MEMÒRIA I INVENCIÓ DEL PRESENT

Dos fets recents casualment coincidents en el temps em permeten fer una reflexió sobre en què consisteix això de fer memòria en el pla polític i social. Em refereixo, d’una banda, al discurs que el rei dels espanyols ha fet a Puerto Rico sobre la colonització d’aquell país. I, d’una altra banda, a la proposta de resolució del Parlament sobre “la reparació i la restitució de la memòria de les acusades de bruixeria”. Una coincidència d’ambdós esdeveniments la mateixa setmana que ho ha estat també en la referència a uns mateixos segles. I si bé el primer ha reivindicat el valor de les circumstàncies d’aquell període mentre que el del Parlament s’ha fet per abominar-ne, l’exercici de rememorar es fonamenta en ambdós casos en un mateix tipus de procés social. Vegem-ho.

Recordem primer, però, les idees clau dels dos relats. A Puerto Rico, i sense despentinar-se, Felip VI ha reivindicat la memòria de la colonització com a portadora de la llengua, la cultura i la religió, com si no n’haguessin tingut els taïns que hi van descobrir i que ràpidament van extingir. I, en el cim de l’enfervoriment colonitzador i genocida, li ha atribuït haver-hi aportat les bases del dret internacional i, agafeu-vos, “la concepció dels drets humans universals”. Això, en una illa poblada per diverses llengües, cultures i creences des de, com a mínim, 3.000 anys aC, però fundada per la Corona de Castella el 1493 amb finalitats tan honorables com les esmentades pel Borbó.

En el cas de la proposta del Parlament de Catalunya, l’objectiu també ha estat fer memòria, per “reparar-la” i “dignificar-la”, de les més de set-centes dones acusades de bruixeria, i de vegades condemnades a mort, a Catalunya a partir del segle XV. Segons l’exposició de motius de la diputada Basha Changue Canalejo, de la Candidatura d’Unitat Popular - Un Nou Cicle per Guanyar, també expressats al Parlament sense manies, no es tracta només de condemnar una “societat misògina”, sinó que hauríem d’entendre les bruixes com un model de “resistència anticapitalista” quan “la ciència i la tecnologia es posaven al servei d’un nou patriarcat”. Així, segons la diputada, la cacera de bruixes no és cosa del passat, i la manera de reparar la seva memòria “és mantenir una pràctica anticapitalista, socialista, ecologista, antiracista i feminista”.

Tenen res en comú els dos discursos? En primer lloc, i des del punt de vista sociològic, cal entendre que fer memòria és un exercici intel·lectual de reinterpretació del passat fet des del present i segons un projecte de futur. En ambdós casos, doncs, es tracta d’un procés que revisa i s’apropia del passat exaltant-lo o condemnant-lo amb les categories morals i ideològiques del moment present, per donar-li un sentit concordant amb la ideologia de qui la proposa, per projectar cap al futur el model social que s’hi defensa.

Fer memòria, en segon lloc, no va només d’acumular records, per exhaustius i precisos que siguin, sinó que exigeix l’oblit d’allò discordant per poder construir un relat consistent amb el projecte ideològic defensat. És cert que el discurs del Borbó, a més dels greus oblits, també falseja i inventa els fets, però en el cas del Parlament, potser sense falsejar els fets però també oblidant els que no hi encaixarien, hom els atribueix anacrònicament unes categories polítiques i morals que no tenien al seu moment. La reivindicació de la memòria d’aquelles dones, indiscutiblement perseguides, més que no pas un exercici de reparació del passat, ho és a favor de la defensa d’una determinada ideologia de present. No és tant un acte simbòlic de reparació del passat, en definitiva, com un acte eficaç d’adhesió a una ideologia de present.

Finalment, des del meu punt de vista, és important no confondre el paper de la història com a ciència social amb el legítim paper social i polític de la memòria social. La història pot aportar rigor a la memòria social per evitar la manipulació barroera dels fets, com hem vist que ha fet un Borbó que no amaga, sinó que reivindica, la seva actual vocació colonitzadora. Però la legítima invenció d’una memòria social, que té el dret de voler redimir un passat ignominiós reinterpretant-lo, ha de procurar no passar-se de frenada fent passar bou per bèstia grossa. Si ho puc dir irònicament, les bruixes catalanes del segle XV no eren de la CUP.