LES DEMOCRÀCIES NO ESPIEN

La deshumanització dels contraris fins a transformar-los en enemics sol ser el millor caldo de cultiu per acabar privant-los dels seus drets més bàsics i fonamentals; es comença sindicant-los, després atacant-los fins a demonitzar-los i, finalment, assumint una situació en què aquestes persones, ara enemics, ja són subjectes sense cap dret i, per tant, objectius fàcils per a qualsevol tipus d’arbitrarietat.

No es tracta de res nou, sinó d’una dinàmica que s’ha vist en altres llocs –però també a Espanya–i en altres moments de la història, amb grups ben determinats –negres, gitanos, jueus, comunistes, etc.– als quals, finalment, se’ls pot fer de tot perquè ni tenen drets ni són percebuts com a persones, sinó com a enemics absolutament deshumanitzats, fins a arribar al punt de caricaturitzar-los.

Aquest procés de deshumanització del contrari, ara enemic, és el que ha fet que s’hagi engegat una dinàmica d’espionatge massiu contra rellevants figures de la minoria nacional catalana –també del seu entorn i fins i tot de la seva defensa–, a través de l’ús del sistema Pegasus, que no és res més que una sofisticada i perversa arma de guerra del segle XXI que permet l’accés il·limitat a tots els secrets de qualsevol afectat mitjançant el seu telèfon mòbil i a tot allò que succeeix a prop de l’esmentat terminal telefònic.

No m’estendré sobre com funciona Pegasus, no es tracta d’això, però sí que amb aquest accés il·limitat a la nostra intimitat se’ns despulla, se’ns desarma i se’ns impedeix guardar la part més sagrada de la nostra existència: la nostra intimitat i el secret de les nostres comunicacions; ens han tractat com a pàries mancats de qualsevol atribut humà que ens permeti poder gaudir de drets similars als que tenen aquells que ens persegueixen i que es consideren posseïdors de la veritat.

Les línies vermelles que s’han creuat a partir del moment en què es va iniciar l’espionatge massiu contra la minoria nacional catalana i el seu entorn són un clar símptoma de la intensitat d’una malaltia que afecta Espanya i de la qual no només no volen parlar, sinó que, a més, neguen: la incultura democràtica, que és la base sobre la qual s’ha construït l’odi cap a les minories nacionals, ara expressat en contra dels catalans.

En cap país amb una mínima base democràtica, un espionatge massiu com el que s’ha acreditat, i que només és la punta de l’iceberg de tot el que han fet i de tot el que sortirà, quedaria impune per molt complex que resultés investigar-ne l’autoria.

En cap país amb una mínima base democràtica, un espionatge massiu com el que s’ha acreditat, i que només és la punta de l’iceberg de tot el que han fet i de tot el que sortirà, es trobaria la més mínima justificació ni suport un cop descobert ni hi hauria comentaristes, ni tertulians, ni polítics intentant justificar-lo amb arguments tan puerils com la seguretat nacional, la indissoluble unitat de la nació o, fins i tot, la suposada amenaça russa.

En cap país amb una mínima base democràtica, un espionatge massiu com el que s’ha acreditat, i que només és la punta de l’iceberg de tot el que han fet i de tot el que sortirà, un parlament es negaria a crear una comissió d’investigació per intentar depurar, almenys, les responsabilitats polítiques que emergeixen d’una actuació així de criminal.

En cap país amb una mínima base democràtica, un espionatge massiu com el que s’ha acreditat, i que només és la punta de l’iceberg de tot el que han fet i de tot el que sortirà, s’intentaria establir distincions entre suposats espionatges legals i il·legals perquè, per definició, tot espionatge és il·legal i, quan es fa dins d’un mateix estat i contra els ciutadans d’aquest estat és, a més, immoral.

Com que aquí ens trobem davant una clara distorsió sobre com funcionen i són les democràcies –em refereixo a les que no necessiten adjectius qualificatius– sembla necessari repetir una vegada i una altra que les democràcies no espien els seus ciutadans, les democràcies no discriminen les minories nacionals, les democràcies no gasten recursos públics a cometre delictes i, quan alguna cosa falla, les democràcies actuen amb celeritat, rigor i fins a les últimes conseqüències... caigui qui caigui i per molts galons que tingui.

