Tribuna republicana
ODA A TOLSTOI
Encara amb el trauma col·lectiu a la pell de dos anys de pandèmia, amb la por i la inquietud global dia a dia expressada en nombre de contagis, UCI i persones mortes als noticiaris, ens trobem ara que a les escoles els nostres infants ja comenten que estem en guerra. La barbàrie d’una amenaça de tercera guerra mundial s’ha construït com a relat polític i mediàtic i és la constatació que aquest món on vivim està deixant el progrés ètic en darrer lloc. L’amenaça nuclear fa anys que està en el punt de mira d’entitats de drets humans, perquè la realitat és que els Estats Units dediquen 778.000 milions de dòlars del seu pressupost a armamentisme, i la Xina, 252.000, unes partides desorbitades.
La necessitat de polítiques de defensa és inqüestionable si sabem que ens cal la policia per a la seguretat pública. Precisament per això és legítim i necessari des del màxim realisme polític accentuar la reorientació en la previsió i evitació de conflictes armats molt abans que aquests esclatin. La diplomàcia eficient i estratègica que s’avança al risc molt sovint està ignorada al mapa de qui prem el botó vermell, o de qui, com ara Putin, està posseït per una psique tirana de pretensió de redemptor global costi el que costi.
Em pregunto fins a quin punt estem protegint adequadament els nostres infants i adolescents. Segurament és difícil reequilibrar l’espai informatiu i permetre espais de creixement menys saturats de barbàrie o de por. Això no treu, però, que quan llegim la xifra de problemes de salut mental creixent entre la població, ens adonem que la fragilitat i la vulnerabilitat humanes també són i han de ser objecte de la salut pública.
La crònica de la invasió d’Ucraïna, la necessària defensa i els clarobscurs de la geopolítica i tot allò que mai sabrem han estat àmpliament analitzats aquests dies, i la història dels propers mesos ens dirà cap on es decanten els esdeveniments.
La guerra s’ha apoderat de les cases i de les comunitats de veïns i està ocupant les pantalles, les converses i les angoixes del nostre dia a dia d’una manera estratosfèrica. Això contrasta amb el desconeixement absolut de moltes altres guerres i drames coetanis.
Una situació inacceptable en l’àmbit polític i propera en la geografia, prou analitzada aquests dies, està en part decantant-se cap a una anàlisi sense matisos i cap a una inflació d’alarma nuclear que, si és certa, serà un desastre, i si és infundada no evitarà costos emocionals ni de salut pública entre la ciutadania.
L’“estem en guerra” a Europa s’ha instaurat, i malgrat els esforços diplomàtics i els lideratges prudents i actius per albirar solucions polítiques, com ara el del president Macron, que manté el fil obert amb Putin, la construcció d’un relat està penetrant com mai en un espai ja prou castigat psicològicament.
Al Museu de Moscou es guarden els centenars de cartes de qui potser és el millor autor literari de la història. Un home extraordinari que va mantenir correspondència amb poetes, polítics, músics o presoners, Lev Tolstoi. L’autor de Guerra i Pau, per rellegir ara. Aquests darrers dies, i tornant la mirada als nostres infants i joves, he evocat quan fa vint anys vaig comprar a la biblioteca del Museu d’Orsay un conte escrit per Tolstoi i editat amb unes il·lustracions magnífiques: Philipok. Molts vespres de la infantesa de la meva filla, ja llunyans, aquest era el conte triat. La història d’un nen d’un poble de la Sibèria russa que encara petit per anar a l’escola, fuig de casa quan l’àvia dorm i els pares treballen, per plantar-s’hi després de superar un camí iniciàtic amb llops, neu abundant i veïns hostils. El mestre, amb una bufanda vermella, l’acull a classe i somrient li pregunta: “Per què ets aquí?” I ell respon. “Per aprendre a llegir.” I el mestre demana. “Saps escriure alguna paraula?” I el nen, orgullós, li diu: “Sí, el meu nom, Philipok.” El mestre l’accepta, amb un, “molt bé, per aquí es comença”. La sensibilitat i la tendresa de l’autor i de la història d’aquest nen petit amb afany per saber ens pot servir aquests dies per emmirallar-hi els nostres infants i el que es mereixen que els oferim, que és la llibertat. Ara els estem empresonant en esdeveniments globals.
Tolstoi sabia que la llibertat és una conquesta des de la infantesa i que la cultura i la passió per l’educació eren la millor eina per al futur col·lectiu. Va inspirar Gandhi, Luther King, i encara avui el seu llegat literari ofereix una mirada de la barbàrie potencial de l’ésser humà, però també de la gran capacitat d’alteritat i estima a través d’una cultura amb accés universal. Ell va crear una escola per als fills dels camperols; els ensenyava al jardí, escrivia llibres i va posar la paraula respecte (envers ells i els altres) a la porta d’entrada.
