ESPANYA I EL DEFECTE

Aquesta set­mana, la pres­ti­gi­osa revista The Eco­no­mist ha fet públic el no menys pres­tigiós rànquing sobre qua­li­tat democràtica. Com a dada con­si­de­rada molt relle­vant per a l’inde­pen­den­tisme català, la clas­si­fi­cació indica que l’Estat espa­nyol ha cai­gut a la cate­go­ria de països de “democràcia defec­tu­osa” per culpa del mal fun­ci­o­na­ment de la justícia. Per a un ciu­tadà català, lle­gir aquesta infor­mació és com des­co­brir que Madrid és al cen­tre de la península Ibèrica: ja ho sabíem. I, a diferència de l’anàlisi del rota­tiu britànic, ho sabem des de fa temps perquè, de la mateixa manera que Madrid no s’ha mogut mai de lloc, l’Estat espa­nyol tam­poc i ha estat sem­pre una democràcia vigi­lada i super­vi­sada des de les roma­na­lles d’una dic­ta­dura pre­ce­dent mai superada més enllà del maqui­llatge legal.

Des de Cata­lu­nya, amb l’habi­tual mio­pia geo­es­tratègica, fem com el pare del ball de la civada i ens dem trucs al pit per ampli­fi­car la ignomínia. Més enllà d’esbra­var-nos una mica, obli­dem que la rellevància de la qua­li­tat democràtica d’un país depèn, a la pràctica, del con­text. Per dir-ho més clar: de com et vegin els que hau­rien d’esti­rar-te les ore­lles per enca­mi­nar-te cap a la senda de la millora. Lamen­ta­ble­ment, si ho mirem des d’aquest punt de vista, no hi ha gaire motius per pen­sar que més enllà de pas­sar uns dies de ver­go­nyeta, les auto­ri­tats espa­nyo­les en gene­ral i les judi­ci­als en par­ti­cu­lar con­ti­nu­a­ran anant a la seva impa­si­ble el ademán. Perquè quan miren al vol­tant, veuen que naci­ons tan res­pec­ta­bles com els Estats Units, França, Itàlia, Por­tu­gal i, sí, fins i tot Bèlgica, ocu­pen llocs simi­lars en la clas­si­fi­cació. I entre les potències que reme­nen les cire­res, a la democràcia defec­tu­osa dels Estats Units cal­dria afe­gir-hi que la Xina i Rússia, per citar dos pei­xos gros­sos, gros­sos, del tau­ler inter­na­ci­o­nal, estan situ­ats en el club dels “règims auto­ri­ta­ris”.

Si ens hem de refiar d’aquesta tropa d’aban­de­rats de la democràcia perquè facin pas­sar Espa­nya per l’adreçador o, si, apro­fun­dint la visió naïf de la política glo­bal, tenim alguna espe­rança que algun dels vint-i-un països con­si­de­rats de “democràcia plena” com ara Noru­ega i Islàndia, tin­guin interès i capa­ci­tat per venir a treure’ns les cas­ta­nyes del foc hispà, és que som poc rea­lis­tes. En defi­ni­tiva, si hem de dar-nos trucs al pit com el pare del ball de la civada al qual m’he refe­rit abans, que no sigui per quei­xar-nos amar­ga­ment, sinó per fer cas de la tor­nada de la cançó, “tre­ba­llem, tre­ba­llem, que la civada gua­nya­rem”, en comp­tes d’espe­rar que algú faci la feina per nosal­tres.