El voraviu

El cas d’Ayuso, Casado, Almeida, García Egea, el germà d’Ayuso, Carromero, Casero i companyia confirma que la TIA (Tècnics d’Investigació Aeroterràqüia, agència d’informació fictícia) és una realitat operativa a l’Estat espanyol, i no només la brillant creació de l’enginy i la ploma de l’exuberant i prolífic Francisco Ibáñez. Existeixen i operen. Tots. La TIA en pes té en la política espanyola la zona de confort. Mortadelo, Filemón, el Superintendent Vicente, Bestiájez, Pulgarcitez, Regulez, Gilipollez, Pitorrez, Pardillez, el Professor Bacterio, Ofelia. Tots existeixen i operen. Segur. Ni clavegueres, ni unitats especialitzades de seguretat, ni agències de detectius privades. És la TIA, no en dubteu. Espanya és un guió de còmic, un còmic. Va vestida de Constitució, predica constitucionalisme i vol que el venerem, però és un guió de còmic. Està tot escrit i dibuixat, i és la història que es repeteix. Ibáñez ja havia donat vida al sainet que ara ens ofereixen els partidaris d’Ayuso i els de Casado. Com ja havia donat vida, abans que ens els portessin en cossos i ànimes reals, als altres sainets d’espies que hem viscut. La Camarga de l’Alícia i la jove d’en Pujol. La Kitchen de Rajoy, De Cospedal, Bárcenas i el xòfer. L’espionatge de Joan Oliver a vicepresidents del Barça. Els contractes de Bartomeu amb I3 Ventures. L’operació Catalunya, o els múltiples episodis de l’inefable Villarejo. El gran estat repressor, la democràcia defectuosa de The Economist, és un còmic.

Tal com s’esperava, els resultats de la comissió bilateral Estat-Generalitat varen ser tímids i de mínims, en paraules prèvies del mateix govern de la Generalitat. “Engrunes bilaterals”, tal com comença avui la crònica de Jordi Alemany a El Punt Avui, és el que es varen recollir. Palpable, palpable, es va aconseguir el traspàs de l’estació meteorològica del Turó de l’Home (on aniria prou bé enviar-ne més d’un a veure si refresca les idees). S’ha de ser molt petaner (col·loquialment, gos de casta petita) per trobar històrics els acords d’ahir de la comissió bilateral, com pregona que els ha trobat la portaveu i ministra de Política Territorial, Isabel Rodríguez, i més encara si tu presidies una de les delegacions. Més petaner s’ha de ser per no voler travessar el Pati dels Tarongers perquè no et puguin enquadrar en una fotografia amb un llaç groc. Tan petaner el nivell de la ministra com el que es necessita per autodefinir com un gest valent, com ha fet la diputada Eva Parera, que deixi l’acta de diputada del PP quan ha creat un altre partit (Valents) amb què es pensa presentar a les eleccions i competir amb el que fins ara l’enquadrava. Històrics o petaners? Valents o petaners? Petaners, molt petaners. Tant com Salvador Illa, que definitivament ens acollona. Entre els punts que ha presentat a Aragonès hi ha l’aposta del PSC “per un nou finançament autonòmic per superar el conflicte”. Per quan toqui, és clar. De moment, el PSOE no en vol.

El que es viu a Madrid no és una guerra civil popular –com expliquen alguns fins analistes– que portaria a la implosió del PP, la mort de la gavina i l’adveniment de Vox com el primer partit de la dreta. Ni pensaments. És el somni humit de l’esquerra esteticista que ha de seduir els catalans per ordre de l’Ibex-35, però no. El que es viu a Madrid és el Suresnes de Díaz Ayuso i els que han begut oli són els sociates, als quals els espera un cicle electoral en què el resultat de Gabilondo a la Comunitat de Madrid no serà el pitjor. Han llepat. En qüestió de mesos i a partir d’aquesta suposada guerra fratricida que protagonitzen, els populars construiran una màquina electoral i d’acumulació de poder que no envejarà gens la de Felipe 82 ni Aznar 96. Una màquina que estarà llesta i greixada per a la primera oportunitat, tant si les avancen com si no. L’espectacle pot ser semblant al de quan els socialistes volien linxar Pedro Sánchez i ho van aconseguir en un primer moment. Però no us equivoqueu. Ni Díaz Ayuso és la fleuma de Susana Díaz, ni Pablo Casado té l’altura (sic) de Pedro Sánchez, ni el PP és zona de confort per a mallerengues com ho és el PSOE. Ayuso es va empassar sencer Cs (26) i no va xarrupar Vox, però se’n va beure (9) del PSOE. Ningú aturarà MAR (Miguel Ángel Rodríguez). Va portar Aznar a La Moncloa amb un gir al centre, i ara ho provarà amb Ayuso amb un tirabuixó sobre Casado. Està escrit des de la nit electoral, el 4 de maig.

