El voraviu

És evident que a Luis Medina, duc de Feria, li toca una bona atonyinada, però jo el planyo. Sí, sí, el planyo. Entre el morro que té l’hereu escampa i les ganes de morro d’hereu escampa que tenim la ciutadania, els mitjans, i les xarxes, viurem una matança del porc. Obrirem l’aristòcrata en canal i ho aprofitarem tot per al gran aquelarre. El cas és que el duc s’hi posa bé. Sense saber-ho o per vici, propicia una carnisseria. Comissió del 45%, iot, casa a Pozuelo, Ferrari, Lamborghini, Porsche, Mercedes, 247 euros al compte, targetes innominades, cosí conegut de l’alcalde i material defectuós. Quina mina! Els mítics calçotets del traspassat Luis Roldán, o els moviments sexis de Pedro J. Ramírez a la gropa d’Exuperancia Rapú cauran un lloc del podi de l’escarni nacional espanyol. No és una pena de telenotícies qualsevol la que passarà el duc. Ell de moment es fa el pinxo (entre altres coses perquè és el que és, un pinxo), però ja arribarà el moment que demanarà que li arraconin el calze. Al cap i a la fi, agafar el duc de Feria de cap d’esquila forma part de l’espectacle i de l’estratègia del silenci que es persegueix. Tot el que han demostrat que saben d’investigacions prospectives i de causes generals haurien de posar-ho al servei d’aclarir tot el que ens han colat aquests dos anys de pandèmia. Tot. Mereixem una investigació profunda clara i transparent que no deixi res per verd i que ens deixi tranquils.

Deia l’àvia Neus que més val néixer amb estrelles que néixer estrellat, i a Can Barça funciona molt allò de la flor al cul. Amb la flor al cul hi va arribar Johan Cruyff des dels Països Baixos, i alguns il·lustres barcelonistes, com l’actual president, Joan Laporta, han estat verdaders hereus florals del geni del país de les tulipes. Us imagineu què hauria passat si la marea blanca de dijous hagués envaït Barcelona i el Camp Nou amb el pobre Barto a la presidència en lloc de Laporta? Us imagineu el Bernabéu ple de blaugrana en un Barça-Madrid? Serà perquè començaven les primeres vacances lliures de pandèmia en tres anys, o serà pel que sigui, la realitat és que Laporta s’ha espolsat amb èxit sobre uns altres que no sabem qui són unes puces que només són seves, i s’ha quedat tan ample. Ha fet uns quants jocs de paraules dient des del primer moment que sentia “vergonya”, però sense dir de qui sentia vergonya, encara que se suposa que la sentia d’ell i de la seva junta. Ha dit que investigaria, però no ha dit a qui investigaria, perquè se suposa que ha d’investigar-se a ell, la seva junta i els seus proveïdors de serveis. En un altre moment ha reconegut, això està bé, que eren “els responsables”, però immediatament hi ha afegit que no eren “els culpables”. Responsables però no culpables? Això sí que és filar prim. Ets un geni, Laporta! I aquesta vegada no has necessitat ni un edifici prop del Bernabéu per penjar-nos la llufa!

El ministre Iceta ho té clar i jo estic d’acord amb ell, probablement perquè sempre és millor l’original que les còpies i t’estalvies de passar vergonya aliena. El ministre pot funcionar descarat del tot, sense complexos, i així ho fa. Ens estalvia la parafernàlia que es veuen obligats a posar-hi els membres del govern del 52% i va directe. Ara ha aprofitat el forat mediàtic de les vacances de Setmana Santa i els ho ha engaltat. Ni consulta per als Jocs ni data per a la reunió de la taula de diàleg, ha dit Iceta. I no diu res més perquè no li estiren més la llengua, però vaja, amb aquestes dues ja els ha deixat prou retratats. Sobre els Jocs, Iceta hi fa conyeta i tot. “Que vàrem fer un referèndum per als de Barcelona?”, es pregunta. N’hi ha per fer-ne, és clar, de conyeta. Vegeu que, per si no n’hi havia prou amb el referèndum de “la celebració” a l’Alt Pirineu i el de “la involucració” al Ripollès, el Berguedà i el Solsonès, ara el síndic de greuges ha dit que també se n’hauria de fer un al Barcelonès. Esperem que amb l’excusa que té el mandat caducat no l’escoltin i que no facin ja un referèndum per buscar-li nom i un altre per veure si el sumen a un dels altres dos o és un tercer cos. Tan fàcil que ho han fet amb la copa Amèrica! Com que València no hi volia perdre més diners, ho han vestit de gran operació pública institucional i de les meravelles que aconsegueix el diàleg. Els diners, ja els hi perdrem els catalans. I aquí la tenim. La copa Amèrica, no la taula.

