LA COMISSIÓ EUROPEA TÉ UN PROBLEMA

Quan veiem que els principis i valors que han de sustentar la Unió Europea es veuen postergats, mediatitzats o retallats en la suposada recerca d’una seguretat que no és tal i a canvi d’una indeguda complaença amb interessos que, en definitiva, ens són alienes, serà, segurament, a determinades institucions de la mateixa Unió, com són el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) i el Tribunal General de la Unió Europea (TGUE), a les quals es demanarà o s’encomanarà la defensa d’aquests pilars democràtics en què cal sustentar una Unió que estava cridada a ser un espai de llibertat i seguretat sense fronteres interiors.

La manera com l’executiu europeu s’està conduint, amb el consegüent allunyament dels valors o principis fonamentadors de la Unió, necessita un contrapès eficaç, eficient i enèrgic que actuï com a element corrector de determinades tendències i mesures que no ajuden gens a gestar o acabar de consolidar aquest ideal d’espai únic del qual ens han anat parlant, i amb el qual a molts ens han seduït, en les darreres dècades.

La Unió, que encara dista de ser una autèntica federació o confederació d’estats, sí que té una dinàmica de funcionament, almenys en els òrgans gestors del seu poder, que obliga a l’existència de contrapesos adequats, i fins ara aquesta funció està encomanada, especialment, al TGUE com a òrgan revisor de les decisions que adopten les diverses institucions de la Unió, i, amb més o menys encert, fins ara, ha complert amb aquesta comesa.

Pensar, com fan alguns, que un òrgan executiu, o assimilable a un executiu, com és la Comissió pot actuar impunement sense cap mena de contrapès o contrapoder és tant com renunciar a alguns principis bàsics com són el de caràcter democràtic de les institucions, la separació de poders i la interdicció de l’arbitrarietat i, per això, en diversos tractats –dret primari de la Unió– es preveu la intervenció, en primera instància, del TGUE com a òrgan revisor, fins i tot corrector, de determinats comportaments que són incompatibles amb l’essència d’allò que està cridat a ser l’espai comú europeu; en segona instància, aquesta funció correspondria al TJUE.

Insisteixo, moltes de les diverses resolucions que estan adoptant des de la Comissió Europea són autèntics atemptats als principis rectors de la Unió, vulneracions flagrants dels drets i llibertats reconeguts en la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea i, també, de moltes normes emanades, entre d’altres, de l’òrgan on rau la sobirania europea, que no és altre que el Parlament Europeu.

Els arguments pels quals molts s’estan posant de perfil davant les vulneracions que comet la Comissió els conec, però cap, per molt greus i urgents que resultin determinats escenaris actuals, permet ni retallar llibertats ni modificar la base sobre la qual s’ha anat construint un espai de llibertat i seguretat comú sense fronteres interiors; un espai on tots ens sentim còmodes.

Encara més, en situacions com la que s’està vivint –a partir de la il·legal invasió russa d’Ucraïna– és, justament, quan les autèntiques democràcies i els veritables demòcrates són posats a prova per, des d’una talaia de superioritat moral, sense renúncia ni apartament dels seus principis, aconseguir sobreposar-se a aquests problemes sense arrossegar els seus pobles a escenaris que no acaben diferenciant-se d’aquells que es diu combatre.

No és la primera vegada que les democràcies europees es veuen enfrontades a escenaris bèl·lics, a conflictes complexos i a situacions en què se les ha posat a prova no ja com a pobles sinó en les seves autèntiques essències, i si hi ha alguna cosa que va reforçar aquestes democràcies en el passat va ser no apartar-se, justament, d’aquells principis i valors que les definien com a tals.

La gran diferència entre el passat i el present, per tant, en la manera com s’aborda el conflicte, no rau en la complexitat o gravetat del conflicte sinó en la qualitat dels que ens governen, en la pasta de la qual estan fets i en la intensitat dels seus respectius compromisos amb els valors democràtics.

La Comissió Europea, en la seva estructura i representativitat actual, té seriosos problemes de qualitat democràtica i això és evident perquè, majoritàriament, als seus comandaments no es troben estadistes sinó autèntics vividors de la política a qui tant se’ls en dona una manera de fer-la que una altra.

D’exemples d’això, n’hi ha molts, sens dubte la imparable verborrea i els ardors bel·licistes del Sr. Borrell serveixen per il·lustrar el que dic, però, sense ànim de personalitzar les crítiques, quin millor exemple que la posició que el 5 d’abril va sostenir la Comissió Europea davant del TJUE en les prejudicials del jutge Llarena.

Plantejar, com es va fer en aquesta sala de justícia, que els drets i llibertats individuals reconeguts i garantits en la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea (la Carta) depenien de l’acreditació d’un risc sistèmic o generalitzat de vulneració de drets en un determinat país és tant com negar la mateixa existència dels drets i llibertats individuals o supeditar la seva garantia a aquest risc sistèmic o generalitzat de la seva vulneració.

Sembla un embarbussament, però no ho és: per a la Comissió, en aquests moments, els ciutadans només som titulars de drets i llibertats en funció de com de malament funcioni un determinat estat; òbviament, un criteri així de totalitari, antidemocràtic i contrari a la Carta és una cosa que només cal esperar d’un “executiu” al qual la democràcia i els ciutadans li importin poc o gens.

El mateix passa amb múltiples, precipitades i il·legals decisions adoptades aquests mesos per la mateixa Comissió i que tant han aclamat aquells que no són capaços d’entendre que en matèria de drets i llibertats fer un pas enrere és retrocedir molts metres si no quilòmetres.

És per això, i per moltes més coses, que el paper que, com a contrapoder, assumeixin tant el TGUE com el TJUE serà essencial no només en el conflicte entre el Regne d’Espanya i Catalunya sinó, sobretot, en la configuració que es pretén donar a, com dic, un espai de seguretat i llibertat sense fronteres comunes en què tots, incloses les minories nacionals, ens sentim segurs, lliures i reflectits.

En definitiva, ara toca més Europa i no menys com pretenen fer-nos creure des de la Comissió, des dels diversos governs dels estats membres i des de molts mitjans de comunicació que ràpidament s’han alineat amb un escenari de pensament únic en el qual, creguin-me, més d’hora que tard molts, massa, acabarem sentint-nos més que incòmodes.