ARRIBA EL MOMENT

Assumir que s’ha estat i que s’està equivocat no és una tasca senzilla. No ho és per a cap ésser humà i encara menys si els qui ho han d’assumir ocupen posicions rellevants de poder i han mantingut, contra vent i marea, uns criteris jurídics que són incompatibles amb aquells als quals s’hauran d’adaptar més aviat que tard.

La lluita de l’exili, en el seu vessant judicial, s’apropa al final, i el resultat serà, com sempre hem dit, molt diferent del que esperen els qui al seu dia van judicialitzar un problema polític. La qüestió, però, no és guanyar o perdre, que guanyarem, sinó com afectarà aquesta solució diversos escenaris, tant judicials com polítics, i com els encaixaran aquells que han fet creure el que no és.

En aquests moments, quan hi ha un nombre rellevant de temes pendents de resoldre’s a l’Estat espanyol, anirem veient com les respostes del Tribunal Suprem i del Constitucional aniran en el sentit invers al que seguiran a Europa, però, del llenguatge que faran servir, tindrem clar una cosa que ja ha començat a passar: parlaran per als seus parroquians, per als seus adeptes, per als qui estan disposats a combregar amb rodes de molí, però no en clau europea.

Bons exemples d’això són dues resolucions molt recents i similars, una del Tribunal Constitucional i una altra del Tribunal Suprem; la primera, la que va establir la “doctrina Arnaldo” i, la segona, la que denega la recusació del jutge Llarena i altres magistrats. Ambdues resolucions es dicten en procediments de recusació i les dues s’aparten ostensiblement del que en matèria de jutge imparcial tenen dit els grans tribunals europeus (el Tribunal de Justícia de la Unió Europea i el Tribunal Europeu de Drets Humans).

Ambdós tribunals s’enroquen en matèria de dret al jutge imparcial i amb els seus raonaments evidencien una cosa que hem anat sostenint a Europa en aquests quatre anys de lluita jurídica en defensa de l’exili: pel que fa al cas català, no hi ha garantia d’imparcialitat per part d’aquells que els volen enjudiciar, un aspecte que cal sumar a l’innegable fet que tampoc són els jutges predeterminats per llei per fer-ho.

Costa entendre les raons per les quals van adoptant resolucions que ens ajuden tant en la defensa del que ja està en fase final de resolució a Europa. Un cop descartat que s’hagin passat al bàndol independentista, l’explicació cal buscar-la en una negativa clara a assumir una realitat que sempre ha estat aquí, però que mai han volgut veure ni encara menys acceptar.

Tot el procés repressiu contra l’independentisme català i el seu entorn s’ha construït a partir de premisses falses i un clar enteniment nacionalista de com s’ha d’interpretar el dret, amb l’oblit evident de l’obligació de fer-ho a la llum de les normes i els principis rectors establerts pel dret de la UE. Fa anys que estan d’esquena a Europa, i ara no canviaran d’estratègia, tot i que sí que es revelaran tant com puguin per estirar al màxim les seves pretensions.

Com reconeixien el juliol passat, segons publicava la premsa de Madrid, “la batalla europea” la tenen perduda, però això no implica que una derrota sense pal·liatius sigui assumida, sense més, pels qui fa anys que sostenen una visió de la realitat i del dret que no és res més que un relat que hem anat desmuntant pas a pas i cada vegada amb més solidesa.

El que s’està veient amb les últimes resolucions judicials dictades en el cas dels exiliats és que les altes instàncies jurisdiccionals estatals no és que s’oposin al que s’entén i s’aplica a Europa sinó, més aviat, que han entrat en franca rebel·lia i que estan disposades a estirar de la corda fins on faci falta. A més, les conseqüències d’aquesta posició les pagarem tots els ciutadans però, també, el govern central, que haurà de decidir, arribat el moment, si els empara i entra també en confrontació amb Europa o si, al contrari, assumeix el desafiament com una oportunitat per reconduir una situació d’autarquia judicial que cada cop és més insostenible.

Les sentències europees arribaran, ara ja molt més aviat que tard, diran el que diran –diferiran poc o gens del que hem anat avançant tots aquests anys– i hauran de ser assumides o desobeïdes. Tant una posició com l’altra tindrà les seves corresponents conseqüències, però ja no estarem en un pla teòric ni hipotètic, sinó en un de real i amb unes decisions al davant que s’hauran de prendre de seguida.

Nosaltres, com a defensa, ja hem fet la nostra feina, i els exiliats han assumit el dolor de l’exili i el desgast de la determinació amb què l’han afrontat. A partir d’aquí, el problema no és nostre, sinó dels qui van crear el conflicte, que hauran de decidir a quin costat de la legalitat es volen posicionar: assumir el paper que com a jutges europeus els correspon o ser uns simples rebels, com s’ha vist en altres països de tan escassa cultura democràtica com aquest.

Entrem, per tant, en una etapa en què els relats ja no tenen cabuda, en què sí que es podrà parlar per als propis parroquians però en què, sobretot, s’haurà de decidir si es queden dins o fora d’una Europa de la qual depenen tant i en molts més aspectes dels que voldrien acceptar.