POTSER NO ENS ODIEN, PERÒ TAMPOC ELS FEM POR

Lle­geixo en un arti­cle recent de Xavier Gra­set a El Punt Avui una frase atribuïda a l’empe­ra­dor de l’Imperi romà, Gai Juli Cèsar August Germànic, cone­gut amb el nom de Calígula, que diu: “Que m’odiïn, men­tre em tin­guin por.” I de seguida em ve al cap que si bé no es pot dir que els cata­lans siguem odi­ats pels espa­nyols, el que és cert és que, a hores d’ara, tam­poc no els fem por. Cer­ta­ment, odi no és el terme ade­quat per ana­lit­zar els sen­ti­ments nega­tius que ha des­vet­llat la con­fron­tació sobi­ra­nista entre Espa­nya i Cata­lu­nya, però, en canvi, és indis­cu­ti­ble que l’Estat ens va tenir por, molta por, durant la dècada glo­ri­osa de l’inde­pen­den­tisme (2007-2017), men­tre que ara, amb la força de la repressió, la por ha can­viat de banda.

La prova defi­ni­tiva per saber que l’Estat ens va tenir molta por s’ha demos­trat aquesta set­mana amb els detalls dels casos d’espi­o­natge. Que ens espi­a­ven, prou que ho sabíem des que van arri­bar grans con­tin­gents de poli­cia espa­nyola espe­ci­a­lit­zada en aquests afers –exper­tesa obtin­guda al País Basc– i es van ins­tal·lar en unes dependències a la Dia­go­nal. Ho sabíem, i el cos­tum de dei­xar els mòbils fora dels espais de reu­ni­ons sen­si­bles es va fer habi­tual. D’altra banda, que els estats espiïn, no ha de sor­pren­dre. La història és ben cone­guda i ha estat font d’ins­pi­ració de cen­te­nars de novel·les i pel·lícules. Però una cosa és l’espi­o­natge en temps de guerra, i una altra l’espi­o­natge en con­tra d’un cas de deli­be­ració política que els cata­lans sem­pre hem plan­te­jat de manera democràtica i a cara des­co­berta.

Els havíem fet por, sí. I n’havíem d’haver fet molta perquè hagues­sin de recórrer a un ins­tru­ment com aquesta cos­tosíssima apli­cació –pel preu i pels ris­cos en repu­tació política– ano­me­nada Pega­sus. Ara bé, la res­posta ins­ti­tu­ci­o­nal que s’ha donat a l’escàndol ha demos­trat que això de fer por és cosa del pas­sat. D’una banda, hem vist que els res­pon­sa­bles d’aquesta greu vul­ne­ració de drets fona­men­tals han fet i faran com si sen­tis­sin ploure. Estan con­vençuts que, ara sí, el suflé ha bai­xat i que ja han des­ar­ti­cu­lat l’inde­pen­den­tisme. Però, sobre­tot, s’ha vist que fer por era cosa del pas­sat quan les nos­tres pròpies ins­ti­tu­ci­ons, cons­ci­ents que viuen reti­ra­des al palau d’hivern del men­tres­tant, hi han res­post de manera indigna i poruga. Dema­nar a qui t’ha espiat per fer més efec­tiva la seva repressió a la teva pro­posta democràtica que ara s’esforci a res­tau­rar la con­fiança, sem­bla­ria un acu­dit dolent si no fos perquè, a més, fa aver­go­nyir els qui havíem cre­gut que el des­a­fi­a­ment inde­pen­den­tista a què fa qua­tre dies ens havíem com­promès era seriós.

En unes altres cir­cumstàncies, si s’hagués man­tin­gut el tor­ce­braç de la con­fron­tació democràtica amb l’Estat, l’escàndol per l’ope­ració d’espi­o­natge, aquest Cata­lan­gate, hau­ria pogut ser el des­en­ca­de­nant d’una nova ofen­siva democràtica, a l’empara d’ins­ti­tu­ci­ons inter­na­ci­o­nals i qui sap si d’Europa i el seu sis­tema judi­cial. Hau­ria pogut fer escla­tar, nova­ment, grans mobi­lit­za­ci­ons popu­lars i hau­ria fet callar els mili­tants en l’equi­distància, sem­pre còmpli­ces objec­tius –vol­gu­da­ment o no– de l’uni­o­nisme. Però ha arri­bat quan la política cata­lana s’ha posat de panxa enlaire, con­fi­ant que l’ene­mic l’hi gra­tarà amb con­des­cendència. Ara, les cares seri­o­ses i les parau­les amenaçado­res –amb ter­mi­nis impre­ci­sos– dels nos­tres diri­gents segur que no han fet per­dre ni un minut de son als apa­rells de l’Estat espa­nyol, començant pel seu govern i aca­bant amb allò que, eufemísti­ca­ment, se’n diu intel·ligència, en qual­se­vol cas pro­te­gida pel sis­tema judi­cial.

Sigui com sigui, ens queda la satis­facció de saber que amb tant d’apa­rell i sofis­ti­cació intel·ligent l’Estat no va ser capaç de tro­bar ni una sola urna ni parar l’1-O. Queda l’experiència de saber que el que més por els feia eren els som­riu­res –sí, els som­riu­res que tant s’han escar­nit– d’aque­lla revo­lució democràtica­ment exem­plar que havíem emprès. I, sobre­tot, queda l’espe­rança que el dia que ens espol­sem aquesta por injus­ti­fi­cada que ara arros­se­guem, tor­na­rem a som­riure i els tor­na­rem a fer por. Molta por.