El voraviu

Fa 54 anys, la Pepita Juanals Saballs i en Narcís Dausà Massa van obrir la Llibreria Castell, a la plaça Major de Calonge, i la van portar fins a l’octubre del 78, quan la van traspassar per anar a dur-ne una altra a Olot. Per al seu fill Jordi i per a tota la patuleia que l’estiu del 1968 complíem 10 anys, la llibreria va ser un vèrtex del triangle màgic d’adolescència i primera joventut. La llibreria, el mateix castell i el Bar del Centro, que regentava un altre matrimoni mític d’aquella generació, la Margarita Aliu i en Joan Cebrià. Mantinc al disc dur el rètol lluminós: “Llibreria Castell. Antiga Casa Xaró”. A en Jordi, li ho vam posar de sobrenom i fèiem emprenyar la Pepita. “Hi és, en Xaró?” Sabíem la resposta. “No n’hi ha cap, de Xaró, i en Jordi és a repartir.” Quantes vegades, en sentir-la acostar-se, havia recol·locat bé a la prestatgeria la Interviú o la Playboy. I en Siset, primer Mobylette i anorac i, després, 600, cada dia a la Vincke a Palamós. I de seguida que ens veia esperar en Jordi per marxar, sempre la mateixa pregunta: “On aneu a fer mal, Valls?” En Siset sempre m’hi ha afegit una s, “Valls”. Avui, també. Ha deixat la residència per venir al tanatori a dir l’últim adeu a la Pepita. Feia Déu i sa mare que no ens vèiem, però m’ha reconegut, i als 94 anys m’ha mantingut la s: “Això està llest, Valls.” Li he demanat que no, que no ho donés per enllestit, i espero que em faci cas pels fills, nets i besnets. La Pepita ja descansa en pau, Siset.

Els que ja fa anys que hem voltat, com diria l’àvia Neus, la Seca, la Meca i la Vall d’Andorra, entenem fins a quin punt posa el dit a la nafra el president Torra quan parla de la Generalitat com la cinquena diputació. Dol, dol molt, però cada dia la realitat és més això: la Generalitat com a cinquena diputació. Tant que havíem parlat de tancar-ne quatre i n’hem obert una cinquena! S’entén bé el que diu el president Torra quan parla del problema que representa la professionalització de la política i el zoo de gripaus que s’han d’empassar i s’empassen els polítics professionals per arribar actius i rellevants al final de la seva carrera. Empatxats de gripaus acaben molts d’ells. No són els partits el problema de la política, són els professionalitzats dels partits. Per això també comparteixo amb el president Torra i Jordi Cuixart la idea dels lideratges compartits i per això també crec que una llei electoral és imprescindible i que és una vergonya que no es faci. Comparteixo amb el president Torra (amb qui dijous vaig tenir una xerrada en públic organitzada per l’ANC) que la figura del diputat de districte com tenen els anglosaxons i la figura dels referèndums continus com fan els suïssos, serien aportacions imprescindibles en la República del segle XXI. Però no serà ni una cosa ni l’altra perquè els resultats serien de mal menar pels professionals de la política. Fins i tot en l’autonomia que administrem, en la cinquena diputació.

Des de la precampanya per la sortida el 2010, he aguantat estoicament excel·lents professionals del diari Ara “pujats de to” en la seva relació i consideració amb la resta de la premsa. Des del discurs inicial dels cent mil exemplars que ells serien capaços de vendre en català, al contrari que tots els que ja feia trenta anys que hi batallàvem, i del qual es desprenia com n’havíem sigut, d’inútils, fins a les mentides de nen malcriat i gelosies mal païdes amb què han salpassat el camí. Ara en David Miró, subdirector, ressuscita un vell discurs de l’Avui que va fer fallida i que en el seu moment van rescatar Planeta, Godó i l’ICF i que també hi va fer 32 milions d’euros de pèrdues. Com aquell Avui, l’Ara competeix amb La Vanguardia, diu Miró, no pas amb El Punt Avui. Collonut! Com si volen competir amb la galàxia més llunyana de l’univers. Però no mentiu! No és cert que tinguem el 70% de la difusió a Girona. Hi tenim el 39% (que es miri l’OJD). No és veritat que “actualment” no hi ha cap capçalera que guanyi diners. Nosaltres n’hem guanyat el 2019, el 2020, el 2021 i en guanyarem el 2022 (que ho miri al Registre Mercantil). I sobre l’anunci de les vies que el 2017 ells no varen publicar i nosaltres sí, una dada sobre premis i sancions: tres anys després la Generalitat els “castigava” amb un augment del 5% de la facturació de publicitat i a nosaltres ens “premiava” amb una retallada del 70% (que ho miri al web de Transparència).

