POTSER NO ENS ODIEN, PERÒ TAMPOC ELS FEM POR

Llegeixo en un article recent de Xavier Graset a El Punt Avui una frase atribuïda a l’emperador de l’Imperi romà, Gai Juli Cèsar August Germànic, conegut amb el nom de Calígula, que diu: “Que m’odiïn, mentre em tinguin por.” I de seguida em ve al cap que si bé no es pot dir que els catalans siguem odiats pels espanyols, el que és cert és que, a hores d’ara, tampoc no els fem por. Certament, odi no és el terme adequat per analitzar els sentiments negatius que ha desvetllat la confrontació sobiranista entre Espanya i Catalunya, però, en canvi, és indiscutible que l’Estat ens va tenir por, molta por, durant la dècada gloriosa de l’independentisme (2007-2017), mentre que ara, amb la força de la repressió, la por ha canviat de banda.

La prova definitiva per saber que l’Estat ens va tenir molta por s’ha demostrat aquesta setmana amb els detalls dels casos d’espionatge. Que ens espiaven, prou que ho sabíem des que van arribar grans contingents de policia espanyola especialitzada en aquests afers –expertesa obtinguda al País Basc– i es van instal·lar en unes dependències a la Diagonal. Ho sabíem, i el costum de deixar els mòbils fora dels espais de reunions sensibles es va fer habitual. D’altra banda, que els estats espiïn, no ha de sorprendre. La història és ben coneguda i ha estat font d’inspiració de centenars de novel·les i pel·lícules. Però una cosa és l’espionatge en temps de guerra, i una altra l’espionatge en contra d’un cas de deliberació política que els catalans sempre hem plantejat de manera democràtica i a cara descoberta.

Els havíem fet por, sí. I n’havíem d’haver fet molta perquè haguessin de recórrer a un instrument com aquesta costosíssima aplicació –pel preu i pels riscos en reputació política– anomenada Pegasus. Ara bé, la resposta institucional que s’ha donat a l’escàndol ha demostrat que això de fer por és cosa del passat. D’una banda, hem vist que els responsables d’aquesta greu vulneració de drets fonamentals han fet i faran com si sentissin ploure. Estan convençuts que, ara sí, el suflé ha baixat i que ja han desarticulat l’independentisme. Però, sobretot, s’ha vist que fer por era cosa del passat quan les nostres pròpies institucions, conscients que viuen retirades al palau d’hivern del mentrestant, hi han respost de manera indigna i poruga. Demanar a qui t’ha espiat per fer més efectiva la seva repressió a la teva proposta democràtica que ara s’esforci a restaurar la confiança, semblaria un acudit dolent si no fos perquè, a més, fa avergonyir els qui havíem cregut que el desafiament independentista a què fa quatre dies ens havíem compromès era seriós.

En unes altres circumstàncies, si s’hagués mantingut el torcebraç de la confrontació democràtica amb l’Estat, l’escàndol per l’operació d’espionatge, aquest Catalangate, hauria pogut ser el desencadenant d’una nova ofensiva democràtica, a l’empara d’institucions internacionals i qui sap si d’Europa i el seu sistema judicial. Hauria pogut fer esclatar, novament, grans mobilitzacions populars i hauria fet callar els militants en l’equidistància, sempre còmplices objectius –volgudament o no– de l’unionisme. Però ha arribat quan la política catalana s’ha posat de panxa enlaire, confiant que l’enemic l’hi gratarà amb condescendència. Ara, les cares serioses i les paraules amenaçadores –amb terminis imprecisos– dels nostres dirigents segur que no han fet perdre ni un minut de son als aparells de l’Estat espanyol, començant pel seu govern i acabant amb allò que, eufemísticament, se’n diu intel·ligència, en qualsevol cas protegida pel sistema judicial.

Sigui com sigui, ens queda la satisfacció de saber que amb tant d’aparell i sofisticació intel·ligent l’Estat no va ser capaç de trobar ni una sola urna ni parar l’1-O. Queda l’experiència de saber que el que més por els feia eren els somriures –sí, els somriures que tant s’han escarnit– d’aquella revolució democràticament exemplar que havíem emprès. I, sobretot, queda l’esperança que el dia que ens espolsem aquesta por injustificada que ara arrosseguem, tornarem a somriure i els tornarem a fer por. Molta por.