Opinió

Opinió

CAP A UN NOU ORDRE MUNDIAL

La guerra i la invasió russa no són admissibles i fins i tot encaixen perfectament en el crim d’agressió del Tribunal Penal Internacional
Comprendre la posició russa, que no implica compartir-la, serveix per saber cap a on vol anar Putin
El paper de la UE hauria de ser el de mediadora, en lloc de veure’s arrossegada a una guerra que cediria aquesta mediació a la Xina
És necessari reaprendre a llegir els russos, cosa que des de la guerra freda hem oblidat

El pro­blema de la guerra entre Rússia i Ucraïna és que Occi­dent ha estat molt hàbil a l’hora de con­tro­lar el relat i esta­blir quin és el marc en què aquest relat s’ha de moure, per la qual cosa, com en tota guerra, qual­se­vol afir­mació que no està dins d’aquest dis­curs uni­forme és molt cos­tosa de man­te­nir. No obs­tant això, i com sem­pre passa en aques­tes situ­a­ci­ons, les coses no són ni blan­ques ni negres i, en aquest cas, es bar­re­gen amb unes impor­tants dosis de rus­sofòbia, espe­ci­al­ment arre­la­des a Espa­nya i que es con­ta­gien també a Cata­lu­nya.

Hi ha temes en què és fàcil posi­ci­o­nar-se: la guerra i la invasió russa no són admis­si­bles i fins i tot encai­xen per­fec­ta­ment en el crim d’agressió, tal com està defi­nit en l’arti­cle 8 bis de l’Esta­tut de Roma del Tri­bu­nal Penal Inter­na­ci­o­nal. Crec que tots estem d’acord en això, o que hi hauríem d’estar.

A par­tir d’aquí, les coses reque­rei­xen una anàlisi molt més pro­funda, sobre­tot perquè si a Putin li surt bé aquesta jugada, entraríem en un nou ordre mun­dial en què tot seria molt més com­plex que els can­vis que van com­por­tar els atemp­tats de l’11-S del 2001 que, al final, van impli­car una certa hege­mo­nia nord-ame­ri­cana, un canvi en matèria dels nos­tres drets i lli­ber­tats i una repressió bru­tal però infruc­tu­osa dels movi­ments isla­mis­tes, que han anat sent des­mun­tats i reem­plaçats per uns de nous sense que el pro­blema de fons s’hagi solu­ci­o­nat. Ales­ho­res, no es va ges­tar un canvi en l’ordre mun­dial, cosa que sí que podria ocórrer a par­tir d’aquest nou esce­nari. Com­pren­dre la posició russa, que en cap cas implica com­par­tir-la, ser­veix, entre altres coses, per saber cap a on vol anar Putin, fins on vol arri­bar i quins serien els esce­na­ris si les coses li sur­ten bé i, també, si li sur­ten mala­ment.

No podem obli­dar que una part del pro­blema actual sor­geix en el mateix moment en què s’espe­rona la peres­troika i es pro­du­eix la cai­guda del mur de Berlín, la des­in­te­gració de l’URSS, la des­a­pa­rició del Pacte de Varsòvia, l’occi­den­ta­lit­zació dels països de l’Est i el des­mem­bra­ment del movi­ment dels països no ali­ne­ats. La manera com es va trac­tar l’extinta URSS, així com el tri­om­fa­lisme amb què es va expan­dir l’OTAN i es va viure l’occi­den­ta­lit­zació dels països de l’Est ha gene­rat un res­sen­ti­ment a Rússia les con­seqüències del qual estem veient ara. A par­tir d’aquí, Rússia ha estat, pri­mer humi­li­ada, després igno­rada i, final­ment, infra­va­lo­rada pel que fa a les seves capa­ci­tats i sen­ti­ments, de manera que s’ha omès, en totes les anàlisis, quina era la for­mació que tenien i tenen els qui avui la diri­gei­xen i que, sens dubte, dis­ten molt de ser comu­nis­tes, tot i que van ser for­mats en un règim comu­nista, amb tot el que això implica. En un moment d’eufòria occi­den­tal, se’ns va obli­dar un fet que era essen­cial: l’OTAN va ser una estruc­tura dis­se­nyada i ges­tada per a una deter­mi­nada con­fron­tació i, a par­tir de la des­a­pa­rició del sub­jecte a con­fron­tar, s’ha trans­for­mat en un ins­tru­ment impe­ri­a­lista que més aviat que tard havia d’entrar en con­flicte amb el sen­ti­ment naci­o­nal rus, que no es va esfu­mar amb la cai­guda del mur de Berlín.

