ESTIRAR, POC, LES ORELLES

És curiosíssim, i molt pedagògic, com­pro­var com fun­ci­o­nem les per­so­nes i com ens dei­xem endur pels ins­tints més pri­ma­ris quan es tracta d’ata­car l’adver­sari. Llocs dotats de tanta sim­bo­lo­gia ins­ti­tu­ci­o­nal com el Congrés o el Par­la­ment han esde­vin­gut en els dar­rers anys i, per què no dir-ho, en espe­cial des de l’entrada de Ciu­ta­dans en la roda política, en veri­ta­bles esce­na­ris de lluita des­car­nada on ni li línia més bàsica de la bona edu­cació ha estat res­pec­tada. Polítics de ves­tit i cor­bata, amb for­mació uni­ver­sitària i amb dialèctica més o menys fluïda han pujat al faris­tol amb la vista ennu­vo­lada per la revenja i els lla­vis pre­muts per la cris­pació, com si en el seu dis­curs els hi anés la vida. El dar­rer exem­ple de la bar­ro­e­ria més pla­nera l’ha vis­cut en carn pròpia el mateix pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, que fa pocs dies va escol­tar com un dipu­tat de les files de Vox li etzi­bava “fill de puta!” amb la mateixa natu­ra­li­tat amb què li podia recla­mar un acla­ri­ment sobre un punt de l’ordre del dia. L’epi­sodi va pas­sar sense pena ni glòria, mig d’ama­gat en una jor­nada curu­lla de notícies i va que­dar com una anècdota més.

És cert que la pre­si­denta del Par­la­ment va atu­rar la sessió i va recla­mar una rec­ti­fi­cació i unes dis­cul­pes públi­ques a l’ener­gu­men en qüestió, i que aquest va aca­bar aca­tant, però no es neces­sita ser cap geni per con­fir­mar que ho va fer de cara a la gale­ria i amb la jus­ti­fi­cació a punt. Perquè tot­hom sap que quan s’ofèn un pre­si­dent insul­tant la seva mare en comp­tes d’argu­men­tar o reba­tre el seu relat sem­pre hi ha una raó al dar­rere: la ràbia. O dues: la ràbia i la impotència. O fins i tot tres: la ràbia, la impotència i la cer­tesa. Cer­tesa? Sí. Cer­tesa que tot i l’esti­ra­bot, la sor­tida de to i la manca de res­pecte ins­ti­tu­ci­o­nal res no can­viarà. Pot­ser sí que hi haurà una esce­ni­fi­cació d’esti­rada d’ore­lles o de toc d’atenció, perquè no sigui dit, però cap acció real que mar­qui els límits. I que els man­tin­gui. Ens hem acos­tu­mat tant a la posada en escena d’una política que sem­bla més un sai­net o un vode­vil que ens consta com a ciu­ta­dans creure que hi pugui haver can­vis. O que els vul­guin fer. I és indis­cu­ti­ble que calen.