LES ESCOLTES

Que és la raó d’estat? Que és legal? Malauradament per a l’Estat espanyol la resposta a aquestes dues qüestions està sent objecte d’un descrèdit internacional amb el mirall del conflicte català, però no exclusivament. En el darrer informe GRECO sobre la independència judicial espanyola, suspenia, i fa anys que l’ONU li reclama una política més clara en la superació plena dels llegats del franquisme. De fons, la remor d’una democràcia en part llegat d’una dictadura persisteix, i es manifesta sobretot en la dificultat d’assimilar els reptes del pluralisme democràtic, la defensa d’uns drets fonamentals i les llibertats de la societat civil.

El Catalangate ha posat a dalt de tot de la premsa nord-americana un dit assenyalant, una oportunitat per ampliar el context i recordar que l’escàndol de les escoltes als independentistes ve d’un article publicat en un país que encara demana l’extradició d’Assange per fer de la transparència mediàtica una eina democràtica i referida especialment a la raó d’estat. Un home que simbolitza el torcebraç que ara s’està fent aquí, i que fa set anys que està tancat. Cal evocar que les seves filtracions van ser publicades al seu moment pels diaris més rellevants del món.

La democràcia es mou ara entre la cronificació d’unes polítiques de seguretat de “doble moral o no veritat”, com denunciava l’enyorat Manuel Vázquez Montalbán, i la gran oportunitat de la transparència i el retiment de comptes.

Estem parlant de les foscors de Guantánamo, de les presons de la CIA, del GAL, de la tortura, dels dossiers Villarejo, de les actuals recerques en armament químic, de l’opacitat dels contractes de compravenda d’armament, del tràfic d’influència entre grans farmacèutiques i alguns governs... I també del Catalangate. Un escàndol que s’haurà de dirimir als tribunals i amb el qual, com diuen els advocats afectats per les intervencions, aquesta vegada sí que s’han creuat unes línies vermelles que, de ben segur, si no a la jurisdicció espanyola, a l’europea seran objecte de gran recriminació. Hi haurà un abans i un després.

Aquest context ha obligat la ministra de Defensa, Margarita Robles, a donar explicacions enmig d’una guerra a Europa i en un moment geopolític entre Europa i els Estats Units altament complicat. Una dona, magistrada, que, paradoxalment i pràcticament sola –cal recordar-ho encara que pugui incomodar–, es va enfrontar al PSOE dels barons i al PP per tallar el finançament dels GAL i desmantellar un aparell d’estat maquinària de tortura i màfia. En aquell moment, també va assolir i gestar l’operació de retorn de Roldán perquè fos jutjat i empresonat. Fa molt poc, l’empresonament de Villarejo –i el final d’una etapa de poders ocults als serveis secrets liderats per aquest personatge–, també ha anat acompanyat de decisions polítiques. Però, sens dubte, potser la seva més gran contribució va ser la de donar empenta i suport al procés de pau al País Basc. Vaig ser testimoni directe de la seva duríssima intervenció oral al congrés que es va organitzar al Parlament de Catalunya amb els irlandesos i l’advocat Brian Curry. Tot i les seves dures paraules, va venir, va ajudar a organitzar l’esdeveniment i va continuar implicada fins al final en la solució política. Una determinació democràtica difícil de trobar en aquell moment, en què fiscals i magistrats rellevants com Baltasar Garzón van mirar durant anys cap una altra banda davant els casos de tortura.

Ara ha obert la capsa de Pandora amb les seves declaracions, apel·lant a una persecució judicial de les protestes de l’independentisme i a una autorització judicial, fins ara desconeguda en tractar-se de procediments secrets i sota secret de sumari. La comissió de secrets oficials per fi es convocarà. El focus està ara on havia d’estar. Més enllà de poder discrepar absolutament de la justificació política de la ministra, el que no se li pot negar és franquesa, i des d’un punt de vista democràtic ens interessa, ara més que mai, anar al fons i fins al final. El Catalangate ha redimensionat el conflicte amb Catalunya, i mentre persisteixi l’ofensiva a Waterloo i a l’exili, i els judicis pendents, el govern de Sánchez ha d’afrontar amb sentit d’estat que aquest és el primer escull per avançar o consolidar pactes de govern.

Aquestes intervencions telefòniques, connectades o no a procediments penals, parteixen d’una eina tecnològica, Pegasus, que ha estat validada pels governs que l’han comprat i que en si mateixa és una autèntica aberració democràtica. El cas Snowden és un clar exemple d’aquestes aberracions del món tecnològic i ara també del polític.

El president Sánchez, que és l’autèntic objectiu de molts –també d’alguns dels seus–, hauria de convocar la taula de diàleg immediatament si vol tornar a la política d’altura. Els que apel·len a un desgast de legislatura i albiren que una coalició PP-PSOE o PP-Vox seria el mateix escenari per a l’independentisme català, afirmació amb la qual discrepo, corren un gran risc de generar un escenari de no retorn i d’increment de repressió. I si no, preguntem-nos el perquè del suport de Bildu al govern. El nostre horitzó hauria de ser política, llibertats i justícia democràtica més que mai.