QUAN LA POLÍTICA DESTIL·LA ANTIPOLÍTICA

Hi ha una cosa pit­jor que la mala política: l’anti­política. No dic que no hi hagi prou evidència del per­fil baix que sovint té l’acció gover­na­men­tal i par­la­mentària. Aquí, i arreu. Ni tam­poc no dic que la política no mereixi ser cri­ti­cada amb duresa. Al cap­da­vall, és un poder que, pre­ci­sa­ment perquè s’ha cons­tituït democràtica­ment, mereix l’escru­tini rigorós del ciu­tadà més que cap altre poder pri­vat. El que sí que dic és que la retòrica exa­ge­ra­da­ment indig­nada que des­qua­li­fica tota política en si mateixa, que abona la des­con­fiança indis­cri­mi­nada, no té altre fona­ment que arrogància moral. A més, l’anti­política no està ori­en­tada a resol­dre res, sinó que empit­jora el pro­blema que cri­tica allu­nyant encara més el ciu­tadà del polític, abo­nant l’abs­tenció i dei­xant espai als popu­lis­mes més extre­mis­tes. Allò tan vell del “tots els polítics són iguals”, ara es con­ver­teix en la reducció de la vocació política a una supo­sada obsessió per la mera obtenció d’una “buta­queta” i d’una “pagueta”, uns dimi­nu­tius que volen fer més encara més mise­ra­ble l’ofici de polític.

La gran nove­tat, si és que hi ha res de nou sota el sol, és que aquest dis­curs anti­polític no és patri­moni exclu­siu de la crítica anti­sis­tema com es podria pen­sar, sinó que se l’han apro­piat els més ben ins­tal·lats, els grans bene­fi­ci­a­ris del mateix sis­tema. Ara hi ha anti­política no tan sols a les tertúlies radiofòniques o tele­vi­si­ves, sinó als dis­cur­sos –per no dir als ser­mons– dels prin­ci­pals pre­sen­ta­dors mediàtics, de fama reco­guda i ben remu­ne­rats pel sis­tema repre­sen­tat per aquests polítics sis­temàtica­ment bes­can­tats. I n’hi ha als repor­tat­ges, als noti­ci­a­ris i n’hi ha a la publi­ci­tat, inclosa la ins­ti­tu­ci­o­nal. Si el mitjà és públic, el fet és escan­dalós. Però quan es tracta de mit­jans pri­vats amb suports econòmics públics subs­tan­ci­als, la qüestió no és menys con­tra­dictòria.

No és fàcil dis­tin­gir amb rotun­di­tat què dife­ren­cia la crítica política legítima de l’anti­política demagògica i popu­lista. El pri­mer indici, tal com deia al prin­cipi, és que la des­qua­li­fi­cació sigui glo­bal, que no vin­gui ben infor­mada i que no apunti al con­cret. En molts casos, l’anti­política també sol ama­gar la covar­dia de no ser capaç d’asse­nya­lar algú en con­cret, però l’efecte és el mateix. L’altre senyal defi­ni­tiu és que la crítica política vagi car­re­gada de supe­ri­o­ri­tat moral. De fet, una de les mane­res d’ali­men­tar la pròpia vani­tat del comen­ta­rista és eri­gir-se en jutge suprem de les misèries de tots els polítics. Sen­tir-se capaç de menys­prear els altres és la manera de mos­trar-se supe­rior.

Des del meu punt de vista, les raons per lamen­tar la poca qua­li­tat de l’acció política no rauen prin­ci­pal­ment en les per­so­nes que s’hi dedi­quen –amb les matei­xes qua­li­tats i feble­ses que la majo­ria–, sinó en tres fets estruc­tu­rals, cosa que fa que sigui encara més difícil de resol­dre. En pri­mer lloc, i en el nos­tre cas molt par­ti­cu­lar­ment, hi ha el poc poder o, pit­jor, el poder dele­gat que es pot ges­ti­o­nar. Si hi ha poca cosa per gover­nar, és espe­ra­ble que els qui s’avin­guin a posar-hi el coll no siguin aquells que se solen con­si­de­rar “els millors” ni els més ambi­ci­o­sos. O, més ben dit, si tens poc poder, tam­poc pots mos­trar si ets dels millors. El polític difícil­ment pot ser més bo que el poder que admi­nis­tra.

En segon lloc, la qua­li­tat de la política ve deter­mi­nada per les lògiques de par­tit i de si s’uti­lit­zen sis­te­mes meri­tocràtics per selec­ci­o­nar-ne els líders. Però si els par­tits es guien per sis­te­mes buro­cra­tit­zats, de lle­ial­tat per­so­nal i per pagar favors deguts, difícil­ment es poden tenir els millors repre­sen­tants. I en ter­cer lloc hi ha les actu­als lògiques comu­ni­ca­ti­ves de l’acció política. Ara estan tras­bal­sa­des per unes xar­xes soci­als que exas­pe­ren la pola­rit­zació –guia­des per algo­ris­mes opacs–, poden comp­tar poc amb uns mit­jans tra­di­ci­o­nals la rellevància dels quals recula de manera dramàtica, i tot ple­gat afa­vo­reix les mira­des cons­pi­ra­ti­ves, mal­fi­a­des i irri­ta­des.

En con­clusió: que ningú no s’estra­nyi dels avenços dels par­tits popu­lis­tes d’extrema dreta o d’extrema esquerra quan és el mateix sis­tema polític democràtic el que des­til·la anti­política.