Reconec que veure-ho publicat en un setmanari de periodisme de veritat de la verdadera com es The New Yorker li dona volada, fa emprenyar i generarà tot tipus de reaccions durant setmanes i mesos. Probablement cap de tan bona per breu, clara i concisa com la piulada de Jaume Alonso-Cuevillas, un dels espiats. “La taula de diàleg era amb el CNI.” Segurament no cal dir res més. Però algú tenia cap dubte que espiaven fins els colors de les betes dels calçotets i el dels llacets de les calces? Què menys que espiar? Han atonyinat iaies que anaven a votar i les criatures que les acompanyaven. Han convertit el dret processal en un espectacle de la Fura dels Baus. Han fet dir missa al Codi Penal. Han declarat impertèrrits que els atacàvem amb Fairy. Què menys que espiar? Per mantenir la unitat territorial de la pàtria, com recordava l’historiador Solé Sabaté en la tribuna d’ahir d’El Punt Avui, la Constitució els mana matar (de la unitat territorial la Constitució en fa garant l’exèrcit). Com els hauria de fer res espiar preventivament tota la patuleia que no tenien a la presó? És clar que el govern no en sabia res, d’aquest espionatge, ni d’aquest Pegasus, ni d’aquesta revista americana que ves a saber qui paga i quins interessos ocults defensa. La Robles, en Sánchez, Bildu o ERC haurien d’aclarir-ho. Si no són ells és que ha sigut un altre govern amb Pegasus? Quin? Rússia? Polònia? Romania? Turquia? Hongria? A compte d’ Espanya?

Pinten bastos per als aliats de l’independentisme i se’n recullen indicis i símptomes en totes les direccions. A La Moncloa ja ni els tranquil·litza el sistema d’algoritmes amb què comunicació identifica qualsevol al·lusió a Sánchez que es produeixi sota la capa del sol. La brega ja no es comporta com un ruixat d’estiu i no es poden permetre continuar fent surf a les ones. No és un ruixat. És un xàfec sense fi emmarcat en un nou paradigma: la por a Vox ja no serveix per mobilitzar. Massa aigua, des d’aquell clàssic Si tu no hi vas, ells tornen i des de la campanya dels dòbermans. La por a Vox no servirà per tapar tant com hi ha per tapar ni per desemprenyar tant d’emprenyat com hi ha. Al carrer Gènova de Madrid, de moment guaiten i escolten. Ni Ayuso els fa falta un cop enviat Pablo Casado (aquest sí) a la paperera de la història. Segons les enquestes, ja faran amb Feijóo, aquest lluç bullit que fa bo M. Rajoy. Fins i tot li netegen l’esplanada perquè no s’esgarrinxi per si al final és necessària la gran coalició (PP-PSOE). El mateix ministre Bolaños el tracta com a guanyador electoral. “Si el PP renuncia a governar amb Vox a tot Espanya, el PSOE l’ajudarà en la governabilitat.” I un be negre amb potes rosses, que diria l’àvia Neus. L’argumentari ja el va exhibir a Castella-la Manxa, i Mañueco ha fet govern amb Vox. El que busca Bolaños no és el cordó sanitari a Vox. És evitar la caiguda dels socialistes en un forat negre.

Soc un babau, un pallús, un ingenu i un pardal, ja ho sé. Esperava el migdia de dimarts com si no sabés el pa que es dona al circ. Què voleu que us digui! Un es fa gran i ha vist coses, però no deixa de confiar i somniar. A Palau, compareixia el govern en pes. A Brussel·les, al Parlament, tornàvem a tenir junts la plana major dels partits i de la societat civil organitzada. I Laporta s’havia compromès a aclarir la vergonya i el ridícul de dijous a les grades del camp i als carrers de la ciutat. El president blaugrana no va aclarir res de res; el govern, de passerell, va llançar la gran ocurrència que “congela les relacions polítiques amb el govern de l’Estat” (?), i va fer verdadera pena el llenguatge no verbal que deixaven interpretar Carles Puigdemont i Oriol Junqueras. Ja sé que cadascú pensa que és l’altre, però no ens ho poden fer, això. El president i el vicepresident del govern escombrat pel PP i el PSOE amb el 155 no poden tractar-se com es tracten. M’agradaria molt equivocar-me, però hores després, quan escric aquests caràcters, penso que estem davant d’una altra gran oportunitat perduda d’unitat estratègica, encara que fer-ho veure ja va ser un pas. No hi haurà cap llum a les foscors, per ara. No se’n va acabar de saber l’1-O, no se’n va acabar de saber amb el judici, no se’n va acabar de saber amb la sentència, no n’acabarem de saber ara... Però en tindrem més. Segur. Soc un babau, un pallús, un ingenu i un pardal, ja ho sé.

Congelades les relacions polítiques i a còpia de tanta i tanta pressió que fan i faran sobre el PSOE, a veure si aquest episodi de l’espionatge acaba amb un nou capítol de la defensa de la llengua (de la castellana). Que no sigui que quan parlem per telèfon haguem de fer un 25% de castellà com a l’escola per no obligar tots els servidors públics que han de transcriure les converses a aprendre el català. Que alguns monolingües espanyols puguin aspirar a aquests llocs de treball! No hi havia pensat jo, en aquest grau de discriminació que exercim sobre els espietes espanyols per raó de llengua. Ja ens passa això, als nacionalistes excloents! Vivim tan centrats en les nostres megalomanies que no ens parem a pensar en els drets que trepitgem. Jusapol, Jusapel, Jusapil i totes les organitzacions que puguin inventar de defensa dels drets dels espietes oprimits per raó de llengua encara no hi han caigut. Ja triguen a anar a la fiscalia i al Suprem a demanar que quan un espanyol ha de ser espiat vingui obligat a usar també com a troncal la llengua dels castellans i no pugui xerrar tot el dia en llengua cooficial. De moment, si hem de ser dialogants i hem de conviure, no costa res ser educats. Al començament de cada trucada, una salutació en castellà als amics del CNI no estaria de més i un comiat abans de penjar, tampoc. Com que ara la tarifa ja no va lligada al temps com abans, la butxaca no se’n ressentirà. I quedarem bé. Hem de respectar el dret de l’espieta!