QÜESTIONAR LA IDEOLOGIA TRANSHUMANISTA
Sovint hom confia massa i exclusivament en la importància de la innovació, sense sospitar del poder destructiu incomparablement més extens que opera simultàniament. Les idees del transhumanisme són cada cop més estimulants per al cercle de filòsofs i científics. Aquesta ideologia, que té el seu brou de cultiu a Silicon Valley, advoca per l’increment de les nostres capacitats físiques i mentals i la perfecció de l’espècie humana mitjançant la seva hibridació amb la tècnica, fent ús de diverses tecnologies capdavanteres: la biotecnologia i la nanotecnologia, la intel·ligència artificial, l’enginyeria genètica, la informàtica...
Les transnacionals com Google, Amazon, Paypal, Apple, Facebook estan finançant fermament la recerca en aquesta direcció. La manipulació genètica, l’eugenèsia, l’experimentació en humans, “l’home nou”, “la raça superior”, que sota el fosc horitzó del nazisme i de l’estalinisme ens van horroritzar, troben ara un vernís d’honorabilitat sota el cel resplendent del “desenvolupament” científic. Tot això no s’aconsegueix mitjançant la guerra –almenys fins ara, encara que el complex militar industrial hi estigui molt interessat–, sinó mitjançant “el fatalisme dels petits fets” (Nietzsche), segons la regla d’or de la tecnociència: “Tot allò que és possible fer, s’ha de fer.”
Els transhumanistes hi veuen una condició sine qua non per a la supervivència de l’espècie, però no deu ser més aviat el fruit madur d’un llarg procés de desarrelament i d’alienació del món, propi de la modernitat capitalista que va donar forma a Occident i que ara domina el planeta? Propulsats per la promesa del control i del domini de la natura, l’hem reduïda a un espai a conquerir i, per això, l’hem racionalitzada, objectivada excessivament. Allò que és ara ha de ser matematitzable, controlable, mesurable, quantificable. Les grans àrees de l’existència que s’escapen de la lògica quantificable, calculable, esdevenen inútils? Ja no “compten”. El que és real, per tant, es confon amb la mirada que la ciència té sobre ell. El tall radical del que és humà i del que és vivent va impulsar l’esplendor de les ciències i de les tecnologies, però ha donat com a fruit la cosificació del que és humà i del món.
El mètode científic ens obre a allò real, però no l’esgota. La llum que la ciència difon sobre el món s’assembla menys a la brillantor d’un raig de sol que a l’halo d’un fanal. I així es confon el fanal amb el sol.
Prenguem l’exemple del sistema CRISPR (Clustered Regularly Interspaced Short Palindromic Repeats). Aquest mètode possibilita apuntar la part “defectuosa” dels gens causants de malalties hereditàries i suplir-la amb una còpia sana. Fent ostentació de l’eficiència del procés, els investigadors van demanar ampliar la recerca a l’experimentació humana. No obstant això, a la devota cobertura mediàtica, no es va al·ludir a una investigació que advertia de la inquietant observació de múltiples mutacions en regions diferents dels gens modificats, especialment a la zona anomenada “ADN escombraries”, ja que les seves funcions biològiques no s’han pogut identificar fins ara, però representen gairebé el 99% del genoma. Tot i que la investigació que va conduir al mètode CRISPR no entra en l’àmbit del transhumanisme, tanmateix, es basa en la mateixa premissa pròpia de la ideologia científica dominant i que simplifica la vida als mecanismes que la fan possible, aprovant que els organismes vius es fraccionin en peces substituïbles que es poden reparar a voluntat, canviant la peça defectuosa per una de nova, com si es tractessin de simples artefactes, sense preocupar-se que, al món viu, la totalitat supera la suma dels seus elements.
El transhumanisme només és el zenit d’aquesta ideologia cientista “augmentada” i “millorada” pels avenços tecnològics. És per això que el transhumanisme ja impregna moltes de les pràctiques i els discursos de les elits de la societat, sense que ni tan sols en coneguin el nom. Car és l’esperit dels temps, viciat. El regnat del funcional, l’impersonal, l’utilitari, l’eficiència. No és d’estranyar que s’arriba, amb el transhumanisme, a exhibir sense cap mena de restricció el seu menyspreu per la vida. La promesa, per exemple, d’eliminar la fragilitat, la vellesa i fins i tot la mort, jutjades com a “tares”, diu molt sobre això. Què seria una vida humana sense la fragilitat, la possibilitat d’experimentar el patiment i l’experiència de la mort? Rebutjant la bellesa, l’afecte, el fet de compartir, la solidaritat, etc. sota el pretext de fer créixer allò humà, el transhumanisme, de fet, l’encongeix radicalment, l’amputa a imatge del nostre temps que incessantment ha curtcircuitat la nostra relació vital amb la cultura, amb allò simbòlic, amb la interioritat, amb la transcendència, menyspreant allò sensible i les emocions.
La ideologia transhumanista està entallada seguint el model de l’oligarquia transnacional, habituada a malbaratar els recursos de la natura, a fer els ulls grossos davant la misèria, a construir un món artificial al marge del món real depredat. A més de fantasiar amb l’excés i l’alliberament de qualsevol lligam amb la societat, la natura, el sentit, etc., el transhumanisme li brinda els mitjans tecnològics per configurar els éssers humans i la societat a la seva conveniència. El món fantasiat pels transhumanistes és aquell en què es desplega una biopolítica tentacular capaç com mai de disciplinar els comportaments. Un món en què la bretxa entre els pobres i els rics cristal·litza en una dicotomia entre els organismes humans modificats genèticament i els que no ho són, conceptuats com a “primats del futur”, com els agrada anomenar-los a alguns defensors del transhumanisme.
Un treballador modular, que ajusti fins i tot al seu cos a les exigències de la producció i del consum desenfrenats; una ciutadania sotmesa i uniformitzada per algoritmes: quin somni per als entusiastes del capitalisme! El discurs transhumanista segons el qual la consciència és només un avantatge selectiu aconseguit durant l’evolució, però ara obsolet, només pot ser música per a les seves orelles.
Si bé és peremptori, en nom del futur de la humanitat, implantar un gran debat nacional i internacional sobre allò que cal fer o no, sobre allò que és desitjable o allò que cal evitar en les tecnociències, s’opta per la llei del fet consumat. Sobretot, no despertar el sentit de la responsabilitat i de la consciència, relíquies d’altres temps.
El filòsof alemany Walter Benjamin, intentant pensar en l’ascens del feixisme en els anys trenta, va veure en el manifest futurista escrit per Marinetti el 1909 el seu presagi. L’artista italià va exalçar la fusió de l’home amb l’aparell tècnic: el “cos metàl·lic” particularment observable a la guerra. L’elogi de la fusió del cos i el silici –un element essencial en la intel·ligència artificial– fet pels transhumanistes bé podria presagiar un nou feixisme encara més pervers, perquè ja no seria tan fàcil de detectar pels seus abjectes hàbits negres o marrons; es posaria les bates dels científics i canviaria el pas de l’oca de les forces armades nazis pel gest relaxat d’un jove emprenedor de Silicon Valley. Les paraules que concloïen la reflexió de Benjamin ressonen avui com un veritable toc d’alarma: “La humanitat, que va ser una vegada, amb Homer, un objecte de contemplació per als déus olímpics, ara s’ha tornat objecte de contemplació per a si mateixa. La seva autoalienació ha assolit un grau tal que li permet viure la seva pròpia aniquilació com un gaudi estètic de primer ordre.” (L’obra d’art a l’època de la seva reproductibilitat tècnica, 1936.)
