ANEM PROU BÉ

Pot­ser és que tinc prou memòria històrica i estic prou curat d’espants com a mem­bre de l’espècie humana, però haig de con­fes­sar que per­so­nal­ment estic mera­ve­llat que amb el tema de la pandèmia anem tan bé. Ep, no és que anem bé, sinó que anem prou bé tenint en compte la mag­ni­tud de la catàstrofe que ens va caure a sobre ara fa dos anys. Com que a la vida tot és rela­tiu i totes les cau­ses i els efec­tes estan rela­ci­o­nats i con­nec­tats, trobo que podria haver anat molt pit­jor dona­des les cir­cumstàncies. I les cir­cumstàncies són un sec­tor públic dèbil, una ciu­ta­da­nia infan­ti­lit­zada –espe­ci­al­ment al pri­mer món– i una política incapaç d’apli­car cri­te­ris sense ser pre­so­nera de la tem­pe­ra­tura ambi­en­tal de les xar­xes soci­als, pobla­des d’una toxi­ci­tat molt més peri­llosa que la del virus de la covid-19.

Amb tots aquests con­di­ci­o­nants que con­vi­da­ven a la catàstrofe, i sense negar que ara mateix estem una mica pit­jor que fa dos anys col·lec­ti­va­ment i molt pit­jor en alguns casos indi­vi­du­als, és indis­cu­ti­ble que s’ha actuat amb una cele­ri­tat i una efec­ti­vi­tat sanitària a curt ter­mini extra­or­dinària, com mai havia pas­sat abans en la història, tot i el des­con­cert i la dub­tosa uti­li­tat d’unes mesu­res que tar­da­rem anys a saber si van ser encer­ta­des.

D’epidèmies i pandèmies, n’hi ha hagut sem­pre, perquè els virus sem­pre han estat els nos­tres ene­mics més íntims. Però a aquest li hem pres la mesura científica­ment amb una velo­ci­tat extra­or­dinària i una dis­ci­plina social col·lec­tiva inau­dita, de vega­des amb una certa resig­nació fata­lista, altres cops amb una indig­nació de baixa inten­si­tat, depe­nent del moment i de la pro­xi­mi­tat amb què ens ha ron­dat la malal­tia.

Sem­bla que la sisena onada va de baixa i que pro­ba­ble­ment no serà l’última, tot i que cada vegada, si no s’esguerra res, seran més con­tro­la­bles. Ens hem llançat els plats pel cap dis­cu­tint cadas­cuna de les mesu­res com si tots fóssim experts en la matèria, però en rea­li­tat tenint com a vara de mesu­rar argu­men­tal la nos­tra como­di­tat o el risc econòmic i labo­ral que ens com­por­ta­ven. En gene­ral, tots hem tin­gut la malal­tia prou a prop per rela­ti­vit­zar o ajor­nar la mala lluna i fer una rela­tiva bon­dat.

A curt ter­mini ho estem fent prou bé, tot i la sen­sació de caos, perquè una pandèmia és un caos per defi­nició. La pre­o­cu­pació hau­ria de ser més a mitjà i llarg ter­mini, inten­tant ges­ti­o­nar l’estrès post­traumàtic col·lec­tiu, que segur que arriba, i mirant que aquesta experiència ens ser­veixi per haver après alguna cosa.