El voraviu

Té pebrots que al final la ciutadania s’hagi de confitar la medalla de Martín Villa, perquè el rapinyaire ha tingut més vista que els passerells de l’Ajuntament i ha dit que ara no la vol. Tenia una sentència a favor i el consistori, tot pinxo, havia dit que ho lluitaria on calgués. Ja ens està bé. Qui coi mana gratar en femers com aquests? Ni memòria històrica ni contes a la vora del foc. És al rapinyaire que se li havia de dir que se la confités abans que veure’ns emmascarats per paella bruta. Qui infiltra tanta ruqueria als caparrons progressistes? La Barcelona franquista, que hi va ser i va existir, igual que hi va ser i que va existir la Catalunya franquista i l’Espanya franquista, què havia d’homenatjar sinó franquistes? Us imagineu l’Ajuntament franquista homenatjant Durruti, Macià o l’abat Escarré? Repeteixo que no entenc la mania de gratar i gratar en femers com aquest. Que se la confiti, coi, la medalla, en Martín Villa. I qui diu que en Martín Villa es confiti la medalla de l’Ajuntament franquista, diu que el Parlament deixi tranquil·les les bruixes. Que descansin en pau en els reportatges de TV3 i les revistes d’història i fora reparacions. Què voleu reparar, bruixots de Déu? I qui diu que es confitin medalles i que deixin de reparar bruixes, diu que oblidin, per favor, la batalla del sexisme en el llenguatge i deixin d’aplicar el desdoblament de gènere. Qui posa aquestes pedres a la motxilla dels progressistes?

No em crec res, i vostès farien prou bé de fer el mateix i no creure res, i encara menys els negacionistes. Ni negacionistes ni cants de sirena. Tirin pel camí del mig i s’ho trampegin com puguin. Dos anys després de Wuhan i de mil declaracions sobre la fortalesa del Mobile i Barcelona, tot aquest maremàgnum de la gripalització que ventilen és per no dir-nos clar l’únic que saben. Conviurem amb el virus i el virus dirà. Com el savi grec que només sabia que no sabia res. Sabem que conviurem amb el virus i que el virus dirà. Ni s’ha acabat res, ni hem guanyat res, ni sabem si la sisena serà l’última, ni per quant temps més en tenim, ni la gripalització és res més que una de tantes paraules que tots ens hem posat a la boca durant unes setmanes com si no hi hagués demà i haguessin prohibit la resta del vocabulari. Recordem? Mascareta, grup bombolla, confinament perimetral, nova normalitat, immunitat de ramat, antígens, PCR, gel hidroalcohòlic, toc de queda, desescalada, fatiga pandèmica, pauta completa, asimptomàtic... La gripalització és una mentida més. Vol dir que podem tractar-lo però que no podem controlar-lo (ara per ara) i que una merdeta d’animalet microscòpic gosa posar en escac una vegada i una altra la criatura que es creu el centre de l’univers. Parlant de gripalitzar volen fer entendre que li tenim el peu al coll, però és mentida podrida. Ens organitzen per conviure amb el virus i el virus dirà.

On n’hi ha hagut sempre en queda, deia l’àvia Neus. Per això l’exsuperministre de Felipe Juan Alberto Belloch ha dit el que ha dit del terrorisme, el País Basc i Catalunya. Alguna cosa hi queda, en el magistrat que ara es jubila, de la sinceritat i la frescor que exhibia aquell jove magistrat, portaveu de Jutges per la Democràcia, que el 1990, 40 anys pelats, el PSOE ja col·locava al CGPJ. Alguna cosa queda de frescor i sinceritat, i li ha sortit de dins el que són i el que pensen els socialistes espanyols (no la dreta ultramuntana) del conflicte català. Bé, Belloch, bé. Gràcies per frenar discursets ensucrats com el de Teresa Cunillera, que diu que plega perquè la situació a Catalunya ha millorat tant mentre ella n’ha estat virreina. Tu saps que no i ho dius. Està bé que recordeu com sou de mentiders i com us heu menjat allò que en absència de violència es podria parlar de tot. Està bé que diguis que fet i fotut el terrorisme basc us la bufava, i que reconeguis que l’independentisme català us “genera un problema institucional més gran”. Agraeixo el rampell de sinceritat quan reconeixes que “el conflicte a Catalunya no està madur”. És per això que no pareu d’estufar-nos, perquè maduri. Agraeixo el rampell de sinceritat que no es tornarà a un verdader statu quo autonomista fins que el moviment independentista “no tingui alguna altra derrota”. Bé, Belloch, bé. Com més clars, més amics. Mirarem que t’escoltin els de la taula de negociació.

Ja heu vist que el mes de gener no ha pogut ser, que el mes de febrer tampoc serà i que no es compta que s’arribi a temps per entaular-nos el mes de març. Però sembla que La Moncloa, de moment, tindrà un forat a l’abril, perquè així ho han fet saber, i diu que hi haurà taula de negociació pels volts de Setmana Santa, dia amunt dia avall. Trobo que és una bona idea. Aprofitaria, com es feia en els anys seixanta, per despenjar el Sant Cristo gros, treure’l de totes les esglésies i organitzar viacrucis pels carrers de pobles, viles i ciutats al voltant de les parròquies. No hi hauria càntic més bonic per entonar mentre els negociadors fossin asseguts a taula que aquella estrofa catorze vegades repetida cada Dijous Sant. Estació per estació. Recorden com era? “Per vostra passió sagrada, adorable redemptor, perdoneu altra vegada aquest poble pecador.” Sembla com si ja ho sentís! Aquell fervor al carrer mentre els nostres electes negocien a taula! I havent complert el calendari, eh! Perquè, de fet, el que ha dit La Moncloa és que Sánchez ajorna la taula fins a la primavera. La primavera! Aquella estació que va del 20 de març al 21 de juny i que queda, per tant, tota, entre els primers dies de l’any. Com dèiem l’altre dia, fins a l’1 de juliol no entraríem en els segons dies de l’any. Cada dia em motiva més veure com els nostres electes compleixen les seves promeses i com de potent arribarà a ser aquesta negociació de la taula. No ho troben?

