El voraviu

Carrizosa va fer ahir l’anada per la tornada a la plaça Major de Vic. No es va menjar ni una sola rosca mediàtica. Felicitats, vigatans! Ara mateix són com un poll ressuscitat i es pensen que si agiten el personal amb les sentències contra el català remuntaran en les enquestes. Per això ho portaran fins a l’extrem, perquè no hem d’oblidar que la batalla per anorrear la llengua catalana va ser la seva raó de néixer. Va convocar quatre gats. Literal. Els quatre gats que és el lògic que convoqui en un territori amb una composició sociològica com la d’Osona i l’Alt Ter. Ell això ja ho sap i ja hi comptava, però pensava que com d’altres vegades alguns carregats de bones intencions sortirien a fer-li el boicot i escridassar-lo i li farien la feina. Però es va trobar amb el que en diuen “un Tortosa”, i es va haver de fotre. L’emprenyada que va agafar el líder de Cs el devia esperonar intel·lectualment perquè es va mostrar més clarivident i agut que mai, sense voler. “Sembla que se’ns apliqui la llei de ganduls i malfactors”, va dir. Justa la fusta! És exactament això el que els passa, encara que ells no ho vegin. “Cap geperut es veu el gep”, deia l’àvia Neus. De fet, Carrizosa sosté que és l’alcaldessa Anna Erra qui els tracta com ganduls i malfactors perquè no els deixa posar una parada al carrer contra la immersió lingüística. Però és la ciutadania la que els tracta com a ganduls i malfactors, i se n’allunya i els deixa sense expectativa de vot.

Entenc i comparteixo la idea del president Aragonès que ens estan executant “una mena de 155 educatiu”, però trobo que es queda curt i flairo que es mostra magnànim. Molt curt i molt magnànim. El que executen és d’aquella mena, sí, però més sofisticat, més sibil·lí, més mortífer, més decidit i eficient per als seus propòsits d’aniquilació. Recordem que el 155 era un recurs tan maldestre i que generava tantes temences a la Unió Europea que va obligar Rajoy a convocar eleccions al mateix temps que intervenien el govern i que no s’atrevien a ocupar ni TV3 ni Catalunya Ràdio. Sortia amb data de caducitat, el 155. Duia l’obsolescència programada. Ara, en canvi, programen la nostra obsolescència, la de la nostra llengua i la nostra cultura. Ara estem en un 155 no declarat, que no s’acabarà mai, que no deixarà res per verd i amb el qual venen amb tot, encara que hagin salpat cap al mar Negre el caçamines Meteoro i la fragata Blas de Lezo. Per aquesta mena de 155 no els cal venir, a ells. Ni secretaris d’estat (o el que hi enviessin) al palau, ni piolins al port de Barcelona, ni superpolis a Via Laietana. Els fem la feina nosaltres mateixos, des de les diferents instàncies del govern efectiu a les quals l’aparell repressor de l’Estat amenaça i coacciona cada dia. Tant si els esperem asseguts a la taula de diàleg com si hi fem volts mentre els esperem. L’àvia Neus veuria el 155 com un bé de Déu, a la vista del que ens ve.

El bany de realitat que ens vam poder donar dissabte a la nit al FAQS amb la parella Josep Costa i Joan Josep Nuet va rematar amb solvència la setmana de les llicències d’edat. Als díscols (Costa), els marquen de prop amb joc ras i puntada de peu al fetge, s’amarguen i pleguen. Als de la colla, pessigolles, que no se n’assabenten o no se’n volen assabentar (Nuet), llarga vida que Déu els do. La Cristina Puig provava de saber si el que passa des de fa 14 anys (cobren sense treballar des dels 60 anys fins a la jubilació) ho sabia tothom o no ho sabia ningú. Va quedar clar. Uns sabien que no s’havia de saber i per això no en volien saber gaire res. Amb més cara que esquena, Nuet s’emparava en els milers de decisions que prenen i en el fet que no tot el que voten ho coneixen fins al detall. I lloava la feina dels periodistes que grataven, i encara se submergia en un núvol d’encens perquè, tan bon punt els periodistes ho van treure, havien reaccionat. Patètic. Habitual, suposo, per a qui vivia de la política institucional des del 1991 quan va entrar a l’Ajuntament de Montcada i Reixac de tinent d’alcaldia. Costa explicava amb resignació que havia provat de saber el que passava, però que ni el càrrec de vicepresident havia posat a rega els funcionaris. Duia papers de les denúncies que segons ell li havien aparcat. Ara tots criden que s’ha acabat. Ja veurem què hi diuen els quasi tres-cents treballadors del Parlament que ho tenen signat. I ja veurem què hi diuen els jutges!

Ja tornen a estar per parlar “dels saguntins i els que per la pàtria moren” que tant els agrada i que els recriminava Joan Maragall. Però en un segle les coses han canviat. Han canviat tant que ara es trenquen el pit per l’enemic del 98. Sempre tan fogosos! “Espanya és aliada dels EUA i està llesta per a qualsevol esdeveniment a Ucraïna”, ha declarat tot grandiloqüent el ministre Albares. Bufa! Per a qualsevol esdeveniment! No en fa un gra massa? Estem preparats per fer-los la pilota i per a no gaire res més. Era l’última carta que els faltava, al PSOE. No tenien una imatge com la d’Aznar amb Bush amb els peus al cim de la taula, i Pedro Sánchez s’ha superat amb la camisa rosa i el telèfon fix. Per enviar la fragata i el caçamines cap al mar Negre s’ha de ser molt i molt borinot en el sentit literal del terme, ja que no tenen altre objectiu que bufar l’orella de Joe Biden per veure si algun dia li concedeix una audiència que li doni requesta. Però, per enviar a xarxes i mitjans el vídeo de la camisa rosa explicant la preocupació amb què segueixes els esdeveniments, o ets curt de gambals o no tens sentit del ridícul. Estem sonats. Biden no el va voler ni a la teleconferència d’ahir. Ves que no versioni “A l’Àfrica, minyons”, ara que se sent Gila: “A Ucraïna, minyons, / a matar russos, / a matar russos; / a Ucraïna, minyons, / a matar russos amb canons. / Si canons no hi ha, / escopetes, escopetes, / si canons no hi ha, / escopetes hi haurà.”

