Tu, Madrastra

Un dia d’aquests és el dia de la mare, oi? Madras­tra, tre­mola. Per a tu no hi haurà una figu­reta de fang –encara es fan?–, ni una tar­geta. Si toca que els fills de la teva pare­lla esti­guin amb vosal­tres aquell cap de set­mana pot­ser algú els diu: “Ei, feli­ci­teu-la, que és el dia de la mare!” I ells diran: “Feli­ci­tats, X!” –en lloc d’X poseu el vos­tre nom–. D’altra banda, si no toquen, serà més difícil que passi. També és cert: no sou les seves mares. Sem­pre hi ha per­so­nes Post-it que us ho recor­da­ran –que Déu les bene­eixi, què faríem sense elles!–. Si no són les mares, hi estem d’acord, què són, les madras­tres? Can­gurs espe­ci­al­ment qua­li­fi­cats, que aju­den a fer deu­res, ren­ten roba, cui­nen i esti­men? Són “la nòvia del papa”, tot i por­tar anys i anys de relació? Tor­nant a l’inici: assu­meix que el dia de la mare no es recor­darà de tu ningú. Tant és el paper que hagis deci­dit tenir o que et per­me­tin tenir. Per cert, els matei­xos que et recor­den –per si l’úter se t’hagués des­pis­tat– que no, que no ets la seva mare, de vega­des són els que si ets tu qui diu “no soc la seva mare” et miren amb gest de dolor: “Ai, dona, no diguis això!” No ets la mare, però tam­poc no ho pots dir. Si et quei­xes, diuen: “Pobrets.” Si vas car­re­gada: “Estàs fent massa, això no et per­toca!” En què que­dem? Pudor de patri­ar­cat i de falta d’empa­tia. Femi­nisme, escolta la madras­tra!

S’acosta el final de curs, un altre moment interes­sant. Pot ser que hi hagi el típic fes­ti­val esco­lar, i pot ser que al cen­tre donin dues entra­des, i prou, per als pro­ge­ni­tors ofi­ci­als. Et farà ràbia, perquè tu vas estar als assa­jos de la punye­tera flauta! Si vols acom­pa­nyar el nen aquell dia, ho hauràs de dema­nar, no es donarà per fet. Diver­ses madras­tres em comen­ten que són invi­si­bles. Quan­tes famílies recons­tituïdes o enllaçades hi deu haver a Cata­lu­nya? Quants padras­tres i madras­tres? Se’n parla, a l’escola? Es tenen en compte soci­al­ment aques­tes figu­res que acom­pa­nyen els nens? De fet, se les té en compte com cal –per exem­ple, en la presa de deci­si­ons– al si de les matei­xes famílies?

Per damunt de tot, que quedi clar, hi ha un món de nous vin­cles, tan o més dura­dors i satis­fac­to­ris que els de la mater­ni­tat o fili­ació biològiques. Es demos­tra que l’amor no neces­sita la sang. Al cos­tat d’això, però, també hi pot haver dolor i frus­tració a causa de la invi­si­bi­li­tat i, per tant, el no nom o mal­nom de madras­tra (maleïts con­tes). La invi­si­bi­li­tat està lli­gada als rols de gènere. S’espera d’elles, com a dones, i de manera natu­ral, que siguin: mare cui­da­dora, mare entre­gada, mare que ho supe­dita tot als fills –d’altres per­so­nes–... I tot això sense obrir boca, i sense els drets que tin­drien com a mares biològiques. Les madras­tres han de sor­tir de l’armari, perquè mai és tard per sane­jar les rela­ci­ons. I la soci­e­tat ha de reconèixer que exis­tei­xen.