregut i que produeixen l’efecte d’una dutxa de pols pica-pica. Eren extretes d’una entrevista que li feia Xose Hermida al El País, i eren unes declaracions que, com diria l’àvia Neus, et deixen amb l’ai al cor. “Soc un demòcrata, respecto la decisió de la majoria, però estem governats per moltes minories.” No s’hi esplaiava més, l’entrevistador girava full i la falta de context és el que més deixa amb l’ai al cor. La minoria, la diversitat, sembla entesa i percebuda com a amenaça en lloc de com a riquesa. “Però estem governats per moltes minories.” Per què el però? Quin és el problema que ens governin moltes minories? Sumen o no sumen majoria aquestes minories? Quin però hi ha, doncs? Més que n’hi haurien d’haver, de minories, si les lleis electorals responguessin de veritat a la idea “un home, un vot”, que hauria de ser la idea. Banderas és un home de progrés. N’estic convençut, encara que no l’he tractat mai directament. Per això et fot més aquesta idea de les minories com a problema. La dreta, la ultradreta i la dreta extrema ja l’han formulada moltes vegades, la proposta de lleis que residualitzin encara més les minories i inflin encara més les majories. Que la intel·lectualitat d’esquerres i conscientment desvinculada de la política activa s’hi apunti glaça la sang i deixa amb l’ai al cor.

El FAQS va delectar-nos dissabte amb un rogatori perquè ploguin milions (més dels 250 anuals que ja plouen) a la Corpo, o a TV3, o a l’audiovisual català, que en diuen els oficiants de les pregàries per fer-ho tot més gros. Llarga sessió de TV3 dins de TV3. Se suposa que ben encaixada en els recents acords PSC/ERC/Junts amb què acabem etapa i en comencem una altra. A destacar la doble petició del director cessant, Vicent Sanchis. A més de molta pasta llarga per a la reestructuració, va demanar que es fes “amb molta pau social perquè no se’n vagi tot l’esforç per l’aigüera”. “Molta pau social” vol dir, traduït a llenguatge poètic, que, ara que hi ha majoria parlamentària, no n’hi haurà prou amb cabassats de diners. No es pot trepitjar l’ull de poll de la nomenclatura laboral i dels productors habituals, que remenen les cireres bo i que no n’és el temps. Recorden el monstre de les galetes? Per aquí va la cosa. També va estar bé fent callar la boca amb arguments a l’ultramuntà Israel Juez, feina estalviable si no el convidessin, que és el que no s’entén. I finalment també va estar bé Vicent Sanchis, però despistat, amb l’afirmació que el català és una llengua amb un estat en contra. Per sort el sopes de Víctor Amela el va corregir ràpid a les xarxes pensant-se que feia una gràcia: “L’Estat francès?”, va piular la rata sàvia del grup Godó. Vet aquí. Premi a la línia i anem per quina! Dos estats, contra la nostra llengua: l’espanyol i el francès.

Seure i sentir tota la llopada abraonada sobre Llucià Ferrer i TV3 per haver dit a una concursant que el cereal de la pasta italiana més tradicional és el blat i no el trigo fa pixar-se de riure. On som? De quin planeta venen? Per què van tan passats de voltes? No han liquidat el procés? Per què tants nervis i tant ridícul? Fins quan haurem de conviure amb aquest nivell d’enemic –ui, ui, ui..., que he escrit enemic!– de la llengua catalana? Trigo és present d’indicatiu del verb trigar, que és un verb intransitiu que significa ‘fer una cosa més tard del que cal o era d’esperar’. Etimològicament parlant, el verb trigar ve del llatí tricari, que significa ‘entretenir-se en petiteses’. Com vol la llopada que en Llucià acceptés trigo com a blat tal com estan els temps? No calia recórrer a Gonzalo Boye. Qualsevol advocat que comença en el torn d’ofici és capaç de guanyar la denúncia de qualsevol dels altres concursants en qualsevol jutjat, fins i tot en un jutjat espanyol dels pisos de dalt. Fa anys que acceptem pop com a animal de companyia i aquest és el problema. Massa vegades els hem donat per la menjadora, que diria l’àvia Neus. Tinc al cap un acudit de mainada. Aquell que deia que podia entendre que els francesos, del pa, en diguessin pain i que, del vi, en diguessin vin. Però que, del queso, que era evident que era queso, en diguessin fromage, això no ho podia entendre. Hi torno amb l’àvia Neus: els hem donat massa per la menjadora.

