QUAN LA POLÍTICA DESTIL·LA ANTIPOLÍTICA

Hi ha una cosa pitjor que la mala política: l’antipolítica. No dic que no hi hagi prou evidència del perfil baix que sovint té l’acció governamental i parlamentària. Aquí, i arreu. Ni tampoc no dic que la política no mereixi ser criticada amb duresa. Al capdavall, és un poder que, precisament perquè s’ha constituït democràticament, mereix l’escrutini rigorós del ciutadà més que cap altre poder privat. El que sí que dic és que la retòrica exageradament indignada que desqualifica tota política en si mateixa, que abona la desconfiança indiscriminada, no té altre fonament que arrogància moral. A més, l’antipolítica no està orientada a resoldre res, sinó que empitjora el problema que critica allunyant encara més el ciutadà del polític, abonant l’abstenció i deixant espai als populismes més extremistes. Allò tan vell del “tots els polítics són iguals”, ara es converteix en la reducció de la vocació política a una suposada obsessió per la mera obtenció d’una “butaqueta” i d’una “pagueta”, uns diminutius que volen fer més encara més miserable l’ofici de polític.

La gran novetat, si és que hi ha res de nou sota el sol, és que aquest discurs antipolític no és patrimoni exclusiu de la crítica antisistema com es podria pensar, sinó que se l’han apropiat els més ben instal·lats, els grans beneficiaris del mateix sistema. Ara hi ha antipolítica no tan sols a les tertúlies radiofòniques o televisives, sinó als discursos –per no dir als sermons– dels principals presentadors mediàtics, de fama recoguda i ben remunerats pel sistema representat per aquests polítics sistemàticament bescantats. I n’hi ha als reportatges, als noticiaris i n’hi ha a la publicitat, inclosa la institucional. Si el mitjà és públic, el fet és escandalós. Però quan es tracta de mitjans privats amb suports econòmics públics substancials, la qüestió no és menys contradictòria.

No és fàcil distingir amb rotunditat què diferencia la crítica política legítima de l’antipolítica demagògica i populista. El primer indici, tal com deia al principi, és que la desqualificació sigui global, que no vingui ben informada i que no apunti al concret. En molts casos, l’antipolítica també sol amagar la covardia de no ser capaç d’assenyalar algú en concret, però l’efecte és el mateix. L’altre senyal definitiu és que la crítica política vagi carregada de superioritat moral. De fet, una de les maneres d’alimentar la pròpia vanitat del comentarista és erigir-se en jutge suprem de les misèries de tots els polítics. Sentir-se capaç de menysprear els altres és la manera de mostrar-se superior.

Des del meu punt de vista, les raons per lamentar la poca qualitat de l’acció política no rauen principalment en les persones que s’hi dediquen –amb les mateixes qualitats i febleses que la majoria–, sinó en tres fets estructurals, cosa que fa que sigui encara més difícil de resoldre. En primer lloc, i en el nostre cas molt particularment, hi ha el poc poder o, pitjor, el poder delegat que es pot gestionar. Si hi ha poca cosa per governar, és esperable que els qui s’avinguin a posar-hi el coll no siguin aquells que se solen considerar “els millors” ni els més ambiciosos. O, més ben dit, si tens poc poder, tampoc pots mostrar si ets dels millors. El polític difícilment pot ser més bo que el poder que administra.

En segon lloc, la qualitat de la política ve determinada per les lògiques de partit i de si s’utilitzen sistemes meritocràtics per seleccionar-ne els líders. Però si els partits es guien per sistemes burocratitzats, de lleialtat personal i per pagar favors deguts, difícilment es poden tenir els millors representants. I en tercer lloc hi ha les actuals lògiques comunicatives de l’acció política. Ara estan trasbalsades per unes xarxes socials que exasperen la polarització –guiades per algorismes opacs–, poden comptar poc amb uns mitjans tradicionals la rellevància dels quals recula de manera dramàtica, i tot plegat afavoreix les mirades conspiratives, malfiades i irritades.

En conclusió: que ningú no s’estranyi dels avenços dels partits populistes d’extrema dreta o d’extrema esquerra quan és el mateix sistema polític democràtic el que destil·la antipolítica.