El voraviu

Hi ha terrenys informatius en què la màniga és tradicionalment una mica més ampla que en d’altres. Esports i cor són dos subsistemes amb vida pròpia, regles pròpies i amb la comuna característica de la màniga ampla. Sobretot en els mitjans que s’hi dediquen en exclusiva. Els mitjans generalistes, quan s’han endinsat en la informació esportiva o la del cor, ho han fet amb criteris que inclouen una mica més de rigor i una mica menys d’espectacle. I els mitjans públics encara més. Que a hores d’ara TV3 no hagi aclarit si referma, matisa o rectifica la informació sobre el sou de Piqué que va donar Lluís Canut deixa en molt mal lloc la credibilitat i la professionalitat de què contínuament es vanten. Es pot permetre la pública catalana, que costa el que costa i costarà el que costarà, una sospita de gronxada com aquesta? No pot, però s’ho permet. Ha quedat cohibida davant una piulada de Piqué que tothom ha donat per bona i que fa entre pena i riure. Què demostra la quantitat que posa el jugador allà i que utilitza per rebentar el periodista i generar una agra campanya contra ell? No demostra res. Insinua que no cobra 28 milions d’euros sinó una mica més de 4. I la gran TV3 calla. Abans es topava amb l’Església. Ara es topa amb Piqué. O és que Canut es va gronxar de veritat? El que cobra Piqué és el seu problema, el del Barça i els dels socis del Barça. Però la qualitat de la informació de TV3 és un problema ciutadà.

Vaig conèixer en Jordi Maluquer l’any 1995. Ell complia 60 anys i jo era a un tram de la quarantena. En Cuyàs el va captar per al consell editorial del Maresme, on aquell any vàrem llançar la tercera edició d’El Punt, que era a Girona des del 1979 i al Barcelonès Nord des de l’Onze de Setembre del 1994. Em fascinava tenir assegut a la taula de debat i anàlisi del projecte algú que havia estat peça clau en la captació de 40.000 comptepartícips i en l’arrencada del diari Avui l’any 1976 i que n’havia estat director entre el 1977 i el 1982. No he format mai part del seu entorn polític i estic lluny dels seus coneixements culturals i musicals, però compartíem la passió pel periodisme, encara que ens separés un abisme generacional, i compartíem la passió pel país. Des d’aquell 1995, sempre al nostre costat. Li dolia l’Avui subjugat a Jordi Pujol i a Convergència de les dècades dels vuitanta i noranta, perquè creia que aquí hi havia la raó per la qual aquell diari que havien arrencat amb 40.000 socis no havia aixecat mai el vol. Li dolia l’Avui però l’estimava com a fill seu que era. Quan el novembre del 2009, en nom d’El Punt, vaig tancar amb Carlos Godó l’acord per a la compra de l’Avui a Godó, Planeta i l’ICF, en Jordi va ser de les persones que em van mostrar especial satisfacció. Descansa en pau. Continuarem en el periodisme independent i català pel qual has lluitat quan la lluita era titànica. Aquí estem, Maluquer.

Tot just fa setanta-dues hores que Jordi Cuixart i Marcel Mauri van anunciar que renunciaran a la presidència i la vicepresidència d’Òmnium Cultural i ja hem sentit cabassats de teories sobre què hi ha al darrere i mil missatges encriptats sobre el futur del moviment independentista. Aquesta setmana, en tertúlies i xarxes encara ens en dispensaran algunes tones més. No hi ha politicòleg ni comunicòleg que no en tingui una, i si no la té l’està elaborant. De fet, la retirada s’hi presta. Com deia l’àvia Neus, a la boca i al flabiol se’ls fa dir el que es vol. L’explicació de Cuixart és que des de l’estiu, quan havia expressat la voluntat de continuar, “han passat coses” i hi afegeix la coneguda lletania de la “necessitat de nous lideratges”. “Han passat coses.” Quan és que no en passen, de coses? Si en deixessin de passar potser tant li faria si la gent es manté en els càrrecs o hi renuncia. El moll de l’os del que ve està en la idea dels nous lideratges i hi estarem entretinguts durant temps. S’ha de definir nou. O, més ben dit, s’ha de definir quins són vells i han de deixar pas als nous. I també s’ha de definir lideratge, tant se val. De líders n’hi ha molts i molt preparats. La qüestió és si seran capaços de tenir al darrere uns milers de persones disposades a ser inhabilitades, perseguides i empresonades (i si ells mateixos ho estan) o si volen mantenir càrrecs. N’hi ha d’haver prou de disposades a patir repressió fins que l’Estat es col·lapsi.

Que a TMB deixessin de pagar 25 milions de sous en divuit anys i que ningú se n’adonés era increïble però cert. Que a ERC no fossin coneixedors de les llicències per edat del Parlament, com ha dit avui Marta Vilalta, a més d’increïble és mentida. Reclamar una “revisió a fons” i demanar “més transparència” a la cambra perquè trigar nou mesos a obtenir la informació és “massa temps” és tenir un morro que te’l trepitges. Es va gestar quan els teus (Ernest Benach) presidien. Va continuar vigent i es va engreixar quan els teus (Carme Forcadell i Roger Torrent) presidien. ERC no n’era coneixedora? Com pots dir, Roger Torrent, que no has tingut temps de llegir la notícia que ha publicat el diari Ara? I què hi té a veure això que has afegit: “Pel que fa a salaris, en l’anterior etapa del Parlament, vam promoure que no s’apliqués l’increment previst en el sou dels diputats i que, a més, es fes una donació arran de la situació de la covid”? Que acollones, conseller? Parlem de gent que se’n va a casa als 60 anys i que cobra per no treballar i acumula triennis i no se la pot substituir fins a la jubilació. I per acabar-ho d’adobar, Benach: què significa que la decisió s’ha d’entendre en el context del 2008? Que no el recordes, el context del 2008? És clar que no! Al Parlament de Catalunya no es va notar la crisi que va condemnar un munt de gent a la indigència, a l’atur i a les rebaixes salarials. Per l’amor de Déu, companys! Això són festes, i no les de Boris Johnson!