Mai m’han preguntat què m’enduria a una illa deserta o voldria tenir en una segona vida o en una reencarnació. Però ho tinc molt clar. Claríssim. M’hi refermo dia a dia. Tampoc m’hauria sabut greu que m’ho haguessin portat els Reis i els acceptaré encantat si se’m regalen per Sant Joan o el dia que faig anys. Com diria l’àvia Neus, en mantindria de bon gust una rega a l’hort. Els regaria, els herbejaria, els ensulfataria i els caviquejaria perquè estiguessin sempre impecables i lluïssin com els jardins del paradís original. Vull socis com els de Sánchez, jo. Vull socis com els de Pedro. Que ho aguantin tot. Encara que no en necessiti. Per si de cas. Què els dona per portar-los arrapats com una llagasta i que no volin per forta que bufi la tramuntana? Què surt del flabiol d’aquest home que el segueixin com els ratolins de Hamelin van seguir el flautista fins al mar? Com els entela la vista i beu l’enteniment fins a l’extrem que el bunyol més gran l’acceptin com a obra d’art? No és la traça que hi posa en Pedro, no us ho cregueu. Ho porten als gens. Ho porten marcat a foc a la pell com hi duien la propietat els cavalls i els vedells anys enrere. Per això suporten que els desacrediti i desautoritzi un dels seus ministres, que els torni a fer pam i pipa amb la reforma de la sedició del Codi Penal, amb la tramitació de la llei de la corona i amb la taula de diàleg. I tot això una, dues i tres vegades des que ha començat l’any. Això són socis!

“Cuidem la coalició”, va exclamar ahir la vicepresidenta del govern, ministra de Treball i esperança de l’esquerra, Yolanda Díaz, mentre els socis del govern més progressista de la història no paraven de pataquejar-se els uns als altres, i Pedro Sánchez reclamava “menys decibels” entre ells. No tinc cap fonament científic al darrere ni al davant per escriure el que escric. És nas. Flaire. Oloreta. Repetició de cicles naturals. Sempre li havia sentit a dir a l’àvia Neus que si la gropada venia de més enllà de Puig d’Arques i entrava per les muntanyes de Castellbarri i la Creu, era pedra i probablement pedra seca. Jo no sé com s’ho fa aquest govern, però ha generat una gropada de por a Puig d’Arques que va per entrar per Castellbarri i la Creu. O molt m’equivoco o la propera candidata del PP al govern de l’Estat serà Ayuso i guanyarà i podrà formar govern, i que Déu ens agafi confessats tant si governa amb Vox com si governa gràcies a un PSOE fet pols pels resultats electorals que com a acte de contrició vulgui redimir la pàtria abans no caigui a les urpes de Vox. Al gran Pedro, a l’estadista Pedro, li sortiran nans i escorpins de tots els rocs i haurà de fugir per segona vegada. També serà la nostra. Tornarem a veure tots els catalanismes, sobiranismes, independentismes i altres familiars, amics i coneguts units en la misèria, i estic més que intrigat per saber què ens receptaran quan entrem al sisè any de neoautonomisme.

Tinc alguns amics en el sector industrial als quals de tant en tant sento parlar de purgues. Uns purguen motors dièsel perquè treguin aire dels injectors i tornin a tirar milles. D’altres purguen radiadors de la calefacció quan arriba la temporada del fred i s’ha d’engegar la caldera. A Amsterdam fan una peixetada popular en la qual couen a la brasa peix dels canals que han tingut a les banyeres de les cases purgant-los dies i dies amb aigua neta. De mainada, quan l’àvia Neus m’enxarpava amorrat al pot de la llet condensada, amenaçava de purgar-me amb oli de fetge de bacallà o oli de ricí si l’excés em feia venir mal de ventre. Vet aquí les purgues de veritat. D’altra banda, no hi ha règim totalitari que es preï que no tingui unes quantes purgues consistents i famoses en l’historial dels seus líders. Per això, els canvis del conseller Elena en la direcció dels Mossos han deixat de ser un canvi. Parla de purga el PSC, parla de purga Cs i parla de purga el PP. Relat. Comunicació. Nou estadi. Propera parada. Els unionistes no en fan prou que els independentismes abracin l’autonomisme, els han de pintar de totalitaris per arrabassar la majoria aritmètica. No hi ha cap més purga a Interior. Són canvis legítims com tants canvis hi ha, que qui mana, mana, i vol confort en el cercle de confiança. Toca fer passar l’independentisme per totalitari. Tot ho trobaran purga. No serà l’última. Com si ens haguéssim fotut un pot gegant de llet condensada.