BENACH TÉ RAÓ

Aquests dies hem sabut que hi ha funcionaris del Parlament que cobren una picossada sense treballar gràcies a un acord del 2008 entre polítics negligents i un comitè de personal amb dificultat per discernir entre drets i privilegis laborals. La notícia m’indigna, però moderadament. Perquè a diferència de la majoria de compatriotes, que sembla que ara aterrin d’un llarg viatge a Mart, el 2008 jo vivia a Catalunya i recordo com era aquell país que havia entrat en crisi però encara no n’era prou conscient i confiava que tot tornaria a ser la xauxa dels anys precedents.

Ernest Benach, honorable responsable de l’animalada, sosté que no es poden jutjar amb criteris actuals fets del 2008 perquè el context era un altre. Té raó. No sé si és conscient del que significa que tingui raó. Ell ho diu per justificar-se, o per exculpar-se, però les implicacions de quedar exculpat ens posen a tots davant del mirall. El 2008 moltes coses les trobàvem normals o, confiats, no ens hi fixàvem. Amb ulls d’avui, en canvi, potser no hauríem viscut l’orgia dels primers anys 2000. Ni, anant enrere, s’haurien fet els Jocs, ja que la majoria de decisions econòmiques, mediambientals i urbanístiques que els van fer possibles generarien una revolta d’opositors en comptes d’una allau olímpica de voluntaris. El litoral no s’hauria destruït i molts ara no podrien protestar contra nous intents d’agressió al territori perquè no s’haurien pogut fer les segones residències des d’on clamen esverats. Ni hi hauria l’Eix Transversal, ni tants altres projectes, tots salpebrats amb el 3%, que vam celebrar surfejant sobre l’onada d’allò que en dèiem progrés.

Després de dues crisis encavalcades, el pèndol és a la banda contrària i, com escrivia el diletant francès Jules Renard, ens pensem que els burgesos sempre són els altres. La iniciativa econòmica, pública o privada, és acollida amb recel, i el polític és sospitós fins que no demostra el contrari. La mirada necessàriament crítica sobre la realitat ens exposa, en paral·lel, a un risc que cal evitar: el descrèdit de la política. Canalitzar la frustració concloent que els polítics són una elit de malparits és cavar-nos la tomba com a societat. Si hi ha res pitjor que un polític és la seva absència, deixar la gestió pública en mans de buròcrates asèptics emparats per privilegis i la tendència a l’immobilisme de qui sap que, peti qui peti, cobrarà a final de mes. Aquesta és una lliçó subjacent, per cert, del cas del Parlament. Per més emprenyats que estiguem, només avançarem restituint la confiança en la política, que recuperi prou prestigi per ser el lloc dels millors de cada casa i no pas com ara (vull creure, i crec, que amb moltes excepcions) destí d’aventurers i oportunistes que no voldrien enlloc més.

Al capdavall, tenim els polítics que ens mereixem, perquè tots, sense excepció, surten d’entre nosaltres. Com també va escriure Renard, afirmar “no m’interessa la política” és com dir “no m’interessa la vida”.