LA PASTANAGA DE L’ESTATUT

Sal­va­dor Illa, en el seu ima­gi­na­tiu paper de pre­si­dent d’un govern ine­xis­tent, va reco­llir el tes­ti­moni de Miquel Iceta l’estiu pas­sat quan, sense ni des­pen­ti­nar-se, va treure’s de la jaqueta la vella pro­posta d’un nou esta­tut per recu­pe­rar la “concòrdia i la con­vivència” en una Cata­lu­nya “devas­tada” per deu anys de procés inde­pen­den­tista. L’anunci va pas­sar amb més pena que glòria, bàsica­ment perquè sonava a acu­dit suat o a presa de pèl venint d’un diri­gent del par­tit afí a un PSOE que es va van­tar al seu moment d’haver-se car­re­gat la llei cata­lana apro­vada pel Par­la­ment el 2006. Un esta­tut que el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal va aca­bar d’esmi­co­lar el 2010 i que va ini­ciar el camí cap al referèndum de l’1-O.

Illa va tor­nar a insis­tir amb la pas­ta­naga de l’esta­tut la set­mana pas­sada en un acte a Madrid, tan sols vint-i-qua­tre hores després que el pre­si­dent Ara­gonès visités la capi­tal espa­nyola per recla­mar a Pedro Sánchez valen­tia per resol­dre el con­flicte català a través d’un referèndum pac­tat. El cap de l’opo­sició cata­lana va ser l’encar­re­gat de trans­me­tre que, de referèndum res, però que d’esta­tut en podríem par­lar. Un altre cop. Aquesta mateixa set­mana, la fins ara dele­gada del govern, Teresa Cuni­llera, hi ha insis­tit en una de les entre­vis­tes de comiat del càrrec, com a única solució de l’encaix de Cata­lu­nya dins d’Espa­nya. Els soci­a­lis­tes cata­lans estan tan des­es­pe­rats davant la ino­perància del govern de Madrid de posar fil a l’agu­lla al diàleg que han dei­xat de banda la més petita mos­tra de dig­ni­tat i han tor­nat a desen­ter­rar una via més que morta i superada en què no cre­uen ni ells matei­xos. És l’estratègia tan nos­trada i espa­nyola de dei­xar pas­sar el temps, d’espe­rar que es refre­din les ànsies inde­pen­den­tis­tes o que el dis­curs sobi­ra­nista es torni a tan­car dins de casa i s’oblidi d’omplir els car­rers. Pot­ser sí que les con­sig­nes han abai­xat el to i a tots ens pesen els anys de llui­tes com­par­ti­des, però pen­sar que una gran majo­ria de cata­lans tor­na­ran a creure en les pro­me­ses incom­pler­tes d’un par­tit sense paraula és, com a mínim, arris­cat. I de mala per­sona.