CALIA ESCOL­TAR PUTIN

Si es pogues­sin fer alguns paral·lelis­mes històrics, segu­ra­ment cal­dria retro­ce­dir fins al Trac­tat de Ver­sa­lles –que va ser la lla­vor del sor­gi­ment poste­rior, o de l’enfor­ti­ment, del nazisme a Ale­ma­nya– per tro­bar un esce­nari simi­lar al que s’ha anat vivint a par­tir del 1991, època en què la Xina estava immersa en un esce­nari post-Tia­nan­men de cert aïlla­ment i previ al seu sor­gi­ment com a potència indus­trial, comer­cial i política. Aquest va ser el caldo de cul­tiu per a l’enfor­ti­ment d’un espe­rit naci­o­nal molt sòlid, dins d’un marc autocràtic, en què els que pre­nen deci­si­ons com­par­tei­xen amb Putin els sen­ti­ments naci­o­nals, la neces­si­tat de sacri­fici i el desig de res­sor­gi­ment d’una gran Rússia que sigui capaç de jugar al món el paper que cre­uen que li cor­res­pon, i això a pesar que se l’ha mar­gi­nat dels grans espais de decisió mun­dial, com ara la mateixa OTAN i la Unió Euro­pea. No obli­dem que aques­tes claus estan en l’últim dis­curs de Putin (“vaig ofe­rir a Clin­ton entrar a l’OTAN” i “la UE ens va rebut­jar”), a qui no només no hem pres­tat atenció, sinó que supo­sats experts han ridi­cu­lit­zat i estig­ma­tit­zat quan calia escol­tar-lo aten­ta­ment per fer una anàlisi de la situ­ació a què ens enfron­tem. I compte!, no es tracta d’estar d’acord amb aquest dis­curs, sim­ple­ment de pres­tar-li atenció per tro­bar les claus d’una situ­ació com­plexa que ens pot por­tar a un esce­nari on ningú es voldrà tro­bar.

A Rússia li passa el mateix que li va pas­sar a l’Ale­ma­nya nazi, guar­dant sem­pre les distàncies històriques, i és que està neces­si­tada d’un “espai vital” (un Lebens­raum) i, en aquesta recerca, Ucraïna juga un paper essen­cial, par­tint del com­pli­ment de dues pre­mis­ses impor­tants: fer hegemònica la sor­tida al mar Negre i recu­pe­rar àmplies zones que en l’ima­gi­nari post­soviètic són impor­tants, com ara tota la costa d’Odessa. Rússia, amb Putin al cap­da­vant, fins ara sòlida­ment escu­dat pels sec­tors que com­par­tei­xen el poder amb ell –no hem de con­fon­dre el suport dels pode­ro­sos amb el suport dels ciu­ta­dans–, s’ha embar­cat en una dinàmica que, com dic, si els surt bé impli­carà la ges­tació d’un nou ordre mun­dial i si li surt mala­ment com­por­tarà no només la cai­guda de Putin, sinó la deses­ta­bi­lit­zació de Rússia i el seu enfon­sa­ment durant molt de temps, amb el perill que això també té per a Occi­dent, mal­grat que ara els ardors bèl·lics no per­me­tin veure-ho.

Asse­re­nem-nos i pen­sem: debi­li­tar Rússia és enfor­tir la Xina; es vul­gui o no veure així, aquesta és la rea­li­tat, i Occi­dent no ha d’entrar en aquest joc, en què l’únic gua­nya­dor, sense ni tan sols des­pen­ti­nar-se, seria el règim xinès, amb tot el que això impli­ca­ria per a Occi­dent. La guerra, amb les seves bru­ta­li­tats i inhu­ma­ni­tats, ens impe­deix ana­lit­zar les coses amb la fre­dor que el moment reque­reix, de manera que s’ha pas­sat d’una anàlisi geo­es­tratègica serena a una de con­fron­tació entre bons i dolents, quan el dolent de veri­tat encara ni tan sols ha sor­tit a jugar. En l’esce­nari actual, només es pot fer una anàlisi glo­bal, valo­rar les opci­ons de futur i esco­llir quin és el camp on es vol jugar, si al pit­jor, al dolent o al que acabi sent mit­ja­na­ment accep­ta­ble.

El pit­jor dels esce­na­ris –des­car­tat un con­flicte nuclear per les seves con­seqüències– seria des­truir Putin i els qui li donen suport, ja que com­por­ta­ria l’enfon­sa­ment de Rússia amb el con­següent sor­gi­ment d’una sèrie de dis­tor­si­ons de poder dins la mateixa Rússia –inclòs, però no limi­tat, un des­con­trol de l’arse­nal nuclear i d’altres arse­nals no menys peri­llo­sos i mortífers– i l’enfor­ti­ment de la Xina amb el que això impli­ca­ria a curt i mitjà ter­mini. A curt ter­mini, la Xina es podria expan­dir a l’Ori­ent, i a mitjà ter­mini, aca­ba­ria jugant un paper hegemònic en diver­ses àrees com el mateix Ori­ent i, sobre­tot, a Àfrica, on ja estan posi­ci­o­nats pen­sant en un moment així.