Com diria l’àvia Neus, Jordi Asturgó, Víctor Amela, Xavier Melero i Ricard Ustrell descobrien avui a TV3 (a Planta baixa) que el general Prim és mort. Comparaven el tractament que els diaris han fet de “la interrupció” de la relació matrimonial entre Cristina i Urdangarin i la del 14 de novembre del 2007 en el torn d’Elena i Marichalar. S’estranyaven que avui a El Punt Avui ho tractéssim amb un breu brevíssim a la darrera plana d’Europa-Món i que la germana fos obertura de secció a dues planes. “Han canviat, han canviat”, deia l’un. “Eren com l’ABC”, deia l’altre. “Demostra com ha plogut a Catalunya políticament”, hi afegia el tercer. Amela ja elaborava teoria: “És una declaració d’intencions. Ha passat el temps i ara volen explicar que aquestes coses són d’un altre lloc, que no ens interessen.” Ustrell reblava el clau: “Però abans hi era, però abans hi era. Ha canviat, El Punt Avui.” La pregunta és simple: per què miraven l’Avui? Per què no miraven El Punt? Que no ho saben, que l’Avui era de Godó, Planeta i l’ICF? Que no ho saben, que va ser El Punt qui va comprar l’Avui? O no els quadrava l’anàlisi perquè el 14 de novembre del 2007 El Punt no en va publicar ni el breu brevíssim? De l’entorn reial, el que aquell dia publicàvem gran era que dos dibuixants d’El Jueves havien estat condemnats per injúries a la corona. I, breu, que havien tombat al Congrés l’esmena d’ERC perquè el rei no cobrés en un dia més que un mileurista en un any.

Estic literalment dividit entre aquell acudit de les xarxes en què Cristina de Borbó demana reobrir el judici del cas Nóos perquè ha recuperat la memòria i aquell altre acudit, també de les xarxes, en què anuncia que ha deixat la feina a La Caixa i que treballarà a l’Once, que és una destinació més adequada per a algú que com ella ni hi veu ni hi sent. Ni la planyo ni res que s’hi assembli, a Cristina de Borbó. Tampoc vaig com un boig amb la idea de fer-ne estelles. Els Borbons venen genèticament preparats per escalar sols els cims del ridícul. Ja s’ho faran. Com era aquell...? “A mi, plin. Jo dormo en Pikolin.” Ni tampoc m’aclapara la vergonya aliena que genera la filosofia de vida que desprèn el comunicat oficial. M’ha fet pensar en el museu dels horrors, com la monarquia espanyola. La pregunta seria, què és més ridícul, forassenyat, petaner i feudal?: opció 1, “Hem decidit interrompre la nostra relació matrimonial”; opció 2: “El compromís amb els nostres fills es manté intacte”; opció 3: “És una decisió d’àmbit privat i demanem el màxim respecte als que ens envolten.” Com que no hi som, al voltant, ni els tenim tancats en un cercle, que és el que significa envoltar, a nosaltres no ens concerneix la petició de màxim respecte. Podem anar, doncs, cap als digitals de la caverna, que ja van bojos amb “la nova sogra” d’Urdangarin: “Li diuen Toñi, es conserva molt bé i piula a les xarxes a favor del PSOE i Podemos i contra la monarquia.”

“Tinc números del CIS. Ens donen entre 3 i 5. Un 11% a Valladolid. La mostra és molt gran (7.000). La cuina, ves a saber, i ja saps que el CIS és rar, però són els que més recursos tenen. Tinc bones sensacions.” És el missatge que Pablo Iglesias va enviar (i esborrar al cap de pocs minuts) a Telegram ahir al matí. L’enquesta del CIS encara no s’havia fet pública. Amb el mateix morro que es trepitja habitualment, va comentar la relliscada. “Qui no ha enviat un privat al canal?”, es preguntava en esborrar-lo. Vet aquí el més conspicu promotor del govern més progressista de la història, ara tertulià retornat. Talla cueta, li creixen les penques. Com, per què i per on obté informació sensible i privilegiada abans que es faci pública? Per brut i poca-solta que sigui mantenir oberts canals que havien de ser tancats fins i tot quan era govern, més fàstic fa la pròpia concepció que ell mateix expressa tenir del que hauria de ser un servei públic: “La cuina, ves a saber, i ja saps que el CIS és rar.” De la mala traça, constatar que s’afegeix un gènere al dels improperis en veu baixa sense veure que el micròfon és obert o al dels insults llegits als llavis perquè no has vist la càmera que et gravava. El més trist i més clarificador de l’ètica dels qui manen, més enllà dels sermons que fan des de la trona, el darrer missatge. La conyeta! “Qui no ha enviat un privat al canal?” Vergonya te n’hauries de donar!, diria l’àvia Neus. Però de vergonya, poca!