El que ha sortit fins ara sobre l’ús de Pegasus en contra de la minoria nacional catalana, i que és només el començament del que sortirà, és més que suficient per establir l’existència d’un problema sistèmic o generalitzat a Espanya respecte, com a mínim, d’un grup nacional concret, un problema que no té una solució fàcil, però, sobretot, un problema davant del qual els autèntics demòcrates no han ni poden posar-se de perfil.

En una matèria com aquesta, que afecta el nucli dur dels drets fonamentals, no hi ha espai per a l’equidistància, perquè aquests posicionaments són, en el fons, posar-se del costat del vulnerador d’aquests drets bàsics i inalienables de tot ésser humà, encara que sigui català. Acollir-se a l’equidistància és, en realitat, posar-se del costat del perpetrador de greus delictes en lloc de fer-ho del costat de les víctimes o, almenys, del costat de la llei.

No serveix de res omplir-se la boca amb la paraula democràcia ni adjectivar-la de cap manera si, al mateix temps, s’està dirigint o tolerant una perversió de la magnitud del Catalangate. Insisteixo: en democràcia aquestes coses no succeeixen, i afirmar el contrari és autodefinir-se.

Tanmateix, partint de tot el que ja sabem, i en espera de tot el que seguirà sortint, és evident que, si hi ha un autèntic propòsit d’esmena, un vertader i latent ADN democràtic, el que ja s’ha revelat serveix com a instrument per iniciar un canvi real de paradigma i un abandonament de cert model instal·lat en una transició que ha demostrat ser una continuació, amb rostre més o menys amable, del franquisme.

Dit més clarament, si el govern de Pedro Sánchez realment aposta per la democràcia, aquella que no necessita adjectius, no hi ha millor oportunitat per liderar un procés de canvi que es construeixi a partir d’una rigorosa investigació del que s’ha revelat fins ara sobre el Catalangate. Espanya tindrà poques oportunitats d’assumir el que ha succeït, d’investigar-ho, enjudiciar-ho i, a partir dels resultats, construir un autèntic sistema democràtic en què les minories nacionals puguin expressar-se, decidir el seu futur i, sobretot, no veure’s com víctimes d’una dinàmica criminal com la que està començant a quedar en evidència.

Seguir argumentant que no hi ha un problema sistèmic, que no hi ha un problema de deficiència generalitzada en contra de determinades minories, en aquest cas la minoria nacional catalana, no és viable sense abans garantir els drets i les llibertats d’aquesta minoria, també dels qui les defensem, perquè tots puguem entendre que, realment, estem en una democràcia, una d’aquestes que no necessiten adjectius per justificar-se.

El Catalangate és tan greu que se’ns oblida una cosa més essencial: per terra, mar i aire s’ha intentat impedir la internacionalització del conflicte i, per aquest motiu, se’ns ha perseguit i reprimit de manera miserable i retorçada fins a arribar a un escenari en què, gràcies a l’actuació criminal dels qui creuen que per la pàtria tot s’hi val, no només Europa ja ens mira, sinó que tot el món està assumint, per unes dades irrefutables, que Espanya està en una posició només equiparable a la d’estats obertament dictatorials després d’haver-se unit, voluntàriament, al club de Bahrain, l’Aràbia Saudita, els Emirats, el Marroc i tants d’altres que també s’han valgut del programa Pegasus per espiar i reprimir els seus enemics.

En qualsevol cas –insisteixo– hem de tenir present que aquest tipus d’actuacions criminals en democràcia no succeeixen i que, si s’arribessin a produir, sempre serien investigades, aclarides i s’exigirien les corresponents responsabilitats polítiques i penals… Si jo fos part del govern espanyol, més que com un problema veuria el Catalangate com una oportunitat, tal vegada l’última, d’acabar una inacabada transició i de posar fi a la dinàmica de clavegueres en què està immersa Espanya des de la mort de Franco.