Tu, Madrastra

Un dia d’aquests és el dia de la mare, oi? Madrastra, tremola. Per a tu no hi haurà una figureta de fang –encara es fan?–, ni una targeta. Si toca que els fills de la teva parella estiguin amb vosaltres aquell cap de setmana potser algú els diu: “Ei, feliciteu-la, que és el dia de la mare!” I ells diran: “Felicitats, X!” –en lloc d’X poseu el vostre nom–. D’altra banda, si no toquen, serà més difícil que passi. També és cert: no sou les seves mares. Sempre hi ha persones Post-it que us ho recordaran –que Déu les beneeixi, què faríem sense elles!–. Si no són les mares, hi estem d’acord, què són, les madrastres? Cangurs especialment qualificats, que ajuden a fer deures, renten roba, cuinen i estimen? Són “la nòvia del papa”, tot i portar anys i anys de relació? Tornant a l’inici: assumeix que el dia de la mare no es recordarà de tu ningú. Tant és el paper que hagis decidit tenir o que et permetin tenir. Per cert, els mateixos que et recorden –per si l’úter se t’hagués despistat– que no, que no ets la seva mare, de vegades són els que si ets tu qui diu “no soc la seva mare” et miren amb gest de dolor: “Ai, dona, no diguis això!” No ets la mare, però tampoc no ho pots dir. Si et queixes, diuen: “Pobrets.” Si vas carregada: “Estàs fent massa, això no et pertoca!” En què quedem? Pudor de patriarcat i de falta d’empatia. Feminisme, escolta la madrastra!

S’acosta el final de curs, un altre moment interessant. Pot ser que hi hagi el típic festival escolar, i pot ser que al centre donin dues entrades, i prou, per als progenitors oficials. Et farà ràbia, perquè tu vas estar als assajos de la punyetera flauta! Si vols acompanyar el nen aquell dia, ho hauràs de demanar, no es donarà per fet. Diverses madrastres em comenten que són invisibles. Quantes famílies reconstituïdes o enllaçades hi deu haver a Catalunya? Quants padrastres i madrastres? Se’n parla, a l’escola? Es tenen en compte socialment aquestes figures que acompanyen els nens? De fet, se les té en compte com cal –per exemple, en la presa de decisions– al si de les mateixes famílies?

Per damunt de tot, que quedi clar, hi ha un món de nous vincles, tan o més duradors i satisfactoris que els de la maternitat o filiació biològiques. Es demostra que l’amor no necessita la sang. Al costat d’això, però, també hi pot haver dolor i frustració a causa de la invisibilitat i, per tant, el no nom o malnom de madrastra (maleïts contes). La invisibilitat està lligada als rols de gènere. S’espera d’elles, com a dones, i de manera natural, que siguin: mare cuidadora, mare entregada, mare que ho supedita tot als fills –d’altres persones–... I tot això sense obrir boca, i sense els drets que tindrien com a mares biològiques. Les madrastres han de sortir de l’armari, perquè mai és tard per sanejar les relacions. I la societat ha de reconèixer que existeixen.