L’escola: Educant per al fracàs

Després de rebai­xar durant anys el llistó del conei­xe­ment perquè no quedi ningú enrere i de supri­mir pràcti­ca­ment les repe­ti­ci­ons de curs per no dei­xar res­sa­gats, les auto­ri­tats edu­ca­ti­ves han deci­dit que les assig­na­tu­res sus­pe­ses, que eufemísti­ca­ment ja es deien “no asso­li­des” pas­sin a con­si­de­rar-se “en procés d’asso­li­ment”. Ho fan perquè si, mal­grat els esforços perquè ningú quedi enrere hi ha algú que hi queda no es des­mo­ra­litzi, no sigui que ser qua­li­fi­cat de burro trau­ma­titzi en comp­tes d’espe­ro­nar a dei­xar de ser-ho.

El més trist d’aquest fracàs del model edu­ca­tiu és que està pro­mo­gut des de posi­ci­ons pre­te­sa­ment pro­gres­sis­tes, el prin­ci­pal error de les quals és creure que l’esforç i la com­pe­ti­ti­vi­tat són coses de dre­tes i per­ju­di­ci­als. Amb plan­te­ja­ments com aquests, que trac­ten la mai­nada d’ange­lets que no cal impor­tu­nar amb exigències ni gaire sacri­fici, el sis­tema edu­ca­tiu posa els nens als peus dels cavalls de les oli­gar­quies que neces­si­ten exèrcits d’igno­rants, legi­ons d’indo­cu­men­tats, ramats de xais que seguei­xin sense cri­teri les con­sig­nes que per­pe­tuen la desi­gual­tat. I llança l’escola pública a la sub­si­di­a­ri­e­tat, perquè els pares amb tres dits de front i prou diners a les but­xa­ques, o prou cri­teri per ori­en­tar l’eco­no­mia fami­liar en bene­fici dels fills, els por­ta­ran a les pri­va­des on la for­mació sigui més exi­gent.

Esforç, sacri­fici, superació, frus­tra­ci­ons i desen­ganys en el camí del conei­xe­ment no són eines dolen­tes. Uti­lit­za­des en bene­fici de pocs són, cer­ta­ment, explo­tació capi­ta­lista. Quan rever­tei­xen, en canvi, en la millora de la comu­ni­tat, són progrés i civi­lit­zació. No és el mètode, el que falla, sinó la fina­li­tat. Desin­cen­ti­var els valors del tre­ball, la lluita per­so­nal fa la feina bruta a aquells que es bene­fi­cien de la ignorància i indolència per explo­tar, per sub­ju­gar i per tenir la ciu­ta­da­nia anes­te­si­ada amb fes­ti­vals de la cançó, par­tits de ten­nis èpics i altres fuma­des d’opi que emboi­ren la rea­li­tat. Com diu l’adagi, sem­pre que hi hagi ases, hi haurà gent que hi anirà a cavall.

La mai­nada no són ni sal­vat­ges per ensi­nis­trar, si cal a hòsties, com quan jo anava a escola, ni com ara mas­co­tes per con­sen­tir o jogui­nes tren­ca­dis­ses. Són per­so­nes que es van fent, que no es fan soles i que hau­ran de sobre­viure amb el que siguin capaços d’acon­se­guir gràcies a tot allò que hagin après. A tot allò que hagin après a gua­nyar-se valent-se per ells matei­xos. No fem de l’escola un tobo­gan que comença a la llar d’infants i acaba, després d’un des­cens suau, en una soci­e­tat de fra­cas­sats.