L’EUROPA QUE VE

La geo­política és un tau­lell d’escacs, i com a tal, amb juga­des pre­vi­si­bles però també impro­vi­sa­des. La crisi d’Ucraïna posa en relleu que Europa es troba enmig de focs cre­uats, lle­gat de la guerra freda entre blocs, però que dins de la pròpia democràcia euro­pea les esquer­des exis­tents i la falta de deter­mi­nació política dels estats mem­bres, en dimen­si­o­nar un espai polític fede­rat i fort, està con­tri­buint a una fra­gi­li­tat molt inqui­e­tant. Més del que podem ima­gi­nar. En els anys qua­ranta, la crisi bèl·lica euro­pea fei­xista, amb el nazisme com a drama, es va quasi impo­sar per la via dels fets arran d’una evo­lució lenta i molt poc pre­vista pels polítics i esta­dis­tes. Prova d’això va ser la pas­si­vi­tat de la bur­ge­sia, la classe intel·lec­tual i econòmica que, tret d’excep­ci­ons, va per­me­tre el que va deri­var en la Segona Guerra Mun­dial. Una vegada la gus­pira salta, els res­sorts bèl·lics i els interes­sos cre­uats de la indústria de les armes i la geo­política es posen ràpida­ment en marxa. Són dies per relle­gir His­to­ria de un alemán, de Sebas­tian Haff­ner. D’aquí a uns anys, pot­ser algú escriurà Història d’una euro­pea.

Més enllà de denun­ciar la pas­si­vi­tat, Europa ha de fer pos­si­ble mit­jançant els i les seves esta­dis­tes, l’atu­rada d’una guerra. L’auto­ri­tat d’Angela Merkel ha dei­xat un buit, però no podem dir que no hi hagi prou capa­ci­tat exe­cu­tiva per actuar. El que cal és deter­mi­nació unitària a l’entorn de la Carta dels Drets Fona­men­tals de la UE i la fun­dació d’aquesta Carta a través del Grup de Trevi. Aque­lla unió, pas­sant pel Pacte d’Ams­ter­dam i Lis­boa, va con­tri­buir a unir mer­cats i a fer una aposta comuna per la glo­ba­lit­zació econòmica, on la Xina i, en l’aspecte energètic Rússia, han estat pilars col·late­rals de referència com a proveïdors i per a la des­lo­ca­lit­zació de pro­ducció.

Ara aquesta dependència es con­ver­teix en moneda de canvi diplomàtic, men­tre que els Estats Units –amb un Biden que retorna al model de política exte­rior amb inter­venció i una OTAN activa– saben que ter­ri­to­ri­al­ment no és el mateix estar a Europa que al con­ti­nent ame­ricà. L’encre­ua­ment d’interes­sos pot fer que Putin –que mai ha ama­gat el seu caràcter impla­ca­ble i anti­de­mocràtic–, si té les ali­an­ces que s’estan entre­ve­ient, es des­me­suri amb una invasió real d’Ucraïna. L’eix Rússia, la Xina i Tur­quia –encara que la Tur­quia d’Erdo­gan es vul­gui postu­lar com a medi­a­dora– és un tri­an­gle potent. I si a això li sumem l’extrema dreta naci­o­na­lista emer­gent en tots els països euro­peus, les ombres encara són més allar­ga­des.

Fa uns dies, vaig tenir l’opor­tu­ni­tat d’escol­tar en directe l’alcalde de Buda­pest, gràcies a un cicle d’actes de la Fun­dació Cata­lu­nya Europa. El verd Ger­gely Karácsony, del Par­tit Diàleg per Hon­gria –amb una posició que aplega anàlisi crítica i rea­lista, deter­mi­nació en la reacció i també espe­rança en la ciu­ta­da­nia i en la seva capa­ci­tat de recon­ci­li­ació de con­sens, de diàleg–, es postula com una alter­na­tiva a Vik­tor Orbán a par­tir de gene­rar ali­an­ces en les pro­pe­res elec­ci­ons i aposta per una Europa forta. Amb parau­les seves, Europa és el millor que li ha pas­sat al seu país.

Aquest diri­gent defensa la cre­ació de noves polítiques i con­sen­sos, creu en la neces­si­tat de mirar cap al futur, en la pau, en la defensa d’allò públic i en la lluita con­tra la cor­rupció. Sap que estem en una cruïlla de camins, i que tots, sec­tors públics i pri­vats euro­peus, ens hem d’impli­car en la immi­nent atu­rada d’una esca­lada.

Em va interes­sar la defensa que fa de la iden­ti­tat política democràtica i de la sobi­ra­nia, en relació amb els con­cep­tes nació i pàtria que, per les seves con­no­ta­ci­ons històriques, com­por­ten un lle­gat opres­siu. Aquest camí, el de l’Europa de les iden­ti­tats polítiques i democràtiques, obre el ven­tall a una unió molt més plu­ral i que solu­ci­oni els con­flic­tes antics i pre­sents.

Els esforços diplomàtics que s’estan fent hau­rien d’anar acom­pa­nyats de més reacció pública. Els actors polítics res­po­nen en funció dels seus interes­sos, i el pro­blema és que Europa els té frac­ci­o­nats.

Allò petit és gran, es diu al lli­bre ori­en­tal Tao te King. L’Europa dels pobles, que defensa la seva iden­ti­tat i la seva legi­ti­mi­tat del prin­cipi democràtic, a Cata­lu­nya ha com­por­tat recent­ment la defensa d’un escó per sobre d’una repro­vació jurídica perquè un regi­dor va man­te­nir un llaç en una fines­tra. Crec que el Par­la­ment ara no pot tron­to­llar per actes de resistència, però també crec que l’Europa que volem ha d’asso­lir el recor­re­gut de con­fron­ta­ci­ons que no es poden evi­tar amb resistència simbòlica i democràtica.

Per això el govern i el Par­la­ment català tenen l’opor­tu­ni­tat de ser actors de soli­desa, amb capa­ci­tat de gene­rar con­sen­sos amplis, que sor­pren­guin la ciu­ta­da­nia i demos­trin que, enmig de tant descrèdit, una altra manera de fer política és pos­si­ble. També amb mirada euro­pea.