Guardava (i encara guardo) l’esperança que el cas del robatori de l’acta al diputat Pau Juvillà o el de la imposició del 25% de castellà en l’ensenyament (al marge del que els criteris professionals hagin establert en el pla de centre) signifiquessin un revulsiu o com en vulgueu dir a la virtut de despertar personal, excitar-lo i posar-lo en marxa. Desllorigador. Caiguda del cavall. Tsunami. El momentum. Merda al gec!, que diria l’àvia Neus, i disculpin la tria escatològica. Hem conegut l’escrit de la fiscalia que arxiva les denúncies per desobediència contra Aragonès i Cambray, i en el qual deixa ben clar que qui lleparà si no van al 25% són els directors. Ara entenc el conseller! “Estarem al costat dels directors! Estarem al costat dels directors!” Però a redós, no? I ara s’entén també la mala llet de Carrizosa quan amenaçava els mestres que no acatessin el 25%: “Us quedareu sense feina.” “No hi haurà prou llistes independentistes per a tots els que es quedin sense feina per incomplir la sentència.” Aquí no sembla que hi hagi cap més pla que empassar, empassar i empassar. Els temps no s’han esgotat, és cert, però comença a fer tanta pena com la cosa aquesta d’ahir al Parlament. Aturem, però no. Recomanem aturar. I si no aturen marxem i els deixem sense quòrum. I mentrestant algú ja ha dit a l’assessora de Juvillà que ja no té feina, que no cobrarà. Aquí tampoc no sembla que hi hagi cap més pla que empassar, empassar i empassar.

Com més competitiva, dura i descarnada es torna la vida laboral en les organitzacions empresarials, més es dilueixen els aspectes competitius que en els nostres anys escolars eren verdaderes icones en l’ensenyament. Sembla una paradoxa, però és així. Tot ben dolç mentre es formen. Prou que batran faves quan tinguin una feina. Ara proposen treure les notes trimestrals de l’ESO. No tinc format cap parer a favor ni en contra. En ensenyament i en medicina (i de fet en qualsevol aspecte de la vida), soc molt de donar sempre un vot de confiança als professionals. Constato i contrasto, això sí. El curs 1969/70, a primer de batxillerat a La Salle de Palamós, ens en varen donar divuit vegades, de notes. Cada quinze dies. L’any vinent, una vegada cada dos anys a primària i una vegada a l’any a l’ESO. Són cinquanta anys, és clar. Totes les masses piquen, diria segurament l’àvia Neus. Veure entrar el germà Guillermu, el director, sotana negra, pitet blanc, els butlletins dins un plàstic de color verd, la caixa de pega dolça de color blau i la cara de mala llet, era una imatge de tal plasticitat que m’ha acompanyat sempre més. Entra. Puja a la tarima. S’asseu. La pega dolça i els butlletins sobre la taula. Menys un, el que llegeix. A classe som quaranta-dos. Massacra sempre els mateixos i recullen pega dolça sempre els mateixos. Cap mesura en la crueltat dels comentaris ni en la humiliació de la posada en escena. No perden res, perdent les notes.

Quin gran dia, avui! Tant a Madrid, al Congrés, com a Barcelona, a la Ciutadella. S’ensumen dies de glòria per a la política aquí i allà. Tots aquells que deien que el tripartit va ser un Dragon Khan i que ja no sabien com qualificar el frenesí i la velocitat que han envoltat els governs del procés, ja poden exercitar-se amb el Paraulògic o fer immersions en el Fabra o l’Alcover-Moll si volen adjectivar el que s’acosta. Ni una cosa ni l’altra quedarà així. S’han masegat massa els egos. Que Podemos s’hagi empassat la derogació de la reforma laboral que havia de ser immediata i automàtica, masega. Que la derogació s’hagi substituït per una reforma que se’n diu reforma perquè d’alguna manera se n’ha de dir, masega. Que ERC i Bildu els hagin dit que per aquí no hi passaven, masega. I que per portar endavant allò que mai t’hauries pensat que hauries de portar-hi hagis hagut de mendicar els vots de Cs, el PDeCAT i un vot equivocat del PP, masega. Valga’m Déu! Reformistes i gràcies a la dreta! Podemos amenaça, d’entrada, que el sacrifici de Maragall a l’Ajuntament de Barcelona ja és un crèdit esgotat i que Aragonès s’haurà d’espavilar. Sense ells i sense la CUP, queda el PSC, com es veu a venir de fa temps, i masega. Com masega que a Barcelona el cas Juvillà ha acabat, també avui, amb un Torrent mal disfressat. Masega i masegarà perquè ERC té comptades les vegades que Borràs ha importunat Torrent i pensa tornar-les totes.