Pablo, no

Voler és poder. La frase no es pot apli­car a tot, però a força situ­a­ci­ons, sí. Per exem­ple, jo fa uns anys era més mas­clista que ara. I al final, si hi ha hagut can­vis en la meva manera de veure el món ha estat més per decisió cons­ci­ent –voler saber, escol­tar, tenir cri­teri propi, revi­sar– que no pas fruit de l’adoc­tri­na­ment. Hi deu haver dones que por­ten en l’ADN la consciència femi­nista. D’altres, i aquí m’hi incloc, hem hagut de fer un camí i des­per­tar. Hem visu­a­lit­zat el mas­clisme, li hem posat nom, ens hem per­do­nat per viure en la inòpia i inten­tem girar la truita, abans que cap altra, la pròpia. Quant a violències i mas­clis­mes han estat uns dies inten­sos. Només m’atu­raré en tres situ­a­ci­ons. La pri­mera, al Congrés dels Dipu­tats. Si hi ha una per­sona que ha ser­vit de diana és la minis­tra Irene Mon­tero. Vox li diu que “l’únic mèrit que té és haver estu­diat a fons Pablo Igle­sias”, que és el mateix que dir-li que l’únic mèrit que té és haver-se tirat Pablo Igle­sias. En la sessió al Congrés hi va haver mol­tes més fra­ses ver­go­nyo­ses. Tant se val. Les va pro­fe­rir una dona. I sem­bla que encara faci més mal. Sen­tir una dona, que hau­ria de ser ger­mana, fent ser­vir atacs, que no argu­men­ta­ci­ons, pro­pis de la caverna més caver­nosa. Encara, de debò?

Segona escena. El govern de Galícia fa un anunci supo­sa­da­ment con­tra les violències mas­clis­tes. Mos­tra una noia amb malla curta que surt a córrer de nit. I es pot lle­gir: “Es posa unes malles espor­ti­ves. Va a córrer de nit. Què passa, ara? No hau­ria de pas­sar, però passa.” Què és això de posar l’èmfasi en la roba i l’hora? Esteu dient que ella s’ho està bus­cant? Pot­ser no ho pre­te­nien, però ales­ho­res –humil opinió– no s’ha fet bé.

La ter­cera situ­ació s’ha gene­rat arran de la cam­pa­nya “Si ni tu ni jo hem estat, ales­ho­res qui?”, del Minis­teri d’Igual­tat. S’adreça direc­ta­ment als homes i els anima a no callar, a no defen­sar-se els uns als altres en nom d’una fra­ter­ni­tat maligna. L’espot fic­ci­ona situ­a­ci­ons que han pas­sat, per exem­ple el cas del Xokas, el you­tu­ber que admira l’amic que s’emporta el llit les noies bor­rat­xes, és a dir, que les viola. L’anunci també retrata una escena que ha dei­xat les xar­xes bullint. Recorda quan Pablo Motos, en una entre­vista a Elsa Pataki, li va pre­gun­tar si dor­mia amb roba inte­rior sexi o còmoda. Tots els que s’han sen­tit asse­nya­lats, Motos inclòs, han reac­ci­o­nat tirant pilo­tes fora, inten­tant jus­ti­fi­car-se. Ni una engruna de reflexió. Com a gran argu­ment, a part de fer-se l’ofès, ha dit que també fa pre­gun­tes d’aquest tipus als homes. Per­dona? Pablo, no. Per les xar­xes corre un vídeo amb sor­ti­des de to de Motos i la seva claca de for­mi­gues i altres ani­mals. Les reac­ci­ons d’aquests dies con­fir­men per on cal anar: les dones hem fet molta feina per saber qui som i què volem. Toca que el focus es des­placi de les dones que rei­vin­di­quen als que agre­dei­xen –inclosa la dipu­tada de Vox.