JUSTÍCIA PER A SÍRIA

La guerra de Síria ha estat de les més cru­els dels dar­rers anys. El país ha estat cas­ti­gat per un con­flicte que ha supo­sat la des­trucció de mol­tes ciu­tats i del tei­xit econòmic i social. Abans de començar la guerra es comp­tava que a Síria hi vivien més de 20 mili­ons de per­so­nes. Ara, la xifra ha dis­minuït fins als 17,5 mili­ons. Aquests números fan esfe­reir, perquè a banda dels milers de morts –els dar­rers càlculs de les Naci­ons Uni­des ja enfi­len el nom­bre a 500.000 per­so­nes–, hi ha mili­ons de per­so­nes que han hagut de mar­xar de casa seva i que encara no hi han pogut tor­nar.

Empo­de­rada per les revo­lu­ci­ons que esta­ven tenint lloc en països veïns –a Tunísia havia cai­gut el dic­ta­dor Ben Ali, a Egipte la plaça Tah­rir era un clam con­tra Mubàrak i a Líbia el tron de Moam­mar al-Gad­dafi començava a tron­to­llar–, una part de la soci­e­tat civil siri­ana va començar a sor­tir al car­rer en con­tra del seu man­da­tari, Bas­har al-Assad. Cada diven­dres, les pro­tes­tes es repe­tien i ana­ven apu­jant de to. La res­posta de l’exèrcit sirià va ser ful­mi­nant. Començava ales­ho­res un con­flicte armat entre els par­ti­da­ris de l’statu quo i els que veien una escletxa per posar fi al clan dels Assad, que des dels anys setanta del segle XX ocu­pava el poder al país. Aquests pri­mers mani­fes­tants, que després van començar una bata­lla con­tra el règim, no en van cal­cu­lar la força ni les con­seqüències. Tam­poc la violència i la repressió a què esta­ven dis­po­sats a arri­bar. Dife­rents veus siri­a­nes han expli­cat l’epi­sodi dels nens de Daraa, una ciu­tat al sud del país. Se’ls va acu­dir escriure una pin­tada a la paret de la seva escola, on es podia lle­gir que volien més lli­ber­tat. Van ser detin­guts. Alguns dels cadàvers van ser retor­nats als seus pares amb sig­nes evi­dents que havien estat tor­tu­rats. Les ciu­tats que més van patir la repressió al prin­cipi de la revo­lució van ser Homs i Hama, dues zones que també ja havien patit la violència del pare de Bas­har al-Assad, cone­gut com el Lleó de Damasc, que havia ani­qui­lat unes pro­tes­tes que van aca­bar amb milers de morts l’any 1982. El fill del Lleó de Damasc, Bas­har, ha superat el seu pare en el càstig que ha oca­si­o­nat al seu poble. Edu­cat a Lon­dres com a oftalmòleg, Bas­har havia de por­tar aires nous i de canvi a Síria. La rea­li­tat ha estat que va aga­far les reg­nes del país l’any 2000 i que pràcti­ca­ment la mei­tat del seu man­dat ha estat mar­cat per la guerra.

Aviat, també, el con­flicte civil es va con­ver­tir en una guerra mun­dial en què diver­sos països hi van entrar sense cap mena de com­plex per donar suport al règim d’Al-Assad –com en el cas de l’esmen­tada Rússia i de l’Iran– o països que fri­sa­ven per der­ro­car-lo, com Tur­quia –sobre­tot en els pri­mers com­pas­sos del con­flicte– o l’Aràbia Sau­dita. Els Estats Units, i sobre­tot Europa, van pre­fe­rir mirar cap a una altra banda. Hi van fer acte de presència quan la irrupció i l’expansió d’Estat Islàmic es va fer del tot insu­por­ta­ble.

Més de deu anys després de l’inici del con­flicte, Ale­ma­nya és el país que lidera els judi­cis con­tra mem­bres del règim sirià. L’audiència de Coblença, a l’oest d’Ale­ma­nya, ha con­dem­nat recent­ment a cadena perpètua Anwar Ras­lan, exres­pon­sa­ble de la presó d’Al-Jatib, a Damasc. Ras­lan, de 58 anys, havia for­mat part dels ser­veis de segu­re­tat del pre­si­dent sirià i ha estat decla­rat res­pon­sa­ble de les tor­tu­res a unes 4.000 per­so­nes empre­so­na­des. És la pri­mera vegada que un mem­bre del règim d’Al-Assad s’enfronta a un cas penal per crims con­tra la huma­ni­tat. Ras­lan va ser detin­gut a Ale­ma­nya el 2019, després d’haver inten­tat bus­car-hi asil. Per poder con­dem­nar aquest exo­fi­cial s’ha pogut fer ser­vir per pri­mera vegada el que es coneix com l’arxiu Cèsar. Aquest és el pseudònim d’un exfun­ci­o­nari de pre­sons que va acon­se­guir treure de Síria una gran quan­ti­tat d’imat­ges de cadàvers, molts d’ells amb sig­nes de tor­tura. Aquesta, tris­ta­ment, és la prova gràfica dels hor­rors que s’han per­pe­trat a Síria. Aquesta set­mana ha començat, també a Ale­ma­nya, un altre judici con­tra un metge a qui també s’acusa de tor­tu­res.

A prin­ci­pis del 2022, la guerra siri­ana està gai­rebé aca­bada tot i que la violència encara és pre­sent en algu­nes zones. Al-assad se n’ha eri­git gua­nya­dor amb l’ajuda del seu aliat rus, però es farà difícil diri­mir res­pon­sa­bi­li­tats pel que fa al con­flicte. El país no forma part de l’Esta­tut de Roma del Tri­bu­nal Penal Inter­na­ci­o­nal (TPI), i això difi­culta poder avançar en les inves­ti­ga­ci­ons. Els judi­cis són l’inici d’un camí per depu­rar res­pon­sa­bi­li­tats que hau­ria d’arri­bar a tots els bàndols que han comès atro­ci­tats de manera impune durant tots aquests anys. D’aquesta manera, es podran començar a posar els nous fona­ments perquè molts siri­ans que són refu­gi­ats, la majo­ria mal­vi­vint en països de l’entorn, puguin tor­nar a casa seva de manera segura. Queda molta feina per fer i és urgent impar­tir justícia. Per la memòria de les vícti­mes i pels seus fami­li­ars. Hi ha tota una gene­ració de nens que no ha pogut assis­tir de manera nor­mal a l’escola. Encara n’hi ha molts que no ho poden fer i que les úniques pis­sar­res que han vist han estat en un camp de refu­gi­ats. Hi ha zones del país –per exem­ple la capi­tal, Damasc– que ja fa temps que estan immer­ses en pro­ces­sos de recu­pe­ració i on queda poc del ras­tre de la guerra, però a altres ciu­tats més cas­ti­ga­des els serà més com­pli­cat aixe­car el vol. El desig és poder tor­nar a casa.