NOMÉS SÍ ÉS SÍ

El títol ho diu tot. Per tant, em podria estal­viar seguir. Ja sabem de què va. Però no, cal par­lar-ne, més, sem­pre, de què vol dir això que “només sí és sí”. Ja tenim la llei de garan­tia inte­gral de lli­ber­tat sexual, que deixa per escrit –tant de bo que gra­vat en pedra– que el con­sen­ti­ment està al cen­tre de les rela­ci­ons sexu­als vis­cu­des amb lli­ber­tat. No res­pec­tar aquest con­sen­ti­ment és i serà una agressió. L’apro­vació, aquests dies pas­sats, va ser motiu d’ale­gria, tot i que el tràmit va pas­sar de pun­te­tes pels infor­ma­tius, més ocu­pats en l’última onada de calor –quan­tes n’acu­mu­lem ja?– La nova llei és motiu d’ale­gria i, a la vegada, pro­voca certa tris­tesa, perquè el “només sí és sí” és tan evi­dent que no hau­ria de cal­dre legis­lar-ho. És una noció tan bàsica que regira les tri­pes saber que dia sí dia també, a cada moment, algú està vio­len­tant la lli­ber­tat sexual d’algú. Em passa el mateix quan anun­cien “recor­re­guts segurs” per a dones en zones d’oci noc­turn. Cal ale­grar-se de la pro­tecció, però fa molta llàstima que siguem les dones les que ens haguem de pro­te­gir, que el focus es posi en nosal­tres. Per no par­lar del que està pas­sant amb les pun­xa­des a les dis­co­te­ques. Hi hagi agressió o no, el mis­satge cap a les dones és clar: “Mai podràs estar segura, mai podràs ser com­ple­ta­ment lliure.”

Per lleure, alguns cops per set­mana faig acti­vi­tats espor­ti­ves en què també par­ti­ci­pen homes joves. Vul­guis o no, s’aca­ben sen­tint con­ver­ses. Abans que algun home –o dona– que lle­geixi això digui “no tots”, per defen­sar el col·lec­tiu de pos­si­bles gene­ra­lit­za­ci­ons, ja els dic que sí, que no tots els homes agre­dei­xen física­ment o sexu­al­ment, és clar! Ara bé, l’estadística és l’estadística: en les agres­si­ons de gènere i sexu­als, les dones són, de molt, les prin­ci­pals vícti­mes. I els agres­sors són homes, majo­ritària­ment. Per tant, calma, no mateu el mis­sat­ger. Tor­nem a l’exem­ple que posava. No parlo d’actes delic­tius, parlo de la cul­tura que ho amara tot i de la pre­o­cu­pació per com ens ho farem perquè això canviï. Una llei pot can­viar estruc­tu­res men­tals? Segueix pre­sent la idea que una dona quan diu “no” en rea­li­tat vol dir “sí”, que només “s’està fent la dura”. Se segueix pen­sant que una dona beguda és una opor­tu­ni­tat. Que si una dona no fa cas als reque­ri­ments d’un home se la pot insul­tar, perquè “de què va”, “tam­poc val tant la pena”, que en rea­li­tat “li estava fent un favor”. Encara hi ha qui diu que hi ha dones fàcils, i es fa ser­vir la paraula puta amb una faci­li­tat pre­o­cu­pant. Per no par­lar del terme femi­nazi i un llarg etcètera. La qüestió és: què farem cadascú de nosal­tres?