LES REGLES D’UNA GUERRA

Per molt que s’hi insisteixi no deixa de ser necessari repetir-ho una vegada i una altra: és evident que la invasió d’Ucraïna per part de Rússia és un acte d’agressió del qual és responsable el president rus, Vladímir Putin. Dir el contrari seria negar la realitat i desconèixer el marc jurídic que regula aquest tipus de grans crims internacionals. A partir d’aquesta agressió inicial (clarament delictiva), les parts en conflicte, com sempre passa en totes les guerres, tendeixen a envilir-se i comencen a endinsar-se en una dinàmica en què deixen d’existir bons i dolents i tots cometen actes que, igual com passa amb el crim d’agressió, estan perfectament tipificats en l’ordenament penal internacional.

N’hi ha prou amb citar un exemple que conec molt bé: sempre he sostingut que les agressions constants d’Israel a la Franja de Gaza constitueixen, com a mínim, crims de guerra, a pesar que la comunitat internacional, majoritàriament, sempre ha mirat cap a una altra banda. Sé que tan sols per haver llegit fins aquí, molts diran que soc propalestí, tot i que els convido a seguir llegint. Dit això, que la potència agressora sigui Israel no implica que, des de l’altre bàndol, en diverses o reiterades ocasions, no s’hagin comès, també, grans crims. Així ho vaig posar de manifest en un informe que vam elaborar diversos juristes el 2009 després de l’operació Plom Fos, en què vam concloure que Israel era responsable de diversos crims de guerra, i que Hamas, com a força de control del seu territori, també ho era, tot i que en menor mesura (per qui vulgui saber què vam observar, investigar i concloure, pot consultar l’informe No safe place, en què es pot comprovar que vam mantenir uns criteris tecnicojurídics que no van agradar a cap dels investigats com a responsables dels fets).

La justificació de Hamas va ser que ells havien estat agredits per part d’Israel, que només es defensaven, i la d’Israel, que Hamas representava un risc seriós per a la seva seguretat i que havia comès actes terroristes al seu territori. El problema és que, envilits per la guerra, uns i altres havien comès actes que tenien i tenen el seu perfecte encaix en l’ordenament penal internacional i, per tant, com a experts objectius, així ho vam reflectir en l’informe i així vam fer saber als responsables de Hamas les nostres troballes i conclusions, que no els van agradar gens.

És evident que en aquest conflicte, com ara succeeix a Ucraïna, hi ha una clara desproporció entre el que fan les forces militars russes i el que fan les ucraïneses; és clar que les primeres van agredir i les segones es van defensar, però a partir d’aquí, tota guerra té unes regles, i qui se les salta incorre en responsabilitat penal internacional, sigui del bàndol que sigui. No veure això i pensar que la guerra no envileix és no saber de què s’està parlant i és no haver vist mai una guerra, ni les seves conseqüències, de prop.

Establir la realitat, determinar els fets i exigir als seus autors responsabilitats és una tasca que s’ha de fer a posteriori, de manera serena i metòdica, però, sobretot, amb unes dosis importants d’imparcialitat que permetin que la veritat no s’assembli tant a la propaganda i sí al que realment va succeir.

La guerra a Ucraïna no és diferent d’altres guerres. Tanmateix, com que ens queda més a prop, ens afecta molt més, però, no obstant això, no podem perdre de vista que és evident que els dos bàndols han d’estar actuant d’una manera que els estats civilitzats ni podem emparar ni podem permetre; fer el contrari és, simplement, destruir allò que tant temps ha costat construir.

Com dic, les guerres, en l’actualitat i des de ja fa molt temps –per molt que no ens ho creguem– tenen unes regles, i qui se les salta ha de respondre dels seus fets, tot i que la responsabilitat no se’ls exigeixi fins al final del conflicte o, en alguns casos, mai per diverses raons que no cal detallar, però que moltes vegades es deriven del mateix resultat de la guerra.

En qualsevol cas, per poder fer l’exercici d’exigència de responsabilitats un dels majors obstacles és la determinació dels fets delictius –perquè no tot el que passa en una guerra és delictiu, tot i que sigui inhumà i immoral– i la recerca de proves que, a més, es veu dificultada per la mateixa guerra i, sobretot, per la tendència humana a destruir qualsevol vestigi de prova, la qual cosa obliga els investigadors a dur a terme processos molt complexos, durs i poc gratificants.

Quan la guerra d’Ucraïna acabi, que confiem que sigui aviat, caldrà fer aquest mateix exercici i s’hauran d’exigir responsabilitats a tots aquells que hagin comès actes penalment rellevants. Per a aquest procés, s’haurà de comptar amb persones professionalment qualificades i que, a més, reuneixin una sèrie de requisits, entre els quals ser capaços de mantenir la imparcialitat i que les seves conviccions, creences o preferències no els ennuvolin la vista.

Els ardors guerrers d’avui no han de condicionar la futura exigència de responsabilitats, com tampoc ho han de fer respecte a l’establiment d’uns fets que, ens sorprendrem, potser no encaixen amb tot el que se’ns ha anat explicant. Tanmateix, n’estic segur, tampoc serviran per exculpar qui té la principal i màxima responsabilitat en el primer dels delictes: el crim d’agressió.

Només després d’un procés així, amb fortes dosis d’autocrítica però també d’honestedat intel·lectual, tindrem les bases per intentar que les coses de la política, també de la geopolítica, no ens tornin a arrossegar a un terreny com aquell en què avui ens trobem i que, si no s’atura a temps, bé ens pot portar fins a un autèntic holocaust nuclear… Confiem que en aquest xoc de trens algun dels conductors, o tots dos, acabin sent sensats.