Què canvia entre el 21 de desembre i avui perquè l’acord de Junts, ERC, PSC i CUP amb els treballadors del Parlament per modificar un altre acord de l’any 2008 ja no serveixi? Res, no ens enganyem. No canvia res que tingui consistència per reobrir la negociació laboral. L’empresa s’ha adonat que per segona vegada (2008 i 2021) ha fet una negociació de pena. El galliner s’esvalota i, com diria l’àvia Neus, ara tothom ha de ser més puta que bonic. La pressió mediàtica espanta i han tornat a enredar a veure si salven cara i mobles. I, diguin el que diguin, si els treballadors s’hi posen de cul i reclamen els drets adquirits, ja veurem on acaba. Ara en diuen privilegi, però tots ho van acceptar el 21 de desembre (tampoc fa tant). De fet, als sindicats no se’ls ha sentit paraula i ja hi ha dotze funcionaris més que ho han demanat. Ara és un tema de trenta-tres, no de vint-i-un. Camina més cap als 2,5 milions anuals que cap als 1,7 en què estava. Si es trenca unilateralment (ai, les unilateralitats!) l’acord signat entre “treballadors” i “empresa” el 21 de desembre, com s’ha anunciat que es trencaria, on som? On som legalment, dic? Al brillant acord del 2008 que diu Benach que hem de llegir en el context del 2008? Als vint-i-un que cobren sense treballar, quants anys els queden de cobrar? A més d’aquests dotze que s’hi han afegit, quants compleixen els 60 en breu i fa més de quinze anys que són al Parlament? Com se’n diu, de tot plegat? Govern efectiu?

Hi ha uixers al Parlament de Catalunya que com que s’han acollit a un dret adquirit que en diuen “llicència per edat” cobren més que l’alcaldessa Colau, tot i que no han d’anar a treballar. Mentre ahir vèiem com el fil del Parlament s’allargava i s’allargava cap a la Sindicatura de Comptes i cap a les dietes dels diputats, n’apareixia un altre que també és per cosir tela marinera. Ja em diran si no és de país de fireta que l’alcaldessa de la capital cobri només 3.191 euros mensuals; però la propaganda és la propaganda, i és veritat que només en cobra 3.191 al mes. De fet és perquè encara que a BComú van acceptar l’alcaldia de mans de Manuel Valls i no els va provocar pell de gallina, ells continuen sentint-se tan chiripitifláuticos com se sentien Valentina, el Capitán Tan, Locomotoro i el Tío Aquiles. Ara l’alcaldessa ha de dimitir si vol complir el codi ètic del partit, cosa que no passarà perquè el codi ètic del partit és com el codi del califa, que tenia un article 26. Com va deixar molt cantat La Trinca, l’article 26 és aquell que diu que en un cas de compromís el califa pot, si cal, refregar-se l’engonal, i passar-se pels dallonses totes les lleis del país. I això és el que va fer, ahir mateix i en públic, l’alcaldessa en saber que la citaven a declarar com a investigada per haver concedit subvencions irregulars. Es va passar pels dallonses el codi ètic, que encara que és ben clar el que diu, ella diu que no ho diu.

Si vostè té una empresa en què el personal cobra sou com a dietes i ho explica en públic i davant dels mitjans, haurà d’aguantar, amb raó, un ruixat del responsable de recursos humans o de l’assessor laboral. Se li queixaran de la feina que se’ls gira perquè veuran venir la visita de l’administració per culpa de la seva imprudència i li anunciaran que s’haurà de rascar la melsa. Haurà de cotitzar-les a la Seguretat Social, haurà de tributarles pel seu IRPF corresponent, i molt probablement li posaran una multa. No soc cap especialista en la matèria, però temo molt que no faran números sobre el darrer mes, sinó que li inspeccionaran els darrers quatre anys. Fem els comptes del Gran Capità. Per cada 1.000 euros, la broma li costarà 310 euros de Seguretat Social d’empresa i 60 del treballador, si no estaven topats. Hi sumi uns 250 euros d’IRPF i la multa. Paga, que és gata. Al darrere, la discussió amb els treballadors, que a ells què els explica, que això ho havien pactat en nets i que en nets ho volen. Però vostè és un pobre desgraciat que no fa cas de la seva família que li ha dit mil vegades que es deixi estar d’empresa i de punyetes, i que es jubili i vengui o tanqui. “Els carlins que els mati Déu, i si no perquè els feia”, deia l’àvia Neus. Però vostè no fa cas. Potser es pensa que és el Parlament de Catalunya, que pot pagar sous com a dietes, vantant-se’n públicament i després no posar-se d’acord sobre qui es menja el milió llarg d’IRPF.