Escala de grisos
LA DESCONFIANÇA MATA
El 2020, la presència d’un virus desconegut va paralitzar el món, en sentit literal. Era l’evidència que no estàvem preparats per a una pandèmia que els científics feia temps que advertien com a inevitable. Des d’aleshores, s’han registrat 428 milions de casos i gairebé 6 milions de morts a tot el món. El repte per fer front al nou virus, batejat com a SARS-CoV-2, era ingent. La comunitat científica unida ha aportat respostes i solucions en un temps rècord. El 10 de gener, abans que la majoria poguéssim intuir la catàstrofe i d’altres s’entestessin a negar-la, un equip xinès va compartir la seqüència del genoma del virus en una plataforma científica d’accés obert. Només cinc dies després –llegeixo sorpresa en un article de la immunòloga Adelaida Sarukhan de l’ISGlobal–, un equip de l’Institut Nacional de Salut dels Estats Units (NIH) ja havia dissenyat una vacuna ARNm en col·laboració amb la farmacèutica Moderna. Ara en tenim deu, de vacunes –i dos fàrmacs antivirals–, i se n’han administrat 8.780 milions de dosis a tot el món. Bé a tot el món no, als països rics (només un 0,8% de les dosis han arribat als països pobres).
La literatura científica ha aportat en només dos anys una gran quantitat de dades sobre el SARS-CoV-2, tot i que encara queden moltes incògnites i ningú pot predir quina serà l’evolució del virus. Ara un estudi publicat a la revista The Lancet revela un dels misteris d’aquesta pandèmia: per què el virus ha impactat més severament en uns països (alguns dels més ben preparats i amb més recursos) que no en d’altres. El macroestudi de The Lancet analitza 177 països i tot tipus de factors: tècnics, mèdics i de recursos. Només un sembla poder explicar les diferències: la confiança. Diuen els autors de l’estudi que als països amb un nivell més alt de confiança en els seus gestors i en les relacions interpersonals, la pandèmia ha tingut menys impacte. Posen Corea com a exemple de confiança interpersonal entre els ciutadans, i Dinamarca sobresurt per la confiança dels ciutadans en els seus governants. És l’efecte Roseto, ja que aquesta variable de les relacions socials en la salut pública no era desconeguda. A mitjans del segle XX, al petit poble de Roseto (Pennsilvània), fundat per italians, el doctor Stewart Wolf es va sorprendre que els seus conciutadans gairebé no patissin malalties cardiovasculars i que fossin una anomalia en l’estadística del país, així que el doctor Wolf es va endinsar en la recerca de tots els paràmetres mèdics que hi poguessin donar una explicació. Res semblava justificar aquesta anomalia. Finalment, en col·laboració amb el sociòleg John Bruhn van concloure que ni mutacions genètiques, ni qüestions ambientals, ni hàbits hi tenien res a veure. L’explicació era (aparentment) més simple: havien construït una comunitat cohesionada.
