LLIBERTAT CONTROLADA

Fa poc més de trenta anys, la Unió Soviètica s’esfon­drava. Queia el gegant amb peus de fang i les repúbli­ques que fins ales­ho­res n’havien for­mat part es van anar inde­pen­dit­zant de Mos­cou. Ucraïna no va ser una excepció. El 24 d’agost del 1991 pro­cla­mava la seva inde­pendència i començava un camí en soli­tari sem­pre sota l’atenta mirada russa. Una mirada que en els dar­rers anys s’ha con­ver­tit en una ingerència total i abso­luta de Rússia en els afers interns ucraïnesos. Quan Kíev vol acos­tar-se a Europa, des­em­pa­lle­gar-se de l’òrbita post­soviètica i unir-se a l’OTAN, Mos­cou entra en còlera. Un exem­ple d’aques­tes ten­si­ons és el con­flicte obert entre els dos països, que ara ha sal­tat a l’actu­a­li­tat inter­na­ci­o­nal per l’ascendència que hi vol tenir el pre­si­dent dels Estats Units, Joe Biden, que vol mar­car una nova política exte­rior més activa que la del seu pre­de­ces­sor, Donald Trump, que va evi­tar el xoc fron­tal amb la Rússia de Putin. De fet, el pre­si­dent rus no accepta la inde­pendència d’Ucraïna. Ho va escriure ell mateix en un arti­cle i ho men­ci­o­nava l’his­to­ri­a­dor ale­many Karl Sch­lo­gel, expert en història russa, en una entre­vista a La República el mes de novem­bre pas­sat.

El con­flicte entre Rússia i Ucraïna ha anat esca­lant en violència, i el món, i sobre­tot Europa, viu amb el temor que es pugui des­en­ca­de­nar una guerra oberta en ter­ri­tori euro­peu. Aquesta bata­lla, però, fa gai­rebé set anys que es lliura i causa molt de dolor. Són més de 14.000 les per­so­nes que hi han per­dut la vida. Rússia con­trola a la pràctica la zona del Don­bass, a l’est del país, on ha repar­tit milers de pas­sa­ports rus­sos a la població. A més, aquesta set­mana, la Duma, la cam­bra baixa russa, dema­nava que es reco­negués la inde­pendència de les auto­pro­cla­ma­des repúbli­ques de Donetsk i Lugansk. Una petició que Ucraïna, Europa i els Estats Units ja han con­dem­nat.

En aquest con­flicte, Putin marca el pas. És Rússia la que ha enviat 100.000 sol­dats a la fron­tera i en té 30.000 més de des­ple­gats a Bie­lorússia, una altra exrepública soviètica que torna a abraçar Mos­cou amb fer­vor després d’aixa­far vio­len­ta­ment les pro­tes­tes de l’opo­sició con­tra el pre­si­dent, Alek­sandr Lukai­xenko, al poder des del 1994, i a qui es con­si­dera l’últim dic­ta­dor d’Europa.

En els pro­pers mesos es defi­ni­ran quins són els objec­tius de Mos­cou i si està en el camí d’acon­se­guir-ho. De moment, el focus con­ti­nua posat en Ucraïna i sem­bla difícil que Putin –obses­si­o­nat per recu­pe­rar la influència i el ter­ri­tori que un dia va for­mar part de la Unió Soviètica– deixi pas­sar l’opor­tu­ni­tat de treure bene­fici d’una ope­ració mili­tar que és molt cos­tosa. És una nova opor­tu­ni­tat per gua­nyar ter­reny –com ja va fer amb l’annexió de Cri­mea– i ser de nou un agent amb poder en l’esce­nari inter­na­ci­o­nal.