L’esce­nari dolent seria que es deixi actuar Putin sense dema­nar con­tra­pres­ta­ci­ons o sense con­di­ci­o­nar aquesta posició; és a dir, dei­xar-lo expan­dir-se sense límits i que això porti Occi­dent a una situ­ació d’asfíxia geo­política que impli­qui la neces­si­tat d’entrar, en el pit­jor dels esce­na­ris, en un con­flicte directe. En aquest esce­nari, però, i fins i tot amb majors incer­te­ses a curt ter­mini, la Xina es veu­ria igual­ment enfor­tida amb les con­seqüències que això tin­dria.

Un esce­nari inter­medi seria el de dei­xar avançar Putin impo­sant-li –per vies nego­ci­a­des en què sobra­rien els bom­bers piròmans com Bor­rell– uns límits que, segu­ra­ment, accep­ta­rien el seu inne­ga­ble desig de divi­dir Ucraïna per satis­fer així les seves neces­si­tats i expec­ta­ti­ves inter­nes, i trans­for­mar aquest país en dues grans zones d’influència: la russa i l’occi­den­tal, dei­xant una estreta o limi­tada sor­tida ucraïnesa al mar Negre però, en gran mesura, lli­gada a Polònia, tot i el cost que això tin­dria en l’aspecte humà, mate­rial i polític. En aquest esquema, sens dubte, es con­so­li­da­rien tres grans eixos de poder d’àmbit mun­dial: Occi­dent –de bra­cet dels EUA–, Rússia i la Xina, i Rússia seria l’encar­re­gada de con­te­nir la Xina a par­tir de la fron­tera que com­par­tei­xen i del posi­ci­o­na­ment que les dues potències tenen, entre altres zones, a l’Àfrica. Tot això sense tenir en con­si­de­ració Corea del Nord, del qual sem­bla que ningú es recorda, tot i que és un país que sem­pre actuarà segons els seus interes­sos par­ti­cu­lars i que pot ser una font addi­ci­o­nal de deses­ta­bi­lit­zació a pesar del rela­tiu con­trol que Pequín hi segueix exer­cint.

L’ENCAIX DE RÚSSIA

D’altra banda, un esce­nari que molts con­si­de­ra­rien òptim seria el de la cai­guda de Putin i el sor­gi­ment d’un nou govern autènti­ca­ment democràtic que cons­tru­eixi una Rússia que trobi el seu encaix a la Unió Euro­pea; no obs­tant això, veig difícil que es donin les con­di­ci­ons perquè aquest tipus de sor­tida es pre­senti ara, i és molt més pro­ba­ble que la cai­guda de Putin, tan desit­jada per molts, acabi sent com la de Sad­dam Hus­sein.

La qüestió és si estem dis­po­sats a assu­mir els cos­tos d’una solució d’aques­tes carac­terísti­ques que impli­ca­ria, entre altres coses, accep­tar la situ­ació cre­ada per Putin, dige­rir la pèrdua d’una part del ter­ri­tori d’Ucraïna, començar un procés de deses­ca­lada ver­bal i mate­rial i, a més, assu­mir el relat que estem al davant d’un nou ordre mun­dial amb tres grans eixos, amb els seus avan­tat­ges, des­a­van­tat­ges i ser­vi­tuds. L’alter­na­tiva és una guerra pro­lon­gada que, més aviat que tard, aca­barà tru­cant a casa nos­tra. Per arri­bar a aquest punt, però, és neces­sari rea­pren­dre a lle­gir els rus­sos, cosa que des de la guerra freda hem obli­dat.

La com­prensió post­mo­derna del món impe­deix, mol­tes vega­des, ana­lit­zar les coses des de la sen­zi­llesa, i alhora com­ple­xi­tat, d’uns esce­na­ris que tenen les seves arrels en errors del pas­sat i que, a més, com­por­ten l’ús d’ele­ments d’anàlisi que tenim en desús. Pre­ten­dre ana­lit­zar un con­flicte sense entrar en les cau­ses és no ana­lit­zar-lo sinó, sim­ple­ment, des­criure’l, de manera que és evi­dent que, d’una posició com aquesta no se’n traurà cap con­clusió.

Rússia, des d’una pers­pec­tiva ètica i legal, mai hau­ria hagut d’envair Ucraïna, però si volem bus­car solu­ci­ons pot­ser caldrà aban­do­nar algu­nes posi­ci­ons sim­plis­tes i, par­tint de les cau­ses d’aquesta invasió, bus­car una res­posta que per­meti no ja rebai­xar la tensió, sinó, sobre­tot, tro­bar una sor­tida a un con­flicte que, si seguim piròmans senils, bé ens pot arros­se­gar cap al pit­jor dels esce­na­ris que l’ésser humà es pugui ima­gi­nar. En aquesta via de solució, el paper que cor­res­pon­dria a la Unió Euro­pea hau­ria de ser el d’una espècie de medi­a­dor en lloc de veure’s arros­se­gada a una guerra que com­por­ta­ria la cessió d’aquest paper, el de medi­a­dor, a la Xina.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.