HISTÒRIES PER OBLIDAR I VIDES OBLIDADES

Aquesta set­mana, la polèmica al vol­tant de les “llicències per edat” del per­so­nal del Par­la­ment ha pres aires de sai­net, amb els fun­ci­o­na­ris que han aga­fat el relleu dels polítics i han pro­ta­go­nit­zat una guerra oberta de retrets i des­propòsits. Un lle­trat, Antoni Bayona, s’ha fet l’ofès perquè se l’ha acu­sat d’haver fil­trat la infor­mació a la premsa; i, ave­sat com està a exer­cir de polític, s’ha dedi­cat a fer decla­ra­ci­ons durant el ple de la cam­bra. Per la seva banda, la secretària gene­ral, Est­her Andreu, ha tret foc pels quei­xals i ha acu­sat el lle­trat d’enro­car-se en “una posició de supe­ri­o­ri­tat jurídica i moral”. Per aca­bar-ho d’ado­bar, una arxi­vera s’ha afe­git a la pugna i ha acu­sat Bayona d’haver-la sotmès a un “asset­ja­ment psi­cològic” durant la comissió de Garan­tia del Dret d’Accés a la Infor­mació Pública. Men­tre tot això succeïa, no ho obli­dem, a quilòmetres de distància, 21 fun­ci­o­na­ris gau­dei­xen d’una jubi­lació d’or a costa de l’erari públic. En con­junt, l’espec­ta­cle ha estat més propi d’una obra de Valle-Inclán que no pas d’un Par­la­ment democràtic.

La polèmica ha coin­ci­dit amb una pro­po­sició de llei que han pre­sen­tat enti­tats del ter­cer sec­tor i experts de la UB i la UAB per fer front a la pro­blemàtica de les per­so­nes sense llar. Jaume Cas­tro, res­pon­sa­ble de la Comu­ni­tat de Sant Egidi i una de les cinc enti­tats que ha ela­bo­rat la llei, va afir­mar durant la pre­sen­tació que “les per­so­nes sense llar són els grans obli­dats de la nos­tra soci­e­tat”. I té tota la raó. Han pas­sat els governs, ja siguin muni­ci­pals o autonòmics, ja siguin de dre­tes o d’esquer­res, i el drama segueix ben viu, més enllà de les acci­ons, ben meritòries, que duen a terme les enti­tats soci­als. Volem cons­truir un país de referència, però difícil­ment ho serà si no afron­tem aquesta i altres rea­li­tats obli­da­des de la nos­tra soci­e­tat; si no dei­xem de mirar cap a un altre cos­tat quan tro­bem una per­sona dema­nant almoina al car­rer o dor­mint a qual­se­vol racó de la ciu­tat. I tam­poc ho serà si no des­ter­rem del tot epi­so­dis com el que s’ha vis­cut arran de les llicències d’estat. Els pri­mers, malau­ra­da­ment, els obli­dem. Els segons, més val­dria obli­dar-los.