Ja han vist com les gasta aquest Feijóo, que ve a centrar el PP i que, segons diuen, ja ha regirat les perspectives a les enquestes? A banda que les enquestes devien tenir moltes ganes de ser regirades, de fet des del primer dia de la seva entronització a Sevilla que ja ens la va engaltar sense contemplacions i amb tota la displicència. Mai no han tingut aturador i no en tenen ni en tindran. A Sevilla va posar proa a la idea del govern de “la majoria”. “La majoria sense les minories xantatgistes.” La majoria és només una? La que més? Si no és absoluta n’hi ha més, de majories? Quantes? Fins on? On acaben les majories i ja comencen les minories? Les minories són totes xantatgistes per definició? O només són xantatgistes si ajuden a formar una majoria en què nosaltres no hi som? Deixem-ho! Deixem-ho, perquè diumenge en una entrevista a l’ABC ja encetava una veta encara millor que la de la “minoria xantatgista”. Ja ha entrat de ple en els amors de les seves vides, l’acatament de les sentències judicials i l’ús social i acadèmic de les llengües. I, és clar, com que ens ha trobat on ens ha trobat, li ha fotut pel broc gros. No només troba essencial i bàsic que complim la sentència del 25%, és que troba que els jutges han tirat baix i que s’ha d’anar al 50%. I sabeu què vol dir això? Que si no deixem de fer el paperina ens empaperinaran ben empaperinats i no hi haurà desempaperinador que ens desempaperini.

No ens hauria d’estranyar gota que en propers paquets de sancions a Putin (el sisè, el setè o el mil tres-cents setanta-tres) s’inclogués la decisió de fer-li un nus a la cua, que deia l’àvia Neus; un nu a sa coa, que diuen a Menorca, o un nuc al rabo, que diuen al País Valencià. Què podem esperar després de sentir la gran anàlisi estratègica de Josep Borrell? Diu que l’exèrcit rus serà el mateix en les properes setmanes tant si comprem gas a Rússia com si no, i que, per tant, el que toca fer és vendre armes a Ucraïna perquè es pugui defensar. És clar que sí! Que es pugui defensar fins a la destrucció total, que després ja li cobrarem la reconstrucció i les armes. Tu sí que en saps, gran Manitou! Tu sí que en saps, oh gran alt representant de la Unió Europea per Afers Exteriors! Ara que l’ha trobat, hauríem d’universalitzar l’argument Borrell, que no es quedi només en la compra de gas, l’exèrcit rus i la defensa d’Ucraïna. Que sigui el gran inspirador de la solidaritat internacional! Llistem totes les mesures que s’han pres en els cinc paquets de sancions aprovats fins ara, i a veure quantes en trobem que facin que l’exèrcit rus deixi de ser el mateix en les properes setmanes. Però quina setmana deixarà de ser el mateix l’exèrcit rus mentre li anem comprant el gas? Com n’hem de dir? Cercle diabòlic? Cercle infernal? La qüestió no són les properes setmanes. La qüestió és que tenir el gas obert és com fer-li un nus a la cua.

El diari creat per José Antich, el que titula amb endevinalles, ha declarat una guerra oberta entre nosaltres i l’Ara. Ho desmenteixo. Ni estem en guerra ni passem comptes. Dilluns vaig donar unes dades nostres contrastables, que el subdirector de l’Ara equivocava. Els fets són sagrats i les opinions són lliures. Periodisme. Res més. Cap guerra. Ni amb l’Ara ni amb ningú. Tinc altra feina! La guerra deu ser d’El Nacional, perquè Bernat Dedéu avançava un pas. “ Premsa en guerra ”. I li feien d’orquestra els amics d’ El Triangle i d’ E-notícies . Cap va trucar per demanar la declaració. Varen llegir un article i la varen declarar ells. Ja s’ho faran! He posat enllaços per si busquen clics, que a vegades passa, amb el periodisme tan modern i tan barceloní. Torno als fets (són sagrats) perquè, entretingut a fer de Déu pare, Déu fill i Déu esperit sant, en Bernat no s’ha fixat que les diu de l’alçada d’un campanar. O no en té ni idea o es fa trampes al solitari per poder quadrar teories. Aquell Avui tan de tot en què ell excel·lia no va arribar mai a un 7% de quota de mercat (exemplars en relació amb els totals) i El Punt Avui passa del 17%. És un fet. Per bons que fossin ells i “tanoques” nosaltres. Sobre el diner de la Generalitat, també una dada. Per nosaltres és un 11% de la facturació i per El Nacional, un 21%. Cada terra fa sa guerra, diria l’àvia Neus, però en periodisme la mentida és botó nuclear. Per trempats que us cregueu, no l’hauríeu de tocar.