BENACH TÉ RAÓ

Aquests dies hem sabut que hi ha fun­ci­o­na­ris del Par­la­ment que cobren una picos­sada sense tre­ba­llar gràcies a un acord del 2008 entre polítics negli­gents i un comitè de per­so­nal amb difi­cul­tat per dis­cer­nir entre drets i pri­vi­le­gis labo­rals. La notícia m’indigna, però mode­ra­da­ment. Perquè a diferència de la majo­ria de com­pa­tri­o­tes, que sem­bla que ara ater­rin d’un llarg viatge a Mart, el 2008 jo vivia a Cata­lu­nya i recordo com era aquell país que havia entrat en crisi però encara no n’era prou cons­ci­ent i con­fi­ava que tot tor­na­ria a ser la xauxa dels anys pre­ce­dents.

Ernest Benach, hono­ra­ble res­pon­sa­ble de l’ani­ma­lada, sosté que no es poden jut­jar amb cri­te­ris actu­als fets del 2008 perquè el con­text era un altre. Té raó. No sé si és cons­ci­ent del que sig­ni­fica que tin­gui raó. Ell ho diu per jus­ti­fi­car-se, o per excul­par-se, però les impli­ca­ci­ons de que­dar excul­pat ens posen a tots davant del mirall. El 2008 mol­tes coses les trobàvem nor­mals o, con­fi­ats, no ens hi fixàvem. Amb ulls d’avui, en canvi, pot­ser no hauríem vis­cut l’orgia dels pri­mers anys 2000. Ni, anant enrere, s’hau­rien fet els Jocs, ja que la majo­ria de deci­si­ons econòmiques, medi­am­bi­en­tals i urbanísti­ques que els van fer pos­si­bles gene­ra­rien una revolta d’opo­si­tors en comp­tes d’una allau olímpica de volun­ta­ris. El lito­ral no s’hau­ria des­truït i molts ara no podrien pro­tes­tar con­tra nous intents d’agressió al ter­ri­tori perquè no s’hau­rien pogut fer les sego­nes residències des d’on cla­men esve­rats. Ni hi hau­ria l’Eix Trans­ver­sal, ni tants altres pro­jec­tes, tots sal­pe­brats amb el 3%, que vam cele­brar sur­fe­jant sobre l’onada d’allò que en dèiem progrés.

Després de dues cri­sis enca­val­ca­des, el pèndol és a la banda contrària i, com escri­via el dile­tant francès Jules Renard, ens pen­sem que els bur­ge­sos sem­pre són els altres. La ini­ci­a­tiva econòmica, pública o pri­vada, és aco­llida amb recel, i el polític és sos­pitós fins que no demos­tra el con­trari. La mirada necessària­ment crítica sobre la rea­li­tat ens exposa, en paral·lel, a un risc que cal evi­tar: el descrèdit de la política. Cana­lit­zar la frus­tració con­clo­ent que els polítics són una elit de mal­pa­rits és cavar-nos la tomba com a soci­e­tat. Si hi ha res pit­jor que un polític és la seva absència, dei­xar la gestió pública en mans de buròcra­tes asèptics empa­rats per pri­vi­le­gis i la tendència a l’immo­bi­lisme de qui sap que, peti qui peti, cobrarà a final de mes. Aquesta és una lliçó sub­ja­cent, per cert, del cas del Par­la­ment. Per més empre­nyats que esti­guem, només avançarem res­ti­tuint la con­fiança en la política, que recu­peri prou pres­tigi per ser el lloc dels millors de cada casa i no pas com ara (vull creure, i crec, que amb mol­tes excep­ci­ons) destí d’aven­tu­rers i opor­tu­nis­tes que no vol­drien enlloc més.

Al cap­da­vall, tenim els polítics que ens merei­xem, perquè tots, sense excepció, sur­ten d’entre nosal­tres. Com també va escriure Renard, afir­mar “no m’interessa la política” és com dir “no m’interessa la vida”.