La setmana passada va ser tan moguda, diversa i heterogènia que ha anat de poc que no se’m passes l’arròs amb un tema que, per més repetitiu que sigui, descarrega adrenalina cada vegada que es produeix. Parlo del ploricó dels treballadors de les televisions públiques, que és el ploricó dels privilegiats quan perden els privilegis, per més que ho vesteixin de llibertat d’expressió. Concretament, el que ha tornat és el ploricó de BTV. Podria haver estat de TV3, o del canal català de TVE, però va ser de BTV. Va ser divendres quan els representants dels treballadors van dir el nom del porc al director, Sergi Vicente, per la retirada de tres programes (Àrtic, La cartellera i La família barris) i l’acomiadament de dotze treballadors que se sumen als nou que ja havien acomiadat al juliol, dels 244 de la plantilla. “L’Ajuntament ja ens va fer saber –explica Vicente– que no ens pot estar rescatant constantment i que hem de trobar la manera de funcionar amb els recursos assignats.” Quins són? En els darrers cinc anys (2016-2020) l’Ajuntament ha assignat a BTV 104.636.337 euros, una mitjana de 20.927.267 euros a l’any. Per contra, gràcies a les audiències aconseguides, han facturat en els darrers cinc anys publicitat per 1.969.341 euros; una mitjana de 393.868 euros a l’any. Si treuen proporcions els sortirà un 98% llarg. Se’n deia a la búlgara, no, de proporcions com aquestes? Ploriquegin pel que ploriquegin, la criatura plora d’aquí.

Entre el cacauet de Putin i l’OTAN a Ucraïna i el sidral armat per Casado i Ayuso al carrer Gènova, ha anat d’un pèl que no paro esment a l’acord del Consell de Ministres extraordinari de divendres. Paga que és gata, per enèsima vegada. No us deu res, a vosaltres, l’Estat espanyol? Sou tan manobres com jo, ja ho veig. En canvi, al pobre Florentino, sí. El dessagnen, aquest home. Divendres els ministres del govern més progressista de la història van aprovar una garrepa indemnització de 1.070 milions d’euros per a Abertis per la reversió a l’Estat del tram català de l’AP-7, que el mes d’agost va eliminar peatges i va passar a ser gratuïta. La bitlletada s’haurà de pagar, trinco-trinco, abans no s’acabi el febrer, però ja veurem quina cua porta, perquè l’empresa en reclama 4.200, de milions. No els estranyi que un mes d’aquests d’un any d’aquests, s’aprovin dues o tres picossades més perquè un tribunal li hagi donat la raó o perquè el govern hagi “descobert” que la tenia. Si no em descompto, la penúltima indemnització del govern més progressista de la història també havia sigut per a una empresa de Florentino, els 1.350 milions del Castor. Recordin, però, que la darrera contingència (1.908 milions) que van aprovar no era per a Florentino. Era per al cànon del ministre Soria i eren per a les pobres empreses a les quals s’havia cobrat indegudament: Iberdrola, Endesa i Acciona, les que més.

S’ha de ser d’una pasta molt especial (l’àvia Neus deia que s’havia de tenir molt de fetge) per dissenyar, fer i aguantar el numeret que avui ha protagonitzat Pablo Casado. És clar que ha aprofitat la sessió de control i s’hi ha acoblat, però l’espectacle ha sigut meritori i la interpretació, sublim. No li han fet ni l’abraçada de l’os i l’han degollat en públic i sense previ avís, com si la matança del porc encara fos una festa popular autoritzada. Ha anat a buscar l’aplaudiment de l’os. Veure i sentir com els que l’havien lapidat, feia uns minuts o unes hores, l’aplaudien en públic sense vergonya. Ha girat en rodó i se n’ha anat a la francesa. Ni ha aprofitat el torn de rèplica. Es devia posar a cent algú com ell, que és en política des de sempre. Casado és un professional de la política que als 41 anys ja queda per als parracs i que no té cap altre ofici ni benefici. Quan el 2008 es va col·legiar com a advocat, ja feia tres anys que presidia Nuevas Generaciones, l’organització juvenil del PP, i des d’un any abans era diputat a l’assemblea de Madrid. Segurament és per això que avui ha exhibit el fetge que ha exhibit. Pels anys que fa que emboca i l’emboquen. Un amic meu que té teories pròpies sustenta que no aconseguirem una regeneració de veritat de la vida política si no es prohibeixen les organitzacions juvenils, que són les que donen ales a ocellots com Casado, que haurà anat d’un pèl que no fos president del govern sense haver tingut vida civil.

A l’unionisme desemmascarat se li ha girat feina perquè té ordres de tornar a activar tots els fronts. S’han descucat, s’han desvergonyit i s’han posat les piles. Per això es reactiva la Fundació Princesa de Girona i per això al president Aragonès li han baixat del tort i del dret, del dret i del revés, pel fet de no anar a la conferència de presidents a La Palma (que al final s’ha suspès perquè ara en Pedro està per la guerra, que ara li volen). Insolidaris, fins i tot, ens diuen. Quin lleig més lleig que fem als canaris que acaben de passar el que acaben de passar. El xantatge emocional com a substitut de l’acció i la negociació política. Siguem bons minyons, sobretot. Empassem-nos principis i conviccions, donem estabilitat a l’adversari polític, no marquem la discrepància ni que sigui de manera educada. Volen xais i ara no pararan fins que ens hi tinguin. Tots a xaiejar mentre consoliden l’olla. Mentre consoliden l’olla i les promeses s’esvaeixen i s’ esborren. Els deutes vells no ens els paguen i els nous es deixen fer vells. La fàbrica de bateries, cap a Sagunt. La proposta de finançament per al 2023, que com que serà any electoral tornaran a ajornar. Els Jocs, només si els fem al 50% amb en Lambán. El corredor mediterrani, per quan el Cantàbric toqui a l’Índic, i el traspàs de Rodalies i el de l’aeroport, per al mateix moment que la comissaria de Via Laietana serà museu de la memòria històrica. Tot per a la setmana dels tres dijous.